Estel Solé

“Els avortaments són un dol”

Actriu, poeta, escriptora i mare del Max, de 3 anys. Autora de l’exitosa obra de teatre ‘Animals de companyia’, va participar a ‘La Riera’ de TV3 i el seu últim llibre és la novel·la ‘Si no puc volar’ (Rosa dels Vents). @EstelSole

Estel Solé és actriu i escriptora / RUTH MARIGOT Zoom

Quan vaig decidir ser mare va començar el patiment. Al cap d’un any de buscar l’embaràs, ens vam començar a fer proves. Ell estava bé, jo no. Em van dir que m’havien d’extirpar una trompa. Em diuen que tinc endometriosi, una malaltia de la qual no havia sentit a parlar. Em sento absolutament sola i perduda. M’operen i poden salvar-me la trompa. Si vull ser mare, m’expliquen, m’he de fer una fecundació in vitro.

La protagonista de la teva novel·la pateix endometriosi.

No volia sentir-me avergonyida i vaig prendre l’opció d’explicar què patia. Volia, en la mesura que fos possible, aportar una mica de llum a un tema soterrat a l’ombra i convertit en tabú.

La fecundació, però, va anar bé.

Vaig quedar embarassada de bessons i als tres mesos vaig perdre el que hauria sigut el bessó o bessona del meu fill. Aquell dol no el vaig viure oferint-li l’espai que necessitava. “En tens un altre”, i em vaig empassar la tristesa. El fetus mort el vaig portar dins durant tot l’embaràs.

Ets valenta, explicant-me això.

Vivim amagant les parts fosques, negant una part de la realitat, pretenent mostrar que les preocupacions són mínimes i passatgeres, però la maternitat és plena de contradiccions. Els avortaments són un dol. Aprens a acceptar el que t’ha passat procurant no culpar-te’n, però mai s’esborra. Aprens a estimar-te en la teva lluita contra aquest buit.

Què va venir després?

Una doctora em va proposar extirpar-me les dues trompes, al·legant que mai podria tenir fills amb un coit. M’hi vaig negar i l’octubre passat, quan ja havia assumit que mai tindria cap altre fill, em vaig quedar embarassada de manera natural. Vaig haver de llegir les instruccions del Predictor fins a tres vegades perquè pensava que m’havia grillat. Però al cap de tres mesos em van dir que el fetus no tenia batec. Ho vaig viure com un fracàs. Vaig escriure un poema, quan van treure’m el fetus. Es diu Anestèsia.

Me’l dius?

M’he despertat i ja no hi eres. Tremolor de dents i fred al passadís. Han tancat la porta i tota jo he ressonat com una casa buida.

Com fas de mare?

Com puc! Intentant que el sentit comú i l’escolta siguin la base de la relació amb el Max. I quan parlo de la meva experiència, procuro desmitificar el que és naïf de la maternitat. Sovint les dones que no tenen fills m’han agraït que parli amb sinceritat sobre les parts fosques de la maternitat.

Explica’m una rutina familiar que et faci feliç.

Que el meu fill passi moltes hores amb l’àvia i la besàvia, i amb les tietes àvies. Quan torna d’estar-se amb elles, xerra com elles, n’imita les expressions. Aprèn dites i m’emociona mantenir viu el coneixement d’una tribu. Elles tenen molt a veure amb el fet que ell es passi el dia jugant a fer rimes, que s’inventi cançons i històries.

Ha sigut una entrevista dura. Tanquem-la amb un somriure.

Fa uns dies li vaig preguntar al meu fill si volia ser feliç a la vida, i em va dir que no, que ell volia ser músic.