Els deures dels pares

L’Èrik (3 anys) fa primer d’infantil en una escola on es treballa per projectes. Als seus pares, la Yolanda (37) i en David (36), els adverteixen que tindran feina i han sentit comentaris d’altres famílies queixant-se que han de fer massa activitats en horari extraescolar, però els agrada el projecte educatiu que els expliquen a la jornada de portes obertes i trien centre convençuts que és la millor opció. Arribats al segon trimestre reconeixen que, a vegades, senten com una càrrega algunes de les tasques que tenen: “L’Èrik no havia anat a l’escola bressol, per tant ens hem estrenat en l’experiència educativa i, tot i que nosaltres estem implicats activament en l’educació del nostre fill, algun cop hem sentit la pressió de fer-ho almenys tan bé com la resta de famílies”, admet la Yolanda. El pare afegeix que algun cap de setmana en què se n’anaven fora han hagut de dedicar temps a l’encàrrec de l’escola.

Els pares diuen que costa trobar l’equilibri entre el que creuen que hauria de ser -que el nen faci la feina i els pares l’ajudin i l’acompanyin- i el que acaba sent -adults que fan una feina perfecta-. Reconeixen que, malgrat la feinada que suposen alguns d’aquests “deures per als pares”, s’ho han passat molt bé fent-los.

BUSCANT L’EQUILIBRI

Sònia López, mestra, psicopedagoga i formadora de famílies, és partidària del treball per projectes perquè és més motivador i l’alumne construeix el seu propi aprenentatge, encara que s’ha d’anar en compte amb alguns pares i mares: “Moltes famílies deixen que el nen o la nena elabori el treball i participen activament en el seu procés d’aprenentatge, però a uns altres els costa entendre que la feina és per als fills. Les criatures t’ho diuen: «L’ha fet la mama» o «L’ha fet el papa», encara que tu ja ho saps quan venen amb definicions que semblen més de Harvard que d’algú amb 9 anys”, diu la mestra. Creu que algunes famílies ho viuen com una competició absurda, amb l’afany que els fills facin una cosa especial i diferent.

A l’Institut Escola Les Vinyes hi ha diferents vies de participació i col·laboració de les famílies amb el centre: a cicle d’educació infantil cada matí (de 9.00 a 9.30 h) fan microespais -diferents propostes de treball-, on qualsevol persona adulta familiar pot acompanyar els infants; s’enduen a casa un llibre per llegir-lo amb els fills durant la setmana, per fomentar l’hàbit i el plaer de la lectura. També se’ls proposa que portin objectes -un llibre, una foto, un record d’on han estat- que interessin els fills i puguin ser un punt de partida per treballar a classe.

L’OPORTUNITAT DE CONÈIXER I COMPARTIR

Núria Orte, mestra d’infantil i secretària de l’equip directiu, reconeix que algunes famílies estan molt implicades i entenen perfectament què se’ls demana: “Encara que la nostra feina és acollir-les totes i convidar-les a participar en la vida del centre d’una manera o una altra. Creiem que la participació de les famílies en l’educació dels fills és molt important; que entrin a les aules també ens ajuda a fer entendre la nostra manera de treballar i és una oportunitat perquè vegin com actuen els fills a l’escola, coneixent-los des d’una altra perspectiva”, explica Orte.

ÈXIT EDUCATIU

El 2018 la Fundació Jaume Bofill va publicar l’article 'Què funciona en els programes per fomentar la implicació parental en l’educació dels fills?', on es concloïa que com més implicació hi hagi de les famílies en l’educació, més èxit educatiu tindran els fills, tot i que no es tracta necessàriament d’una relació causa-efecte. “La implicació no és la panacea, els estudis apunten que té efectes positius, més aviat moderats, però no se sap del cert quin tipus d’implicació funciona millor”, explica Jaume Blasco, autor de l’informe. Les famílies més implicades de manera espontània tendeixen a ser les de més nivell socioeducatiu, que se senten més capacitades, i per això Blasco insisteix en la necessitat que l’administració educativa i les escoles siguin capaces de motivar i donar eines a les que no ho fan d’entrada.