Marta R. Gustems

“No tinc res ben resolt”

Il·lustradora, pintora, poeta i mare de l’Elan i l’Elisa, d’11 i 8 anys. Viuen entre Barcelona i el Pallars Jussà. Publica el poemari ‘A boca de fosc’ (Fonoll), una intensa evocació del trànsit al món adult. Mireu www.martargustems.com

Marta R. Gustems és il·lustradora i poeta / CHRISTOPHE DUBOIS Zoom

Vaig tenir la sort de passar els estius de la meva infància entre el Montnegre i el Montseny. Amb els meus fills tenia una espina clavada perquè ells no gaudien d’aquella llibertat salvatge que jo recordava amb tanta intensitat. Fins que fa un parell d’anys vam tenir la possibilitat de tenir una caseta dalt d’una muntanya en un petit poble. Estem envoltats de bosc i prats, de pantans i animals. Els nanos són feliços a tot arreu i ser lliures al poble, per a ells, és una revelació i una revolució.

I en aquest lloc has començat a escriure poesia.

El poemari sorgeix en aquesta casa. De ben segur que hi ha sensacions de la meva infància, però no el sento com una cosa autobiogràfica. Està escrit des del present, des de la curiositat i la capacitat de sorprendre’m. Això defineix part de la infantesa. No n’he sortit mai.

Fins que un dia resulta que ets mare.

Vaig estar molts anys sense sentir la necessitat o la crida o el plaer de ser mare. Quan finalment vaig decidir-m’hi, portava zero expectatives a la motxilla i em vaig trobar amb una explosió meravellosa. Ser mare és una cursa d’obstacles per un terra ple de flors!

Què et fa patir?

Com sempre, l’amor fa patir. Com a mare, no tinc res ben resolt. Visc amb improvisació i també amb molt d’amor. Quan exploto demano perdó i anar fent.

Com procures encomanar la teva creativitat als fills?

No desitjant que facin res que no surti d’ells mateixos. Jo simplement els he envoltat de coses boniques i curioses: llibres, eines, materials, instruments i tantes altres coses. Ells han triat i remenat i han après a gaudir creant. Crear no és altra cosa que tafanejar, descobrir, inventar, jugar.

Així de senzill...

Molts cops m’han dit “esclar, com que tu ets tan creativa”. Però no va així. No he fet mai cap taller o classe als meus fills. Mai no els hi he dit com han de pintar o escriure o vestir-se! Que experimentin i s’ho passin bé. De manera natural, connecten amb el que els interessa. La resta tot és goig. Els nanos creixen amb molts estímuls, per bé i per mal. Si aconsegueixen connectar amb el que els agrada és com entrar en el país de les meravelles, boig i captivador alhora.

Tanques el llibre amb aquests versos: “i atrapo el bell diamant / que guardo pel meu fill”.

No fa gaires anys vaig a adonar-me del diamant que els meus pares m’havien guardat: em van envoltar d’art. Era un art petit, a taula, amb els deures, o un cavallet a la cuina, mentre es feia el sopar. Ells sempre van treballar en altres oficis però no van deixar mai de crear i compartir. Caminar entremig de les cames d’aquella parella d’artistes em va ensenyar a veure l’art com una cosa propera i transformadora. L’art en majúscules no m’atrau.

Tots tenim alguna frase que ens repetim.

No soc gaire d’aforismes, encara que m’encanta trobar-me’n als llibres o a la poesia. La meva parella, de tant en tant, em fa una pregunta: “Contenta, en general?” Quan me la fa, jo hi reflexiono uns segons i responc: “Bé, en general, sí!” Penso que és una bona manera d’encarar la vida.