Com es fa una criatura feliç?

L’amor incondicional dels pares i la seguretat personal són els maons de la infància feliç, assegurava als anys 70 la psicòloga i educadora anglesa Dorothy Corkille Briggs en el seu llibre clàssic 'El nen feliç', que enguany ha reeditat l’editorial Gedisa. Quaranta anys després, les famílies actuals hi coincideixen però també subratllen la importància d’estar junts i de compartir temps de qualitat: és a dir, de ser conscients de tot el que viuen adults i petits. I, a més, els llibres actuals de psicologia infantil també apunten al valor de l’alegria.

“La felicitat és estar plegats”, diuen la Gemma i el Jordi, pares de la Marta (6 anys) i del Pau (3). El Jordi també és pare de la Carla i del Lluc, que veuen cada quinze dies. A la primera definició la Gemma n’hi afegeix una altra, que matisa. “La felicitat és deixar de banda les preocupacions, els maldecaps quotidians i viure intensament l’instant compartit”. És clar que no sempre tot són flors i violes, però el caràcter optimista i positiu de mena dels pares els fa valorar situacions senzilles, com una conversa, un comentari o fins i tot una passejada amb les bicicletes.

Mentre expliquen la teoria, s’encaren també amb la pràctica. La parella té un suport que els ajuda a conciliar vida laboral i de parella. Són els avis. “Ells passen hores amb les criatures tant quan treballem com quan, com a parella, volem fer alguna escapada, cosa que considerem clau perquè la família funcioni”, opina la Gemma.

Entre les claus de l’engranatge que tot ho fa rutllar també hi ha el caràcter de la Marta. “És una nena sincera, activa, que arrossega amb força el seu germà petit a tenir un esperit lliure, malgrat que ell és més geniüt”, diu la Gemma. “Els dos germans s’avenen molt, i s’entretenen jugant”. I un altre factor: “Els mostrem que confiem en ells i els animem a superar reptes. Per exemple, el primer dia que la Marta va anar sola a llençar la brossa al contenidor, ella va marxar feliç i contenta per l’autonomia que li vam donar. Nosaltres patíem, esclar, i des de la finestra ens la miràvem, però observar com se’n sortia, com somreia i com era de feliç quan va tornar a casa... no té preu! Crec que gestos i actes així són claus per ser feliç, perquè se senten segurs d’ells mateixos”.

La Gemma i el Jordi aposten per valorar el concepte de “temps de qualitat”, que voldria dir viure conscientment i intensament els moments que comparteixen. Aprendre a valorar-los. “Ens agrada el moment previ a la banyera, anar a la platja a l’hivern, o fer escapades els caps de setmana amb la furgoneta, on ens fem el menjar, dormim al cotxe, fem un pícnic al camp i juguem a cartes”. La vida està feta dels moments compartits, que viuen intensament i que també els agrada recordar vivament.

L’AMOR PORTA AUTOESTIMA

A 'El nen feliç' l’abans citada psicòloga Dorothy Corkille Briggs sosté que transmetre amor als fills és la “base de l’alta autoestima”, pas imprescindible per tenir seguretat personal, i per tant, per ser feliç. “Si viuen enmig d’expectatives realistes, trobades segures, acceptació comprensiva de tots els seus sentiments encara que es limitin els seus actes, i disciplina democràtica, se sentiran estimats”. Dit amb altres paraules, “quan l’infant se sent estimat, es proposa metes més realistes, accepta els altres com són, aprèn amb més eficiència, desenvolupa la seva creativitat i s’agrada a ell mateix”.

A partir d’aquí, l’educadora anglesa revelava sis ingredients necessaris que conformaven la seguretat psicològica que ha d’adquirir la criatura durant el seu desenvolupament: la de la confiança; la de no jutjar; la de sentir-se estimat; la de ser “amos” dels sentiments; la de l’empatia, i la de tenir un creixement exclusiu.

