Deures 'motomami'

“Estaria bé que la Matilda repassés la lletra lligada aquest estiu…” Amb aquest innocent comentari de la professora a les observacions de les notes de final de curs de la meva filla, també coneguda com a terrorista 1, vaig catapultar-me, directament i sense peatges, a un infern desconegut per a mi fins aleshores, el del homeschooling durant l’estiu. I això que jo tenia un pla aparentment fàcil: comprar una llibreta, un llapis, una goma Milán i destinar una estoneta al dia a convertir-la en un enfant terrible de la cal·ligrafia. Un win-win. El problema, sempre n’hi ha un, és que ella ha tret els gens dispersos de sa mare, pray for her, i mantenir el seu focus d’atenció durant deu minuts i que no es posi, de cop, a perseguir una formiga voladora, requeria, per a la meva paciència, un sobreesforç neuronal nivell crossfit.

El primer dia vaig anar massa confiada i va ser un fracàs absolut, el seu nom i cognoms a la part dreta del full i un dibuix d’una senyora amb tres pèls enfadada que deia “la mama fent dictats”. El segon dia vaig aconseguir que escrivís tres línies decents sota amenaces de posar a la rentadora el seu peluix de Pikachu. Així que el tercer, intentant conservar anys d’esperança de vida, vaig intentar motivar-la proposant-li escriure l’estrofa d’una cançó que li agradés, sense pensar que té cosines grans. Ella, que triga dos lustres i mitja goma d’esborrar a fer una be alta que s’entengui. “Mama, com s’escriu «Pa’ ti naki, Chicken teriyaki, Tu gata quiere maki, Mi gata en Kawasaki»? Una idea brillant, ho sé. Així que ara entre Bad Bunny, la motomami i el waka-waka, estic convertint la meva filla en una regaettonera de 6 anys amb una lletra lligada impecable. I és que, amb la maternitat, no es pot tenir tot.