Així fa de mare
Bea Cabezas

“A fora no tens el comodí dels avis”

Periodista, escriptora i mare de la Nora i l’Emma, de 6 i 3 anys. Viuen a Los Angeles. Publica ‘La nit abans’ (Rosa dels Vents), la història d’una noia que s’inicia en el món misogin del periodisme barceloní dels 60

Bea Cabezas és periodista i escriptora / PERE TORDERA Zoom

La Nora va néixer a Barcelona però abans de fer dos anys vam anar a viure a Nova York. Li vam intentar explicar que ens en anàvem a viure a un altre lloc però era massa petita i no va entendre gaire cosa.

Es va adaptar bé?

Molt de pressa. Tot i ser petita ja parlava força català però l’anglès no va ser cap problema. En aquesta edat els pares són el referent i, per tant, no va semblar que el canvi de casa o de ciutat l’afectés gaire. Potser sí que el primer mes li va costar una mica dormir bé. En canvi, la petita ja va néixer a Nova York.

I torneu a canviar de ciutat.

Quan la gran tenia quatre i mig i la petita un i mig ens vam traslladar a Los Angeles. Han voltat tant que s’adapten de pressa als canvis. El primer que em diuen els mestres quan comencen en una escola nova és que totes dues són molt sociables. Suposo que és un mecanisme de supervivència.

Quines diferències has trobat entre les famílies d’una banda i l’altra dels Estats Units?

Al barri de Brooklyn on vam viure la majoria de famílies tenien dos fills. Vaig veure que els donaven molta llibertat. Per exemple, a mi em sorprenia que no els perseguissin pel parc infantil, tal com jo feia amb la meva filla. Potser nosaltres tenim més por que es facin mal.

I a Los Angeles?

Al barri on vivim, Los Feliz, moltes famílies només tenen un fill. Enlloc he vist tants fills únics. A més, els pares acostumen a ser força grans i estan molt pendents de la vida social dels nens.

I en el comportament dels fills?

Als Estats Units les formes són molt importants. Al principi tot em semblava una mica massa rígid. Jo no necessito que les meves filles em diguin gràcies o sisplau contínuament cada cop que les ajudo en alguna cosa. Però per als nord-americans això és important. I els nens no diuen paraulotes, almenys els petits. Quan torno a Barcelona i vaig a un parc infantil, sempre em sorprèn sentir nens de quatre o cinc anys dient paraulotes.

Què és fer de mare?

És una muntanya russa d’emocions, i més quan ets lluny de casa i de la família. A l’estranger no tens el comodí dels avis i això fa que la maternitat pugui ser a vegades més intensa. Però també crees inevitablement un vincle molt estret amb els fills. Els amics em pregunten què és millor, fer de mare a Barcelona o als Estats Units.

I hi tens resposta?

Cada lloc té avantatges i inconvenients. El més important és, visquis on visquis, saber trobar una fórmula que et funcioni a tu i als teus.

Què fas quan vols fer felices les teves filles?

Anem al zoo. I només a 50 minuts en cotxe tenim Disneyland.

Alguna anècdota curiosa?

Les meves filles parlen català i anglès. El castellà l’entenen però de moment no el parlen. Un cop, en un parc, vam trobar una senyora que, en sentir-les parlar, em va dir: “Ah sí, el català és l’espanyol que es parla a Espanya”. Vaig intentar explicar-li que no era cert, però ella hi insistia, i ho anava repetint a altres persones del parc. A mi em va agafar per riure. No sé què en pensarien a Madrid.