Ho faig com puc
Criatures  /  Família 10/11/2022

Marxem a viure al camp

Al món rural la infància és més llarga, és com si a la ciutat els nens cremessin abans totes les etapes

3 min
criatures 12 novembre pag. 11 faig com puc . de la ciutat al camp

TarragonaLa idea estava prou madura i no hi havia marxa enrere: marxem a viure al camp. A la petita, amb només cinc anys, la notícia no li va preocupar gaire, però la gran, que ja n'havia fet nou, només tenia dubtes: "Què passarà amb les meves amigues?", preguntava. Intuíem la resposta: "Us anireu allunyant, però no et preocupis perquè trobaràs amigues noves", però no vam ser tan contundents i vam fer allò que tan bé fem els adults: "Ja ho veurem, podran venir un dia a casa"...

El problema dels canvis és que, sovint, veus molt clar el que perdràs, però no aconsegueixes intuir el que guanyaràs. I als nens petits encara els costa més imaginar el que ha de venir. A casa escoltem i respectem les nenes, però els responsables de les grans decisions som els pares, de manera que des de fa cinc mesos vivim en una casa al Camp de Tarragona.

Les amigues van venir un cap de setmana i tornaran sempre que vulguin, però, tal com prevèiem, n’han arribat de noves. Algunes piquen a la porta de casa sense haver avisat prèviament: "Hola, venim a buscar la L i la G". I surten al carrer a jugar com si encara estiguéssim als anys 80. També juguen a casa nostra. El terreny on vivim és prou gran i no paren d’inventar-se jocs. El gronxador que vam penjar de la branca del noguer ha fet volar la seva imaginació i aquests dies passegen amb cordes la llenya que tenim preparada per al fred. Està clar que la seva vida al camp és molt més activa i creativa. Tenim la sensació que al món rural la infància és més llarga i això ens agrada. És com si a la ciutat els nens cremessin abans totes les etapes. Potser és un mal que també patim els adults.

Tornar al camp

Com era d’esperar hem trobat diferències, però el xoc cultural no ha estat tal. Tornar al camp, que és el lloc d’on venim tots, està resultant fàcil. Els veïns ens tracten amb molta estima i qui no porta mongetes porta tomàquets. Temo les tones de calçots que ens pugui portar el veí del davant, el Manel, quan comenci la temporada.

El que sí que ha sorprès les nenes és la religió. A casa els havíem explicat que la religió és un invent de l’ésser humà, com ho són els contes i les llegendes, però que algunes persones creuen en déus per tradició o, senzillament, per la por que tenen a la mort. El seu contacte amb la religió i amb persones creients ha estat pràcticament nul. És en aquesta nova vida rural que han descobert que hi ha xiquetes de la seva edat que van a l’església i que obeeixen tradicions que no sabien ni que existien. Ara tornen a preguntar i nosaltres a respondre. "¿Els capellans saben que tot és mentida?", em va preguntar la gran. Li vaig dir que suposo que hi deu haver de tot...

També els ha cridat l’atenció la llibertat per moure’s pel poble. Poden anar soles a comprar i no hi ha sensació de perill. Però el que més els ha agradat són els animals. Els he traspassat el meu amor cap a les bestioles i ara que puc estic jugant fort. La cara que els va quedar el dia que les cabres van entrar a casa no l'oblidaré mai.

stats