Això val més que no ho sàpiga

Els amaguem informació, problemes, temes sencers. Ho fem, esclar, pel seu bé. Si més no, això ens sembla. Els pares, els avis i els oncles (els grans) tenim tendència a amagar als fills, nets o nebots (els petits) qualsevol qüestió o informació negativa o conflictiva, o que ens en sembli sospitosa. Els mantenim allunyats d’una mala notícia, de la mort, de la tristesa, de la injustícia. Ho fem per evitar que pateixin, però ¿quin és el límit i el preu d’aquest costum? ¿Els convé gaire, a ells? ¿Els afebleix? I, sobretot, ¿per què ho fem? “Tendim a sobreprotegir els infants. Busquem estratègies per evitar-los patiments. Això porta moltes famílies a no parlar als nens sobre temes que creuen que no entendran o que pensen que els poden fer mal”, observa la psicòloga experta en desenvolupament, família i diversitats Marta Padrós Castells, professora associada a la Facultat de Psicologia de la UAB i impulsora del projecte Familiaritats Diverses. Padrós afegeix: “Sol amagar-se informació o s’evita parlar de temes concrets per protegir-los, però, realment, no ho estem fent: ens estem protegint a nosaltres mateixos d’abordar temes que ens semblen complicats o no sabem com parlar-ne”.

Marta Gràcia és professora titular del departament de cognició, desenvolupament i psicologia de l’educació de la Facultat de Psicologia de la UB. Afirma: “Els pares tendim a amagar als fills la informació negativa o conflictiva perquè pensem que així els protegim i ens sembla que això és bo. Tendim a pensar que, si esperem, estaran més preparats, ho entendran millor i no patiran tant”. I no, no ho fem pas bé: “Els estem negant la possibilitat de créixer, de parlar sobre temes importants que formen part del seu entorn, i no permetem que desenvolupin determinades competències d’afrontament d’experiències i situacions que s’aniran trobant al llarg de la vida”.

Padrós ho corrobora: “No és recomanable perquè, malgrat que no expliquem determinades preocupacions als infants, aquests acostumen a adonar-se que passa alguna cosa. En alguns casos, això pot fer que s’imaginin coses que poden ser pitjors que la realitat que no estem explicant. En altres casos, no els donem temps perquè puguin entendre què està passant i, per tant, no els permetem que ho elaborin emocionalment”. ¿On són els límits, però?

HO HAN DE SABER TOT?

“No ho han de saber tot, com no ho sabem els adults -sosté Gràcia-, però sí que els hem de donar la possibilitat que reflexionin sobre temàtiques que sorgeixen en el dia a dia, com ara la mort, els conflictes bèl·lics, el vandalisme o el terrorisme. Hem de fer el possible per ajudar-los a anar desenvolupant un pensament crític en relació amb algunes qüestions importants des que són petits, tot evitant plantejar els temes en termes simplistes de bons i dolents”.

Molt bé, però ¿què sí i què no? Respon Marta Padrós: “Han de saber què està passant i hem d’adaptar el que expliquem a un llenguatge que puguin entendre perquè es pugui parlar del tema i es puguin treballar les emocions que genera. Hem d’estar oberts a contestar tot el que vulguin saber, i explicitar que poden preguntar el que vulguin. Cal evitar que les criatures no preguntin perquè saben que ens preocupa, cal evitar tabús i cal promoure espais de confiança”.

Això no toca

Amagar-los el sexe, la mort, la guerra, o parlar-ne obertament. Els qui ho han estudiat ¿què n’han conclòs? Padrós: “Des de les diferents perspectives psicològiques, es comparteix la necessitat d’explicar els fets traumàtics (com per exemple la mort) als infants. No obstant, difereixen en la comprensió sobre què cal explicar, i com explicar-ho, a les diferents edats. Aquestes diferències generalment es vinculen amb com els diferents autors entenen el pensament, el llenguatge i el joc”. Marta Gràcia: “El 1984, Schaefer va publicar un llibre sobre com parlar als nens sobre temes importants, i hi suggereix la necessitat de parlar-ne i no evitar-los”. Molts autors -comenta- hi coincideixen: “Molta literatura posa de relleu la necessitat de no evitar aquests temes, ans al contrari, d’estar molt atents a les seves preguntes, angoixes i curiositat, i donar-hi resposta a través de la parla, promovent l’empatia, per exemple, tal com proposa Sherry Turkle a En defensa de la conversación”.

