Emocions des de la pantalla

"Mare, avui és dijous, bieeen, tenim classe!" –diu l’Adela–. "Quina sort recuperar una mica la normalitat dins de tot aquest caos –m’escriu alleujada la mare de l’Adela–. Mentrestant, jo em preparo per començar, tot preguntant-me quina pot ser la meva contribució a aquesta situació que vivim. Com puc ajudar els infants a prendre consciència, expressar i regular de manera apropiada les diferents emocions que estan sentint en aquesta època tan complicada i incerta?

I així, dansant entre les emocions dels uns i dels altres, m’assec com cada dia des de l'inici del confinament al meu despatx improvisat, aprenent a marxes forçades com organitzar una videoconferència i vencent totes les resistències i vergonyes que suposa el fet d'endinsar-se en territori virtual desconegut. A poc a poc van apareixent aquelles cares de sorpresa i mirades de complicitat que tants cops havia vist a la nostra vida d'abans i a poc a poc ens anem reconeixent en aquest nou espai.

Comencem a fer ioga. Miro de triar les respiracions i postures més convenients. El lleó per fer fora la por, el triangle per alleugerir l'estrès... Crec que poques vegades els havia vist tan concentrats. Després d'una estona connectant amb el cos, els demano que s'apropin una miqueta a la pantalla i en aquesta estranya intimitat compartim les nostres emocions i ens escoltem els uns als altres, diria també, més que mai. Ens posem tan a prop, que la Carla sense voler ens ensenya una càries, i riem, i ens oblidem per un moment que no ens podem tocar.

Ens adonem de com la por, quan és compartida, ja no espanta tant i que desapareix sovint si la transportem mig adormits al llit dels pares. Que l'enyorança de no estar amb els amics es fa més suportable quan almenys els podem veure i que fins i tot podem quedar per berenar malgrat que no ens arribi l'olor de la xocolata calenta. Que l’alegria més gran del dia és estar acompanyats de la família i que si, a sobre, fem guerra de coixins la diversió està garantida. Que l'avorriment obre les portes de la imaginació, però que quan dura tant pesa més que un sac de patates. Que quan sentim ràbia som com eriçons que treuen les seves punxes i a vegades val més apartar-nos per no fer mal. Potser és això el que fa la mare quan diu que ha d'anar al lavabo i s'hi queda tanta estona...

Arriba el moment de compartir preguntes i reflexions impregnades d'aquesta lògica infantil que sovint ens deixa als adults sense resposta.

Per què es necessiten tants dies per matar una cosa tan petita?

Si una persona només té una boca, com és que compra tantes mascaretes per a ella sola?

Quina sort els gossos que poden sortir a passejar!

I quin morro els pares que van a comprar!

Veure els avis per Skype no és ni de bon tros el mateix que fer-los un petó.

Mentre parlem de tot plegat, miro de donar cabuda a tot el que va succeint. La Joana s'aixeca per agafar el regal de la mare i junts li canten feliç aniversari, la Maria del Mar ens ensenya el seu dibuix, la Inua ens canta un mantra i l'Asel ens fa un tour per la seva habitació. L'Abril porta a coll la seva germana petita, que també vol ser-hi, i la Judit convida el seu germà gran. El Leo no para d'aixecar la mà i les celles, diu que ens ha d'explicar moltes coses. El Nico em pregunta si estar penedit és el mateix que "estar empanat" i l'Aina explica que coneix bé el sentiment de la generositat perquè hi ha una empresa que es diu “Generositat de Catalunya”. El Nil em fa ganyotes perquè m'adoni que l'he posat en silenci fa estona mentre la Violeta em fa saber amb gestos que vol explicar-me un secret i em xiuxiueja alguna cosa que no aconsegueixo entendre.

La Duna s'enfada i marxa. No torna i jo dissimulo la meva tristesa. Puc veure a través de la pantalla del Pau com la mare aprofita aquesta estona per treballar i com a casa de la Laia el seu pare procura que els dos germans petits facin silenci.

El dia que toca massatge, apareixen sense que ho demani els peus de les mares, que ràpidament es posen a disposició dels seus infants. Intueixo rialles nervioses quan proposo als nens que siguin els adults els que facin la postura del vaixell durant 20 segons i com s'empassa la saliva la mare de la Mireia quan la petita diu que el que més li agrada del món és estar amb la família i que així, confinada, és molt i molt feliç.

I així, junts com una gran família, petits davant la pantalla i adults a darrere, compartim una estona tranquil·la tot recordant el valor de les coses senzilles, que són probablement les que més trobem a faltar.

Un missatge m'avisa que el temps està a punt d'acabar. Ens acomiadem enviant-nos petons, abraçades i somriures sincers. Jo aprofito per congelar aquest moment, a la ment, al cor i fent una captura de la imatge que estic segura que m'agradarà tornar a mirar quan tornem a la vida d’abans.

Imagino a les famílies a l'altra banda, respirant aquesta fragilitat de la qual ens estem fent tots tan conscients. I penso que aquests dies, entre moltes altres coses, estem aprenent a relativitzar.

Carme Pujol és coach