L'escola Lavínia compleix 50 anys
LAURA PINYOL

Un referent pedagògic

L'escola Lavínia compleix 50 anys / PERE TORDERA

L’Escola Lavínia ha complert 50 anys. Un somni de mestres i pares compromesos i una mica utòpics que van saber fer realitat

Endinsar-se en el coneixement de l’Escola Lavínia, del barri de les Corts de Barcelona, és fer una immersió en aquella època de finals dels anys 60 en què mestres, pares i mares van poder crear un caldo de cultiu òptim perquè apareguessin projectes innovadors i transformadors que volien desmarcar-se de l’escola franquista i recuperar els progressos que havia fet l’educació durant la Segona República.

Fer-ho avui és més fàcil perquè Curbet Edicions ha publicat el llibre 'Escola Lavínia. Els orígens d’un referent pedagògic', coescrit per Montserrat Camps Mundó i Carme Sala Sureda. El pròleg, que signa el pedagog Jaume Carbonell, defineix a la perfecció quin va ser aquest ecosistema òptim -però gens casual- que va permetre que afloressin experiències de gran envergadura com Lavínia. “Als anys seixanta als marges de la societat s’anaven clavant falques de resistència per anar bastint un nou món escolar radicalment diferent del de l’educació oficial. Eren illes de llibertat enmig de la foscor i del desert franquista. Escoles catalanes actives amb voluntat de servei públic, escoles d’estiu per a la formació dels mestres, iniciatives en el món del lleure i experiències culturals pioneres en la producció editorial, en l’àmbit teatral, en la Nova Cançó o en la producció artística”.

Escola Lavínia. Els orígens d'un referent pedagògic Zoom

Escola Lavínia. Els orígens d'un referent pedagògic

Un corrent d’aire que sintonitzava amb un ampli moviment polític i social de caràcter antifranquista que lluitava per la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals.

UNA ESCOLA DE BARRI

L’Escola va néixer el setembre de l’any 1968, “poc després del Maig francès, amb les ressonàncies del «Prohibit prohibir» i de «Siguem realistes: demanem l’impossible», que coincideix amb una nova etapa d’eufòria”, apunta Carbonell. Primer, en una torreta del carrer les Corts i, després, en una casa del carrer Anglesola, Lavínia va ser possible gràcies a la creació d’una cooperativa de mestres i pares. “Eren temps de molta creativitat, il·lusió, somnis, utopies i militàncies diverses”.

Amb aquest esperit, un grup de famílies del barri de les Corts, que tenien molt d’interès per dur els seus fills a una escola activa però veien molt difícil d’accedir-hi, van decidir crear-ne una. Les famílies impulsores van adreçar-se a l’Escola Costa i Llobera per buscar alguns mestres que s’animessin a posar en marxa una escola catalana de característiques similars. Aquest centre s’havia fundat a mitjans dels anys cinquanta sota la tutela d’Alexandre Galí (pedagog i lingüista, director dels estudis de la Mancomunitat de Catalunya i fundador de l’Escola Montessori, l’any 1922, i de la Mútua Escolar Blanquerna, l’any 1924, que s’exilià a Tolosa entre 1939 i 1942, any en què va tornar a Barcelona). La Costa i Llobera va ser una de les que intentaven entroncar amb l’Escola Nova Unificada de la República i, com algunes altres, era impulsada per grups de pares i mestres que pregonaven un canvi polític i no volien dur els seus fills a l’Escuela Nacional.

Les famílies impulsores van adreçar-se a l’Escola Costa i Llobera per buscar alguns mestres que s’animessin a posar en marxa una escola catalana de característiques similars

“Volien una escola diferent de la que havien tingut, on els seus fills aprenguessin en català i tinguessin unes llibertats que a les escoles del moment eren impensables. També tenien clar que havia de ser aconfessional en l’aspecte religiós i pluralista en l’aspecte ideològic”, escriu Carme Sala, una de les autores, que va ser mestra impulsora de Lavínia durant vuit anys, formadora a l’Escola de Mestres de Sant Cugat de la UAB i col·laboradora del departament d’Ensenyament. El director, Pere Darder, va suggerir-ho a alguns mestres de l’equip. Aquesta crida ja havia tingut èxit anteriorment i havia donat escoles noves com l’Elaia, prop de plaça Espanya, o l’Heura, a Horta-Guinardó. Era el torn del barri de les Corts.

Marta Domènech, Rosa Pons, Montse Camps i Carme Sala hi van fer cap. I en aquest context -“El català no era permès a l’escola ni tampoc la coeducació, els llibres de text eren tendenciosos, hi havia control ideològic dels mestres i una llarga llista de prohibicions, normes i lleis per garantir «el espíritu nacional y los dogmas de nuestra religión»”, narren les autores del llibre- a Lavínia el català s’hi va parlar des del primer dia, s’ensenyava a escriure’l, mentre “tots els mestres n’apreníem”. Sala assegura que “el tarannà lavinià es va anar teixint amb l’esforç de tots” i tothom era protagonista dels debats sobre quin tipus organitzatiu i pedagògic tindria el centre. “Temes com la manera de fer de mestre, l’autoritat i la disciplina en el sentit de no autoritarisme i sí autoritat, l’atenció i la integració de nens amb discapacitat, la necessitat de psicòleg escolar, la feina en equip, l’anàlisi dels materials per a les classes, la biblioteca, la importància de tots els llenguatges expressius, l’ús de l’entorn escolar i totes les ofertes del barri, la ciutat, la manera d’afrontar els conflictes i donar-hi sortides enriquidores, la manera de fer aflorar els aspectes afectius com l’amistat, el diàleg, el respecte, acceptar els punts de vista... Tot era àmpliament estudiat i discutit”, recorda.

