Família 19/09/2020

Anna Sàez Mateu: “Avorrir-se forma part de l’educació”

Periodista, escriptora i mare de la Sara, de 19 anys. Publica ‘Batre records’ (Ed. Fonoll), una evocadora col·lecció de records d’infància i d’estampes de la Guerra Civil Espanyola a les comarques de Lleida

i
Francesc Orteu
2 min
“Avorrir-se forma part de l’educació”

Quan ets petit el temps ha de ser etern. “ ¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño? ”, escriu Luis Cernuda.

Quina frase tan exacta!

Quan era petita, la meva filla llegia amb voracitat i escrivia històries. Jugava amb uns ninotets tipus Playmobil. Tots eren idèntics, però tots tenien nom i biografia. Una de les coses de les quals estic més orgullosa d’ella és que sap estar-se sola. Avorrir-se ha de formar part de l’educació sentimental d’una persona.

Dels records que expliques, parles d’un canvi de casa i de “veure els mobles al remolc del tractor”.

Només tenia tres anys i és una imatge que em va quedar gravada, per impúdica. També recordo el dia en què ma mare em va despertar suaument per fer-me saber que podia continuar dormint perquè “s’ha mort Franco i no hi ha estudi”. Només tenia sis anys. No acabava d’entendre què passava, però intuïa que el món canviava.

La nit del 23-F, i el meu pare tan desconcertat i abatut.

Jo no era de fer gaires preguntes, però observava i escoltava molt. Ara veig el padrí fet un mar de llàgrimes, davant la tele, el dia que va tornar Tarradellas, i entenc més coses de les que sabria si li hagués preguntat per què plorava aquell 23 d’octubre del 1977.

Ens pesa el passat i ens preocupa el futur. Però ni passat ni futur semblen afectar els fills.

Conserven intacta la confiança en el futur i aquesta és la seva força, més que no pas la plenitud física. M’espanta i m’admira que la meva filla tingui clar que, segurament, se n’haurà d’anar lluny. En parla amb naturalitat des que era adolescent. L’avantatge de tenir al davant un panorama tan negre laboralment és que no els condiciona. Ella està fent humanitats, que és el que volia estudiar. De més petita em va commoure que s’aferrés al somni de ser editora amb aquest pensament: “Com que gairebé ningú de la meva edat llegeix i molts fan faltes, quan sigui gran podré treballar en una editorial important”. Tant de bo!

Cada dia els fills s’allunyen una mica més.

Et reconforta constatar que guanyen autonomia però, a la vegada, no pots evitar sentir una fiblada a l’ànima. Es fan grans i, per més bona que sigui la relació, ets conscient que comença un allunyament. I així ha de ser. Em fa patir quan se’n va, però em faria patir més que no fos capaç d’anar-se’n. Ella estudia a Barcelona, així que aquest dol ja l’hem passat. Costa deixar-los anar, però s’han d’equivocar, han de caure i s’han d’aixecar.

Explica’m alguna cosa que t’hagi fet descobrir.

La seva generació ha superat tantíssimes pantalles pel que fa al feminisme, als rols de gènere, als estereotips... Fa poc li vaig corregir, o això pretenia jo, un text. Li vaig proposar de canviar una frase que deia alguna cosa semblant a “persones que tenen la regla”. Li vaig fer notar que la correcció política podia derivar en ridícul, que la regla només la tenien les dones. “Mama, això que dius és transfòbic”. Mai m’havia plantejat que hi ha dones que no en tenen i homes que en tenen. “No donis per fet que tothom és heterosexual”. I tenia raó.

stats