No vull anar a escola!

No em vull llevar ni vestir, però, sobretot, no vull anar a escola. Tinc por d’un nen que em pega. Mandra. Son. Vull dormir. Estic cansat. No en tinc ganes; no m’agrada; no m’ho passo bé, a classe. O no en vull parlar; investigueu. En definitiva, un altre clàssic matinal: vull quedar-me a casa. Els primers dies o setmanes (principalment a P3), el possible drama és natural. Quan han passat mala nit o després de vacances o del cap de setmana, s’entén que els llençols se’ls enganxin, però el rebuig pot persistir o sorgir en un infant que anava content a escola. De vegades la recança s’acaba com per art de màgia quan travessa la porta; altres cops, no. I els pares, patidors, busquen la solució.

“Els nens petits poden tenir problemes d’ansietat de separació, per exemple. En aquests casos fa falta molta comprensió i fer la separació amb els pares a poc a poc, no d’un dia per l’altre”, recomana Marta Areny, psicòloga clínica, psicoterapeuta, terapeuta grupal i psicoanalista. De més grandets sol passar una altra cosa: “Poden tenir problemes tant amb els companys com amb l’aprenentatge, i volen quedar-se a casa per no haver d’afrontar-los. Seria bo mirar de saber més del seu entorn, parlar-ne pares i mestres amb el nen, de manera que percebi que el volem entendre i ajudar. A partir d’aquí, cada nen demanarà una actuació diferent”. Una resposta a mida.

La clau, doncs, és l’edat: “Els nens més petits -apunta Areny- poden tenir dificultats per separar-se dels pares: s’espanten, se senten perduts. Cal fer la incorporació a l’escola a poc a poc, fins que s’hi sentin més segurs. Els més grans, si de cop i volta mostren rebuig o por, estan manifestant que alguna cosa els fa patir: problemes amb amics o complicacions amb l’aprenentatge”. El conflicte té una única sortida real tant si és social com si és pedagògic: “El que necessiten és que l’adult vulgui entendre què els passa i sàpiga ajudar-los a afrontar i resoldre el que els preocupi”. Escoltar i tenir empatia.

Que un nen es negui a anar a escola passa “moltes vegades”, admet la psicòloga i pedagoga Victoria Montoro, màster en intervenció de dificultats d’aprenentatge i en psicologia clínica infantojuvenil: “A vegades es queixa que li fa mal la panxa, té mal de cap o plora... i pot ser que ni ell sàpiga el motiu pel qual no vol anar-hi. En primer lloc -recomana- cal descartar que hi hagi qualsevol problema físic. En tot cas, cal esbrinar el motiu real pel qual no hi vol anar, com pot ser la por del fracàs, dels càstigs, ansietat de la separació, ansietat social, dificultats d’aprenentatge o assetjament, entre d’altres. Per això és important parlar amb el nen sobre la situació i amb el tutor”. No anar a escola no resol res i s’ha d’evitar: “L’objectiu principal per vèncer aquestes pors és aconseguir que el nen torni a l’escola i, generalment, com més temps estigui sense anar-hi més costarà que hi torni”.

Quan l’absència dels pares els angoixa

La psicòloga i terapeuta familiar Mónica Núñez Hernández indica què passa quan, pels volts de l’any, els nadons senten ansietat de separació: “Encara no tenen desenvolupat el concepte del temps («A la tarda et vinc a buscar») ni la permanència de l’objecte (el fet que el pare vagi a una altra habitació no vol dir que desaparegui). Per tant -aconsella l’especialista-, és important tenir-hi empatia, explicar-los-hi, malgrat que encara no arribin a entendre-ho del tot, i aprofitar situacions per exemplificar: «Veus? La mare se n’ha anat a treballar aquest matí, però ja ha tornat». Tenir molta paciència. I, si és possible, no començar l’escola bressol o les estades amb terceres persones durant aquests mesos”. La psicòloga i pedagoga Victoria Montoro assegura que en aquests casos “cal fomentar l’autonomia i seguretat personal i fer que els nens no depenguin massa dels adults; sobretot de les persones que hi estan més unides afectivament, com solen ser els seus pares”. “Per tot això -sosté-, cal un treball coordinat entre família, escola i el psicòleg per disminuir aquesta ansietat”.

