Una espera en horitzontal

BanyolesAquell vespre mentre els pregoners de les Fires de Sant Narcís sortien imponents al balcó de l’Ajuntament, jo estava arraulida a casa dels meus sogres plorant la regla. Almenys, pensava que ho era. Feia mesos que seguia, com alumna que admira el mestre, les instruccions del doctor Bonaventura Coroleu: medicació hormonal a base d’injeccions subcutànies a la panxa per a l’estimulació ovàrica, dues intervencions sota sedació per a l’obtenció d’òvuls... Desitjàvem tenir una altra criatura. Dic una altra perquè el nostre primer fill, en Lluc, va morir mentre el gestàvem als cinc mesos i mig. Mentre jo em desvivia per oferir-li el millor aixopluc en la cavitat més reduïda de l’úter on s’havia proposat créixer (aleshores jo tenia una matriu doble separada per un septe) i el meu marit, en Xevi, s’encarregava d’amassar les meves pors, unes pèrdues van convertir-se en el preàmbul del pitjor pronòstic. En Lluc naixia sense vida un dissabte al matí a l’Hospital Josep Trueta mentre jo i el seu pare, plens de buidor, apreníem a unir a marxes forçades la pena i l’amor. Tot i el pas del temps, aquest nen, que a vegades apareix en forma de papallona blanca que ens rodeja, segueix ben present quan escric aquestes línies, mentre algú parla sobre la mort gestacional, conduint, comprant al súper i, òbviament, cada dia del nou embaràs.

Cada visita al metge era un respir

Des del moment en què Dexeus Dona em va confirmar que aquella sang no era de la menstruació –sinó una nova vida que s’havia implantat dins l’úter reformat– fins a aquell 19 de juny que l’Alba, a la setmana 37, va treure els peus per cesària, van passar moltes coses. Lliçons que em recordaven que l’únic camí per tornar a ser mare era fer cas, esclar, al doctor Bernat Serra i al seu equip, però també confiar en el procés i entregar-se a l’esdevenir. Tot un repte a nou mesos vista. Sobretot quan a la setmana 31, malgrat el cerclatge cervical que estrenyia el coll uterí per impedir un altre escapoliment per lassitud, van aparèixer unes contraccions (indesitjades) que alertaven d’un naixement prematur amb un escenari incert. Una amenaça que podia demolir-nos els somnis. “Alba, encara no és el moment. Tranquil·la. Espera’t una mica més. Aquí estàs bé i creixent”, em deia mentre procurava situar-me al costat dels pensaments positius. Setmanes després vaig aprendre a viure des d’una altra perspectiva: estirada en un llit durant tres mesos. Dies llargs de repòs absolut que passaven tan lentament com les fulles del freixe que veia créixer a través de la finestra de l’habitació on vivia. Mentre a fora esclatava la primavera, jo dialogava amb els neguits. Calia escoltar-los i acollir-los. Pintar a l’aquarel·la em va distreure. Cada visita al metge era un respir. Cada puntada de peu de l’Alba a la panxa, un alleujament. Ara que la nostra filla té tres anys i ens plantejàvem un tercer, ni els meus 44 anys ni la matriu en forma de cor ni l'adenomiosi hi acompanyen. Descartat tenir-ne un altre. És així. De nou, escoltant i acollint la vida. Ho faig com puc.