Dues adolescents i una mare que s’ha quedat sense respostes

BarcelonaLa criança la divideixo en tres etapes: en la primera, expliques el món amb seguretat als fills; en la segona, t’has quedat sense respostes que expliquin com és el món. En la tercera, com a adult, et respons tu solet, si pot ser amb la millor cuirassa que t’hagis pogut construir amb l’ajut de la família i dels que t’estimen.

Jo estic en la segona etapa com a mare de dues adolescents, i el que sí que els ofereixo tant com puc són preguntes. La tarda que una d’elles em va preguntar: “Per què no soc bona en res?”, li vaig respondre “per què hem de ser bones en res?”, “per què no sabem acceptar-nos amb les nostres mancances i amb les nostres virtuts?” El capitalisme ens ha introduït tant la idea d’èxit que els adolescents competeixen entre ells en totes les esferes, ja sigui la dels estudis o la del carrer. Qui treu millors notes, qui lliga més, qui és més popular a l’insti (per físic; per dolentot; per les bones notes, també), qui és més bo marcant gols en els partits. Diguem-ho clar: ho fan perquè ho han après dels adults, i no cal que mirem cap a una altra banda.

Així que amb les meves preguntes m’enfronto amb situacions contra les quals he lluitat sempre com a feminista, catalanista i d’esquerra. En un partit de l’esport que practiquen, vaig demanar als pares de l’afició rival, que els tenia a tocar meu, que deixessin d’insultar les jugadores contra les quals jugaven les seves filles. Els vaig dir que m’insultessin a mi, però no a nenes de 14 anys. No buscava la confrontació, sinó posar fi a un absurd que m’embotia el cervell, però no em vaig saber adonar que no arreglaria res, sinó que atiava el foc, i a sobre cap als dos bàndols.

Quan va acabar el partit, la pregunta de la filla va arribar veloç: “Per què ho has fet?” I la meva resposta va ser una altra pregunta: “Per què he d’observar i escoltar un mal comportament sense denunciar-lo?” No m’hi estenc perquè el que s’aprèn com a mare que s’empassa tres partits cada cap de setmana podria omplir el diari ARA sencer. N’avanço un titular: els joves que fan esport no poden ser educats si els pares els estan escridassant des de les grades: “Trepitja’l fort amb la bota!” Eduquem-nos com a mares i pares, i no haurem de castigar els fills.

En l’adolescència no tot són preguntes sense resposta, també hi ha moments dolços amb què ens reconciliem amb la vida. Compartir aficions, com el teatre, les sèries, la literatura i la bona cuina ens dona fortalesa. Escoltar-les a totes dues defensar-se en contra de les normes imposades pels adults de casa, també. “Són un equip, fan pinya”, penso. Emprenyar-me quan es barallen entre elles em fa entendre que tenir germans és el millor assaig per a l’etapa adulta, quan compartir, pactar, acceptar diferències, llimar-les, respectar-se i estimar-se serà la matèria amb què hauran construït l’escut, aquell que ajuda a donar respostes. Ara bé, sobretot hi ha un fil invisible que ho cus tot, que és un verb que s’ha de conjugar sempre des del jo fins a l’elles: estimar. I és que estimar-les és la resposta única i absoluta.

No anava de tot això, la vida?