Pere Ginard: “Ni casals, ni caus, ni excursions”

Quan la meva companya i jo ens vam separar, ara fa uns 5 anys, va ser una separació amistosa i tenim la custòdia compartida dels fills, cosa que implica que quan els nens són amb mi, hi són al 100%. Abans ens repartíem les tasques. De sobte, vaig haver d’aprendre a gestionar un munt de coses que no tenia presents.

No devia ser fàcil.

Gens. És força difícil conciliar feina i paternitat. Tinc una feina creativa que m’apassiona i el cap sempre em bull. Encara que físicament estigui fent el sopar dels nens, sovint tinc el cap en coses de la feina.

Però és sostenible, això?

Quan vaig ser pare em vaig proposar seguir treballant igual que abans i em vaig obsessionar perquè volia ser igual de productiu i no em permetia gaudir de les criatures. Però ara he començat a aprendre a desconnectar, i quan hi ha els nens per casa en gaudeixo com no havia sabut fer abans. A vegades, quan hi penso, tinc una certa sensació d’haver-me perdut una part important dels seus primers anys. Però he sabut rectificar a temps.

Viviu al Raval.

Soc d’un petit poble de Mallorca, Artà, i quan vaig arribar a Barcelona volia viure al rovell de l’ou. Volia ciutat i cultura. M’agrada molt el Raval i mai m’he plantejat canviar de lloc, tampoc quan van arribar els fills, tot i que molta gent ens suggeria que no era un barri gaire amistós per criar-hi nens. Quina tonteria. Aquí tinc gairebé tot el que m’interessa: museus, filmoteca, teatres.

Però no és un lloc tranquil.

És un barri farcit de situacions poc agradables. En qualsevol moment et pots trobar enmig d’una baralla o trobar gent a terra. Són moments en què has d’explicar als nens certes coses, però és la realitat del seu barri i sempre que ho crec convenient en parlem.

Què us agrada fer?

Tenim l’hàbit més radical de tots en els temps actuals: quedar-nos tranquil·lament a casa. Ni casals, ni caus, ni excursions, ni classes d’anglès. No fem res i al mateix temps fem de tot, però amb calma. Ells ho agraeixen i jo també. Durant la setmana tinc la sensació que no els escolto, que sempre estem pendents del rellotge. En canvi, els caps de setmana són un oasi.

Dibuixeu junts?

Sí, molt. Quan ells són a casa procuro no treballar i sovint dibuixem tots tres alhora en un gran paper. Cadascú comença per un cantó i després canviem la posició per intervenir en els dibuixos dels altres. Ells marquen el tempo. Quan se’n cansen ho deixem.

Fer això sol ser idea seva?

Sí. Mai els he imposat aquest tipus d’activitat. També els deixo les meves llibretes i permeto que hi intervinguin. Al petit li agrada molt acolorir els meus dibuixos, i jo l’hi permeto, amb molt de gust. I el gran, des de sempre, quan arriba del col·le el primer que fa és posar-se a dibuixar. Dibuixa el que vol i com vol.

I t’encanta.

Esclar. Però si dibuixem junts és perquè a ells els surt de dins, mai els he imposat res. Simplement els observo i m’apunto a la festa.