L’experta també remarca el sotrac postvacacional: “Pot ser que a molts nens els costi tornar a la rutina. A alguns els pot costar el procés d’adaptació perquè les vacances, generalment, són un període en què estan molt temps amb els pares, però hem de tenir present que els hàbits, les rutines i la planificació d’activitats els ajuden en el procés de maduració. Es poden portar a altres llocs i anar fent petites separacions de les seves figures de referència, com activitats extraescolars, casals, esplais, ludoteques, o passar temps amb altres familiars”. De mica en mica s’omple la pica.

Deixant de banda, doncs, l’ansietat de la separació, pròpia dels nadons d’un any, aproximadament, sempre caldrà observar el nen per escatir què li passa. Parla la psicòloga i terapeuta familiar Mónica Núñez Hernández, de l’associació Experientia: “Caldria plantejar-se què pot estar passant a l’escola (amb els iguals, amb el professor, al pati...). A alguns nens l’espai obert i el fet que hi hagi molta canalla els satura, i és això el que els produeix pànic, en realitat. També és molt important confirmar quant li dura, al nen: potser és només durant la presència del pare i la mare però després li passa de seguida, que pot ser habitual”.

QUÈ CALDRIA FER?

La recepta: “No entrar en pànic”. Fer costat a la criatura i escoltar-la: “Dediqueu-li temps perquè tingui oportunitat d’obrir-se i no li feu un interrogatori de tercer grau. Els nens, com molts adults, necessiten temps per elaborar i expressar el que els passa. I, per descomptat, parleu-ne amb el tutor per intentar funcionar com un equip”. Si la parella ha partit peres, compte: “Es pot valorar un conflicte de lleialtat cap a aquesta figura i posar el focus en la relació amb el progenitor”. I si a la família hi ha mala maror “cal revisar l’energia que transmetem, l’ambient que es respira a casa abans d’anar a escola”. “Segur que es pot millorar alguna cosa per transmetre tranquil·litat i seguretat emocional per acompanyar-los físicament i emocionalment. Per això ajuda recordar que tot passa. Són etapes!”

La psicòloga general sanitària i terapeuta Marisa Parcerisa, directora de Psicotools, destaca la força del diàleg amb l’escola: “La comunicació escola-família és vital en aquestes circumstàncies. Els pares han d’estar al corrent de tot canvi situacional que estigui passant”. I afegeix: “És important valorar si l’ansietat per separació apareix també en altres àmbits. Si és el cas, hauríem d’observar com interactuen els pares amb els seus fills”.

Parcerisa exposa una paradoxa: perquè els infants se separin dels pares sense drames, han d’estar-hi molt, molt units. “Quan el nadó rep l’atenció amorosa a les seves demandes, està aprenent a calmar-se al costat dels altres. És el que es coneix com a corregulació. Aquesta seguretat se li anirà instal·lant al cervell i li permetrà explorar de manera cada cop més autònoma, i serà capaç de distanciar-se progressivament dels seus cuidadors”. Així aprendrà a tranquil·litzar-se sol: “En el seu cervell hi haurà una representació mental de la mama o el papa que l’ajudarà a calmar-se pels seus propis mitjans en els moments de malestar. És a dir, podrà autoregular-se. Arribats a aquest punt, haurà arribat a la corregulació i l’autoregulació essencials per resoldre el malestar provocat per l’ansietat de separació”.

La psicòloga tranquil·litza, però, a qui tingui nens poc autònoms: “Sempre hi ha noves oportunitats per conrear aquesta relació de seguretat o aferrament segur”. Com ara estrènyer el lligam a consciència perquè puguin volar lliures lluny, ben lluny.

Dos recursos útils: atenció plena i llibres

Marisa Parcerisa recomana l’atenció plena per fer front a l’ansietat de separació. Es tracta d’estimular la capacitat dels nens de tranquil·litzar-se solets: “El mindfulness potencia la gestió emocional i la generació d’estats de calma des de la consciència plena, cosa que facilita una relació més amigable i objectiva amb pensaments, emocions i sensacions, des d’una posició d’observador, sense identificar-s’hi, prenent-los com a fenòmens transitoris i canviants. És molt recomanable que els pares puguin fer els exercicis amb els seus fills per enfortir el vincle entre ells”. Mónica Núñez Hernández suggereix als pares una eina per esbrinar -amb cura- per què els fills van a escola a contracor: “Es poden fer servir els llibres com a recurs per propiciar de parlar amb ells del tema. Recomano el llibre desplegable tridimensional En Pep va a l’escola (Cruïlla, i en castellà SM), que és per a més petits però els continua encantant; Cosas que me gustan del colegio (i també permetre’ls expressar el que no els agrada) i Voy al colegio ”; els dos últims també de SM.