Anna Hernández: “Hi ha sentiments estranyíssims”

Hi veig un 10% del que hi veu una persona qualsevol, però sempre hi he vist igual. Per a mi la vida és així. Si em comparo amb una persona cega, hi veig moltíssim. No puc conduir i m’encantaria. És el que més trobo a faltar. La veritat, no ha sigut tan greu. Molest sí, però greu no.

Com és fer de mare quan no hi veus gaire?

Quan la nena era petita i anàvem al parc no em separava gaire d’ella perquè si no no la veia, però li deixava el seu espai. Tot i així, l’he escoltada molt, que és el que faig sempre amb qualsevol persona. I l’he sentida molt, esclar. He sigut una mare extremadament amorosa. Fins que ha arribat l’adolescència...

I què ha passat?

És la revolució! Fins i tot dels meus sentiments com a mare. No tots són macos, amables i positius. De vegades no m’agrada el que sento, perquè les rebel·lions sense causa de l’adolescència de la meva filla em fan perdre els papers.

T’entenc.

Soc una mare normal. La meva filla sempre ha vist que la seva mare no hi veia gaire bé. M’ajuda quan l’hi demano, i la resta del temps oblida les meves dificultats. M’admira per moltes coses, però no perquè hagi sigut capaç de fer una vida normal. Les meves limitacions ella no les veu.

Doncs de què et sents especialment orgullosa?

D’haver criat una noia independent amb uns valors humans increïbles. És intel·ligent i sensible. Té molt caràcter i això l’ajudarà. La vida no és un camí de roses. Idees clares. Fermesa interna. Pensament feminista.

La maternitat és un tema important a 'La mecedora'.

A la novel·la hi ha una mare que pot semblar desnaturalitzada perquè rebutja cruament el seu fill. Però, ¿una mare s’ha de sentir per força vinculada positivament a un fill? Ha de ser així? Aquí deixo la pregunta. Pares i mares no deixen de ser persones humanes amb sentiments humans. Sabem que els humans són capaços d’experimentar emocions terribles i jo sempre fugiré del bonisme. No hi crec.

Sona un pèl inquietant.

La meva filla és una grandíssima lectora i sempre m’ha fet preguntes que em permeten estirar el fil dels meus pensaments caòtics.

M’explicaves que la relació amb la Carla no és fàcil...

Ser mare d’una filla adolescent és un trasbals. Hi ha moments que l’amor desapareix i dona pas a sentiments estranyíssims. Ara sovint va disfressada d’un personatge amb el qual no m’hi entenc, algú que viu en una cova que abans era l’habitació, que ho deixa tot per terra, que no saluda, que mira constantment la pantalla del mòbil i que parla amb gent de tot el món en anglès o francès però que, en canvi, no em diu res a mi, que estic al seu costat. Potser és perquè jo només parlo català i castellà o perquè soc la seva mare... Ja veus que intento prendre-m’ho amb humor!

L’última discussió.

Divendres, pel tema de sortides i horaris.

Hi va haver acord?

Cap ni un. Un desastre [riu].