La confiança “és l’ingredient més important del clima de seguretat psicològica”, apunta l’educadora. I per aconseguir-la, “l’infant ha de poder comptar amb la nostra ajuda amistosa per satisfer les seves necessitats”. I alhora la criatura ha de poder copsar que els adults “són autèntics amb ell”. Aquest fet “l’ajudarà a acceptar la seva pròpia humanitat”.

La seguretat de no jutjar “es fa present quan desapareixen els judicis”. Dit amb altres paraules, la psicòloga i educadora suggereix que no cal jutjar ni etiquetar les criatures. “Quan l’infant es pugui veure com una persona independent dels seus actes estarà en millors condicions per crear-se un autorespecte sòlid”, assegurava.

El tercer ingredient, la seguretat de sentir-se estimat, fa referència a “apreciar allò que el nostre fill té d’exclusiu, encara que la seva conducta no ens resulti acceptable”. I seguint aquest fil, “tractem-lo amb el mateix respecte que desitgem per a nosaltres, concentrem-nos en les seves qualitats positives, evitem confondre la seva persona amb els seus actes i tractem de valorar-nos nosaltres mateixos”. “D’aquesta manera, l’estima arribarà sola”.

El quart ingredient fa referència a la seguretat de ser “amos” dels nostres sentiments, i “consisteix a permetre que l’infant sigui propietari dels seus sentiments sense que això impliqui retirar-li la nostra aprovació”. Per això, “cal que planegem activament la diferenciació dels nostres fills, tant pel que fa a les nostres expectatives com a les activitats familiars, perquè el respecte per les seves diferències i la seva exclusivitat nodreix l’autoestima de l’infant”.

El cinquè valor fa referència a la seguretat de l’empatia. “L’empatia consisteix a comprendre els punts de vista de l’infant sense judicis, acords ni desacords”. I “perquè sigui veritable, l’empatia ha de sorgir dels nostres sentiments”. La psicòloga subratlla la importància de l’empatia fins i tot quan la criatura està enfadada o plena d’ira, perquè fins i tot llavors “el seu desig secret és obtenir comprensió empàtica”. “La necessita abans que se li donin explicacions, raons o suport”, diu. Així doncs, davant d’una criatura fora de si, l’empatia portaria a la comprensió. Per aconseguir aquesta empatia, Corkille apunta que, primer de tot, és important que els pares estiguin “en pau i en contacte” amb els seus propis sentiments.

El sisè i últim ingredient a què feia referència l’educadora és la seguretat de tenir un creixement exclusiu, que vol dir acceptar que la criatura senti que pot avançar i retrocedir. De fet, és així com les criatures creixen, “amb salts, entre els quals es produeixen regressions i estancaments”.

Per la seva banda, la psicòloga Pepa Horno, en el llibre 'Educando la alegría' (Ed. Desclée de Brouwer), apunta també a la importància del valor de l’alegria. “No com un sentiment ingenu d’afrontar la vida”, especifica, sinó com una manera de fer emocionalment fortes les persones tot rient, acaronant, jugant o compartint experiències.

La motivació i la creativitat

Segons el llibre ‘El nen feliç. La seva clau psicològica’, publicat a Gedisa Editorial, i escrit per Dorothy Corkille Briggs.

• Tots els infants neixen curiosos i amb tendència a confiar en si mateixos.
• Si volem estimular-los intel·lectualment i assegurar-nos que utilitzaran la creativitat, hem de donar suport a les seves exploracions, la seva curiositat i els seus moviments cap a l’autoconfiança. Han de sentir-se segurs per poder fer-se preguntes i descobrir fets.
• Estimulem la intel·ligència de l’infant quan li oferim experiències de primera mà, contacte amb un llenguatge ampli, casos amb èxit de solució de problemes, i exemple i actituds familiars de valoració de l’aprenentatge i la independència.
• El creixement intel·lectual de l’infant es veu afectat pels impediments físics, la insatisfacció emocional, els sentiments reprimits o la pressió inadequada.
• El clima de la trobada segura motiva l’infant per aprendre i capitalitzar la seva exclusivitat innata. Hi ha una relació directa entre l’autoestima elevada i la creativitat sense traves.