Paula Ferrer i Molina: “Deixen de ser xiquets massa prompte”

Ser metge m’ha portat a sentir una responsabilitat quasi obsessiva per la salut dels meus fills. De vegades he perdut fins i tot una part de l’objectivitat quan es tractava de la seua salut. Afortunadament, tinc bones amigues pediatres.

Deu ser còmode tenir una doctora a casa.

Ells diuen que no soc pesada però reconec que a la mínima els pose la mà al front per comprovar que no tinguen febre. També em pose molt nerviosa quan veig xiquets malalts a l’escola com si res, pel risc de contagi.

Què et preocupa?

Els hàbits nutricionals. M’esforce perquè els xiquets s’acostumen a menjar de tot i porten una alimentació equilibrada. Va ser una gran victòria per a mi eliminar el cacau en pols del desdejuni i que ara beguen la llet blanca amb gust. No obstant això, no oblide que són nens i que els agrada menjar alguna llepolia o un poc de xocolata. En canvi, no m’importa que els xiquets vinguen al nostre llit a dormir amb nosaltres. De vegades em criden i soc jo la que vaig a dormir amb ells.

Què no fem correctament?

Soc ginecòloga especialista en reproducció assistida i considere que els fills s’han de tindre a una edat no gaire avançada. La tendència és plantejar-se tindre descendència quan ja ho tenim tot resolt i no hauria de ser així, perquè és més difícil i pot tindre més complicacions. Hi ha la creença que una vegada tens fills s’acaba tot, i no cal que siga així. Jo vaig defensar la meua tesi doctoral quan els meus fills tenien 5 i 3 anys i ara he escrit i publicat les meues dues primeres novel·les infantils, així que tot és possible.

Com és la feina de fer de mare?

No m’agrada la necessitat que pareix tindre la societat que els xiquets deixen de ser xiquets massa prompte. Com tampoc trobe adequat que tractem els nens i nenes com si les seues opinions no comptaren i foren incapaços de prendre decisions, sempre dins les seues edats i possibilitats, esclar. De fet, crec que la cosa més complicada és trobar l’equilibri entre els dos extrems. Educar els xiquets com a persones que han de convertir-se en adults responsables i coherents; és la tasca fonamental que tenim els pares i les mares.

Què et costa fer?

Resoldre les baralles entre els meus fills que, com tots els germans, juguen moltíssim, però també es barallen. No m’agrada deixar de raonar amb ells quan hi ha algun desacord i passar a les imposicions del tipus “és així perquè soc ta mare i prou”.

I què et meravella?

Cada etapa de la criança té unes característiques que la fan especial i irrepetible. Ara em sorprèn escoltar-los jugar entre ells i adonar-me de la imaginació tan desbordant que tenen, els personatges que s’inventen.

Com ara?

La colla de Pepito Sarmiento, formada per Pepito, Mr. Nisper, Hèctor, Ferran, Felipe, Anna i Pepe. Mr. Nisper és una nespra molt desmanegada que viu al País del Menjar, amb la Zanahoria del Oeste i el Queso Fresco. Els altres són xiquets que van a l’escola del món real amb Mr. Nisper, perquè al País del Menjar no n’hi ha.