Tenien clar que havia de ser aconfessional en l’aspecte religiós i pluralista en l’aspecte ideològic

A Lavínia tot era nou, com la coeducació. “Va ser una de les primeres escoles en què s’educava en una mateixa aula nois i noies”, reivindica Montserrat Camps, mestra i també directora de l’escola que, posteriorment, va participar en la primera creació d’un programa de televisió en català, Terra d’escudella, i en la creació de l’IES L’Olivar Gran a Figueres. L’horari també era innovador: s’hi entrava a dos quarts de nou i les classes acabaven a les dues del migdia. Després hi havia activitats fins a les cinc de la tarda. “Els pares i mares fundadores havien proposat fer-ho per poder disposar d’un temps continuat de treball, sobretot les mares”, recorda Camps.

NOVES EINES, NOUS AIRES

“Una de les il·lusions a l’inici del projecte va ser la recerca permanent de nous instruments, de nova metodologia, de nova manera de fer amb els alumnes, perquè la pràctica escolar fes possible el benestar i l’aprenentatge de tots”, confessa Sala. Aquests propòsits coincideixen amb l’adhesió a postulats moderns i contemporanis dels mestres. L’equip, que formava part de la recuperació del llegat pedagògic del país, participava en moviments com l’Associació de Mestres Rosa Sensat, els consells de redacció de noves revistes com ara 'Cuadernos de Pedagogía' o 'Reforma de la Escuela', assessories editorials com Laia o Avance i escoles d’estiu.

Però l’equip de Lavínia també va formar part del Moviment d’Escola Moderna, que seguia els postulats de Célestin Freinet, que va desenvolupar una pedagogia pròpia basada en tècniques innovadores com el desenvolupament de plans de treball, la producció de textos lliures, l’ús de la impremta escolar, la individualització de la feina, fer enquestes i conferències, tallers d’expressió-creació, correspondència entre escoles, educació corporal o reunions cooperatives.

Precisament, de Freinet l’escola en va prendre tres idees fonamentals: la cooperació, la dignificació de l’ofici de mestre com a agent transformador i els instruments de treball: “Un marc de tècniques extraordinàriament ric per aplicar a les classes, que ens permetia pensar i construir un nou model formatiu en què el nen i els mestres tinguéssim ganes de conèixer i aprendre, crear, comunicar-se, participar, fer amics en un entorn que va més enllà de l’escola. Canviar les tècniques de treball modificava automàticament les condicions de vida escolar; es crea un nou clima; milloren les relacions entre els nens i la vida; canvia la relació amb el mestra; la disponibilitat i les ganes d’aprendre”, rememora Camps.

De Freinet l’escola en va prendre tres idees fonamentals: la cooperació, la dignificació de l’ofici de mestre com a agent transformador i els instruments de treball

Una altra de les particularitats innegables, que també emanava d’aquestes experiències noves en el camp de la pedagogia, era l’aprenentatge de la llengua “pel mètode natural”. Camps ho explica així: “De la mateixa manera que un nen aprèn a caminar o a parlar, la lectura i l’escriptura s’han d’aprendre sense lliçons, amb text lliure, prioritzant l’expressió i la comprensió més que no el desxiframent”.

LAVÍNIA AVUI

Martí Crespo (1972) va ser alumne de l’escola i hi va entrar quan el nou edifici de Lavínia ja era en la ubicació actual, al carrer Fígols. De l’escola, recorda “l’ambient familiar”, que feia que tothom es conegués i fos fàcil jugar amb nens de cursos superiors o inferiors. També destaca un model d’aprenentatge en què es feien “molts més treballs que no exàmens, la biblioteca, l’aula de plàstica o l’horari”. D’aquella època, en Martí en té uns sentiments de “molta llibertat i autonomia personal; un aprenentatge més per gust que per força; molta proximitat amb els professors i els treballadors de l’escola, com la cuinera”, i també la sensació que “ser de Lavínia” l’ha acompanyat “tota la vida”, com un pòsit de valors.

Avui l’escola Lavínia segueix al barri de les Corts sent una escola petita de només una línia

Avui l’escola Lavínia segueix al barri de les Corts sent una escola petita de només una línia. Des que els seus impulsors van adherir-se al manifest promogut per Rosa Sensat (Col·lectiu d’Escoles per a l’Escola Pública Catalana, l’any 1978) va integrar-se a la xarxa pública l’any 1988. Cèlia Moreno, directora en funcions i cap d’estudis, en reivindica el llegat: “No som una escola innovadora i tan impactant com devia ser-ho en els inicis, però seguim conreant aquesta manera de fer”.

L’aprenentatge de la llengua i la lectoescriptura segueix sent un tret diferencial: “La llengua s’aprèn de manera globalitzada amb les vivències dels alumnes. Segueix sent el vehicle per aprendre i, desmuntant la llengua, aprens a aprendre”, assegura. La incorporació de la robòtica, la tecnologia, les eines noves per aprendre... són noves facetes de la Lavínia d’avui. I també la voluntat d’obrir-se a debats que envolten les escoles com l’assetjament sexual o l’educació emocional al llarg de tots els cursos. “Aquí no hi ha ni tòpics ni tabús; a Lavínia tot s’obre a l’escola”.

50 anys que no són només una manera de fer. És la llavor d’un model d’èxit que va ser revolucionari i transformador. Però que moltes de les propostes d’aquells mestres dels anys 60 resultin encara avui innovadores i revolucionàries potser és símptoma que aquell pas de gegant encara no s’ha convertit en norma general.