“No tots els infants necessiten el mateix nivell d’informació -matisa la psicòloga-, així que hem d’estar atents i donar espais perquè puguin parlar-ne. Fer-ho permetrà afrontar millor les problemàtiques i millorarà la comunicació familiar a mitjà termini. A més, també permet que es facin grans, encara que a vegades més ràpid del que ens agradaria. Però amagar o no explicar una determinada problemàtica i no donar-los eines per abordar-ho emocionalment -alerta-, no els ajuda a afrontar els reptes presents ni futurs”.

Convé treure el focus del què i posar-lo sobre el com: “No parlaria de límits ni de temes tabú. Més aviat penso -explica Marta Gràcia- que es tracta d’intentar parlar amb ells partint del seu nivell, dels coneixements que ja tenen, d’allò que ja entenen i sobre la qual cosa són capaços de parlar. El coneixement que tenim dels nostres fills ens ha d’ajudar a saber què poden entendre i què no, i sempre hem d’intentar evitar els enganys, la simplificació excessiva i l’ocultació d’informació, que, molt possiblement, els arribarà de tota manera, i potser no de la manera més adequat”.

DETALLS, ELS JUSTOS

Marta Padrós dona més pistes: s’ha de poder explicar tot, però sense entrar en detalls que els nens podrien no entendre, ni donar massa “gravetat” al relat. “Es pot fer a través de contes, de jocs, del dibuix...”, diu, i insisteix en la necessitat d’atendre els dubtes dels infants i de treballar-ne les emocions resultants. I aconsella: “És important que, si no sabem com explicar alguna cosa als infants, consultem professionals i busquem assessorament psicològic per saber com treballar-ho a casa i a l’escola. Si no, hi ha el risc de no parlar de temes importants perquè no sabem com abordar-los”.

En qualsevol cas, per més que mirem d’amagar-los això o allò, ¿ho descobriran, se n’adonaran igualment? ¿Els subestimem quan ho fem o ho diem lluny d’ells? “Potser no s’adonen de tot -apunta Gràcia-, però és cert que cada cop tenen més canals a través dels quals els arriba la informació, des dels més tradicionals com són els amics, fins a les tecnologies digitals. Hem d’evitar subestimar què saben i no hem de mentir-los sobre temes que ja poden entendre, sobre els quals necessiten parlar perquè hi tenen interès”.

Padrós afirma: “Els subestimem, clarament”, i demostra per què: “No sempre s’adonen de tot, però sí que s’adonen de les emocions que a nosaltres ens genera i que els transmetem en el dia a dia. També sovint escolten converses entre altres persones que els fan entendre que està passant alguna cosa. És important, per tant, posar-hi paraules, perquè els ajuda a entendre per què nosaltres podem estar més neguitosos, o per què plorem, o per què estem molt contents. També perquè entenguin que no hi ha tabús, que poden preguntar, i que els problemes es poden parlar i abordar emocionalment”. I resoldre’s.

I si es fa, però? ¿I se’ls oculta o se’ls ocultés tal cosa o tal altra? Padrós: “Incideix en el seu desenvolupament. És important que s’afrontin als problemes de la vida des de la infància i que nosaltres hi siguem per acompanyar-los. Intentar que les criatures no hagin d’afrontar situacions complicades no els permet aprendre a gestionar determinades emocions ni afrontar situacions complexes, i això té un impacte en la vida adulta. Estem educant futurs adults que no sabran com afrontar els problemes, i quan finalment s’hi enfrontin, ho faran sense la xarxa de suport que pot ser l’acompanyament emocional de la família en la infància”. Pel seu bé, fora tabús.

Les psicòlogues aconsellen

Quatre pautes de Marta Padrós:

• No treballar els temes només quan hi ha conflicte o preocupació. Podem parlar de molts temes durant la infància.
• Cal que ajustem el llenguatge i que abordem els temes de manera respectuosa i ajustada a l’edat.
• Treballar a través dels contes, del joc o del dibuix.
• Treballar les emocions que es deriven dels diferents temes. Especialment, quan hi ha un problema a abordar. Si no sabem com parlar d’un tema, o ens desborda, és important demanar suport a professionals.

I quatre recomanacions de Marta Gràcia:

• Escoltar els nens, detectar què els interessa, què pregunten, què els preocupa, què senten fora de casa.
• Deixar-los preguntar, contestar a les seves preguntes i estar atents a les seves reaccions, per ajudar-los a gestionar-les. No és convenient evitar els temes que pensem que els poden fer mal, que no entendran.
• Dedicar esforços a pensar com podem tractar els temes conflictius perquè contribueixin a desenvolupar les seves habilitats per analitzar-los.
• Ser coherent amb les reflexions que es fan sobre determinats temes i com els hem d’afrontar.