Eva Santana

“El seu present és millor que el seu futur”

Professora de publicitat, escriptora i mare de l’Andrea i el Txema, de 16 i 13 anys. Presenta la novel·la juvenil ‘Mi amigo alemán’ (Edebé). És autora de ‘Tapas de publicidad’, on parla de publicitat als joves, i del blog www.aveceshablosola.com

Eva Santana és escriptora / RUTH MARIGOT Zoom

L’adolescència no la trobo una edat tan difícil. Els nens són com els arbres, si creixen torts és perquè la base no era prou sòlida. No és d’un dia per l’altre que tot es complica. Mira, trobo que la manera com ens van educar als que ara som pares no era la correcta. Ensenyar només a obeir, fer servis càstigs, a la llarga no funciona. I és normal que quan deixes de ser nen et rebel·lis contra tot això.

Tu com intentes fer-ho?

Procuro posar normes, però no gaires. Per exemple, poso normes sobre el respecte al altres, sobre no insultar, o ajudar. Però en altres aspectes acostumo a cedir, com ara sobre l’hora d’arribar a casa, o si no els agrada un menjar determinat. Trobo que cal negociar i no imposar.

Què més et funciona?

Conèixer els amics dels meus fills. Sempre tinc la casa envaïda dels seus amics. És més feina, però les cases no són museus, les tenim per viure-les. També és important parlar molt de tot i sense ser hipòcrites.

Què has après, fent de mare?

Fa uns anys, a la meva filla li van fer bullying i la meva primera reacció va ser no voler sobreprotegir-la i deixar que s’espavilés. Error! A un nen no se’l pot deixar sol davant de tota una classe. Només dues nenes li van fer costat.

Havia de ser dur...

En canvi, gràcies al meu fill he après que els nens també són molt solidaris. Durant un temps ell va patir tics molt empipadors i mai cap amic li va dir res. A vegades, li agafaven el cap perquè parés de moure’l. Fins i tot un nen li va dir que ell també en volia tenir. El bullying existeix, sí, però també la solidaritat.

Què més et sorprèn, dels teus fills i dels seus amics?

Em fascina la vida social de la meva filla. És com aquella cançó 'Yo quiero tener un millón de amigos'. Això a la meva generació no ens passava. Ara són molt afectuosos. Tot el dia s’envien cors, s’ho diuen, a les xarxes i en directe. Em té fascinada. M’agradaria ser així, però em tallo. Els pares som d’una generació de vergonyosos emocionals. Ens costa demostrar l’estimació.

Què més has observat?

Fa anys que faig classes, des del 2003, i he pogut veure canvis generacionals. Ara tinc la sensació que entre els nois i noies ha baixat la cultura de l’esforç. Ells tenen un present envejable, però un futur incert. Trobo que el seu present és millor que el seu futur, i això abans no passava!

Què funciona a casa i què no?

Tenim tres gats i si fos pels meus fills, haurien mort de gana. Els cuiden quan se’n recorden o quan els hi van a miolar als peus. Una cosa que funciona és que sempre fem els àpats sense la televisió. I que cada nit el meu fill em prepara un got de llet.

Explica’m una situació amb els teus fills que t’hagi fet reflexionar.

Un dia estava aclaparada, tensa, malhumorada, amb molta feina. Vaig preguntar què havia de fer i la meva filla ho va tenir claríssim: surt de marxa. Et semblarà una bajanada, però ho necessitava: menys obligacions i més diversió. A mi m’han educat així: primer el deure i després ja es veurà. I no estic segura que sigui sempre l’ordre correcte. La vida és curta.