El valor d'un bon aferrament per créixer amb seguretat i autonomia
RAQUEL FONT

Ni emmarats ni emparats, criatures segures i autònomes

El valor d'un bon aferrament per créixer amb seguretat i autonomia / GETTY

Els infants, i els adults, amb un aferrament insegur tenen l’autoestima molt baixa perquè no han tingut ningú que hi cregués

¿Us han dit mai que no agafeu tant en braços el vostre nadó cada vegada que plora perquè l’esteu malcriant? ¿Que en el fons només plora perquè vol braços i que us està manipulant...? ¿O que a l’hora d’anar a dormir és millor que el deixeu al seu llit plorant perquè, si no, no s’acostumarà mai a estar sol...? Tots aquests consells i mites i un llarg etcètera és el que pretén desmuntar el psicòleg Rafael Guerrero en el llibre que acaba de publicar, 'Educación emocional y apego' (Libros Cúpula).

Guerrero és professor de la Facultat d’Educació de la Universidad Complutense de Madrid, director de Darwin Psicólogos i especialista en TDAH, trastorns de l’aprenentatge i problemes de conducta, i assegura que quan un bebè plora només està expressant una necessitat que “els pares tenim la responsabilitat de satisfer”. Quan l’infant és més petit, les necessitats són més bàsiques. Té gana, fred, calor, pipí, caca... I a mesura que va creixent les necessitats són més complexes però és igual d’important satisfer-les.

No els hem de deixar plorar -insisteix-, i això no vol dir que els estiguem ni mimant en excés ni malcriant. En definitiva, el que estem fent quan atenem les necessitats dels fills és oferir-los la protecció i la seguretat que necessiten per generar amb ells un aferrament segur.

Quan atenem les necessitats dels fills els oferim la protecció i la seguretat que necessiten per generar amb ells un aferrament segur

Una de les expressions clàssiques que se senten a dir sobre la relació entre mares o pares i fills és que un infant està molt emmarat o emparat, que el que vindria a voler dir és que té un vincle emocional molt estret amb la seva mare o pare. Aquesta relació emocional o afectiva que es dona entre un nen i els seus cuidadors -no només amb els pares-és el que s’anomena aferrament. En moltes ocasions principalment és amb els pares, i sobretot la mare, perquè és qui sol tenir cura de l’infant especialment els primers mesos de vida, però no necessàriament. Els infants poden arribar a establir aferrament amb tres o quatre cuidadors (els educadors de l’escola, els avis, els oncles...).

SATISFER NECESSITATS

Però ¿què és exactament això de l’aferrament? ¿N’hi ha de diferents tipus? Segons el professor Guerrero, és un concepte del qual cada vegada es parla més, però encara no es fa de manera gaire clara, perquè quan en sentim a parlar normalment és de manera força descontextualitzada. L’aferrament és un vincle afectiu que s’estableix entre pares i fills, una relació emocional que és bidireccional, és a dir, que l’intercanvi d’emocions i la comunicació es dona en els dos sentits. Ara bé, és una relació asimètrica, és a dir, el nen s’aferra als pares però els pares en cap cas s’han d’aferrar als nens: “Els nens necessiten els seus pares per sobreviure perquè són immadurs i necessiten que els garanteixin la seguretat, però als pares no els calen els fills per a la seva supervivència”.

Per molt dur que pugui arribar a ser perdre un fill, una experiència que pot posar en risc la salut mental dels pares i la seva capacitat de tirar endavant, els progenitors no necessiten els fills per sobreviure i no haurien d’aferrar-s’hi, esperant que el fill solucioni els conflictes emocionals dels adults. ¿Us sona allò de les parelles que tenen un fill perquè creuen que els ajudarà a tirar endavant com a parella? “És un error pensar que els fills ens cobriran les nostres necessitats quan som adults -avisa Rafael Guerrero-. Si necessitem ajuda per regular les nostres emocions, hem de buscar ajuda en altres adults, no en els fills”.

Segons el psicòleg, l’aferrament és imprescindible en el naixement, com dèiem, per assegurar la supervivència perquè som completament immadurs i necessitem que algú altre ens protegeixi, es vinculi amb nosaltres, ens ensenyi a autoregular-nos i ens empoderi per ser cada cop més autònoms. Així aconseguim un aferrament segur, que ens permetrà anar desenvolupant autonomia personal, aprendre a gestionar les emocions de manera adequada i, en definitiva, desenvolupar-nos en el dia a dia de manera normalitzada. Si això no es dona, el que es genera és un aferrament insegur.

Es considera que cap als 7 o 8 mesos ja s’ha creat un vincle important amb l’adult, fins al punt que hi ha mètodes per arribar a saber, amb nanos de prop d’un any, quin tipus d’aferrament han generat i es pot predir quin estil d’aferrament tindran aquests nadons amb els seus propis fills en un 70% dels casos. És a dir, el tipus d’aferrament que generem, tot i que no és genètic, té molt a veure amb el dels nostres pares, perquè reproduïm el que veiem. Per tant, l’aferrament que tenim de petits no només ens marca d’adults sinó que també pot arribar a marcar l’aferrament dels nostres fills.

Ara bé, això no vol dir que no es pugui canviar: “Els professionals ens dediquem a reparar aferraments, convertint els aferraments insegurs en segurs, és a dir, realitzant les funcions que en el seu moment els pares no van saber fer”.