Txell Botey: “Els actors no tenim caps de setmana”

A 'Casa de Nines', de Henrik Ibsen, la protagonista decideix marxar de casa, i deixar el marit, els fills i tot el que més estima. Necessita marxar per trobar-se a ella mateixa i deixar de ser una nina en mans del marit.

Per què ho fa?

Perquè si ella no es construeix com a persona lliure, no podrà educar els seus fills.

Això sobta.

El primer cop que vaig llegir l’obra vaig quedar glaçada. Em va costar molt entendre aquella decisió, però després he pensat que s’ha de ser molt valent per prendre una decisió així. A la nostra primera filla li vam posar el nom de la protagonista: Nora, una dona valenta que busca la llibertat.

I quan vas ser mare, què et va sorprendre?

Que em sentia molt més animal, com si es despertés en mi una cosa instintiva. La maternitat et reconcilia amb el més instintiu. També em va fer més generosa, em va ajudar a relativitzar les coses, perquè ja no tens cap dubte de què és el més important.

¿Tenir dues filles va capgirar la teva carrera d’actriu?

Abans de tenir-les érem una companyia de teatre per a adults. Jo no anava mai a veure teatre per a nens. Però amb el meu company i cofundador de la companyia, el Xavi Idàñez, vam ser pares i vam començar a voler explicar històries que elles poguessin viure i entendre.

I algunes d’aquestes històries començaven a casa, potser.

I tant! El primer espectacle per a nens va néixer del fet que a taula, per fer que la Nora mengés, fèiem mooolt teatre. Tot ho convertíem en personatges que parlaven: les culleres, el pa, els tovallons i d’aquí sorgeix 'Llepafils'. La gran tenia terrors nocturns i la petita necessitava companyia per dormir i vam fer 'L’endrapasomnis', que és la història d’una princesa que té malsons.

¿I el vostre espectacle més premiat, 'La nena dels pardals'?

La Irina té un amor desmesurat per totes les bèsties. No fa gaire em va dir: “Crec que soc la persona que més estima els animals de tot el món”.

Què portes pitjor, com a mare?

No estar junts els caps de setmana, una realitat de moltes companyies, actors i actrius. Em costa gestionar la falta temps, com a moltes mares. Tinc una visió excessivament optimista del que puc fer i del temps que necessito. Faig les coses, però trigo el doble del que pensava.

De quines rutines familiars et sents més satisfeta?

Estem treballant en l’ordre, en jugar, pintar o el que sigui, però ser capaços que després del caos puguem recuperar l’ordre. Fem progressos interessants.

I en què no es progressa tant?

Costa llençar coses. Ho guarden tot: fulles, bastons, paperets, pedres. Les nostres butxaques sempre estan plenes. Són d’acumular.

De què heu parlat fa poc?

Just ahir els vaig preguntar què els agradava més del fet que siguem actors. La gran em va dir que li encanta pujar als escenaris, ajudar-nos a muntar, conèixer els secrets dels espectacles. La petita em va respondre que li agradava que fóssim feliços i veure que ens ho passem bé treballant.