La sort d’aprendre tots junts

En Pol, l’Aniol, la Maia, en Lleí, l’Adelin, la Mar, l’Aina, la Judit, la Nora i en Llorenç són els alumnes de l’escola de Borredà, un municipi de 476 habitants situat a la comarca del Berguedà (a la carretera entre Berga i Ripoll) i que forma part de la ZER (Zona Escolar Rural) Berguedà Centre amb l’escola Serra de Picamill de Vilada, el municipi veí, que compta amb una vintena d’alumnes. Vilada i Borredà comparteixen mestres especialistes i projecte educatiu, disposen de set educadors per a una trentena d’alumnes: “Som una mateixa escola amb un passadís de 8 km”, apunta Marina Almenara, directora de la ZER Berguedà Centre i especialista d’educació física. Des de fa un parell d’anys, amb l’objectiu d’assegurar la continuïtat dels dos centres i de facilitar la conciliació a les famílies, tant a Vilada com a Borredà les escoles disposen d’una aula per a alumnes d’entre 1 i 3 anys, una reivindicació dels dos consistoris que s’ha materialitzat gràcies al pla experimental de llar d’infants a les escoles rurals impulsat pel departament d’Ensenyament: “Des de l’Ajuntament afavorim els condicionants perquè famílies amb nens petits vinguin a viure al poble. Que l’escola disposi de llar d’infants és un atractiu perquè acabin optant per nosaltres i no se’n vagin”, explica Joan Roma, alcalde de Borredà.

Actualment, i després que marxessin deu infants que el curs passat van acabar sisè de primària, l’escola de Borredà té 13 alumnes -sumant-hi la llar d’infants-. Una petita gran família que creix al costat de l’Eli, la tutora d’infantil i primària, i la Raquel, la mestra dels més petits. “La complicitat i el feedback amb els infants que he adquirit aquí és molt difícil d’aconseguir amb una ràtio de 25 nens i nenes. Tu ets més que la mestra i ells són més que els alumnes. És un altre món”, explica l’Eli.

AULES UNITÀRIES

Els sorprenem un dia entre setmana al matí. Infantil i primària surten a jugar als Planells, una esplanada a quinze minuts caminant de l’escola a la qual s’accedeix per un camí que passa pel bosc i que creua una font. Abans de sortir es calcen les botes d’aigua perquè els últims dies ha plogut i se’n van tots junts cantant les cançons que preparen per al festival de final de curs. Petits i grans enfilen la ruta i s’aturen a la font, d’on brolla l’aigua amb força. La vegetació és abundant i la presència d’animalons també. Els petits troben marietes i papallones i els més grans observen conillets silvestres i proven d’obrir-los sense arrencar-los.

Quan arriben als Planells juguen a muntar cabanes i a fer menjars amb sorra, bastons i pedretes. “Aquí els més grans encara són nens i no tenen la pressió de ser grans per força”, explica l’Eli. “Als Planells només són ells, el bosc i la imaginació. Els rols canvien respecte a l’aula i les interaccions i el treball en grup s’enforteixen. I com que hi anem tot l’any i sempre passem pel mateix lloc, poden observar els canvis estacionals i les diferències en el paisatge”, afegeix.

L’aprenentatge a l’escola de Borredà es fa amb els protagonistes immersos en un entorn natural privilegiat. Aquest plus, una ràtio mestre-alumne molt baixa i l’oportunitat d’aprendre amb companys d’edats diferents són els principals atractius d’aquesta escola i, per extensió, del conjunt de les escoles rurals al nostre país, les quals, segons la mestra i degana de la Facultat d’Educació de la UB, Roser Boix, “tenen bona salut”.

Tradicionalment s’ha parlat de les escoles rurals com a escoles “petites, de poble i públiques”. Boix hi afegeix la característica d’unir en una mateixa aula alumnes d’edats molt diverses: “És un valor pedagògic molt important. No s’hauria de veure ni com un problema ni com un error”, explica.

A l’escola de Borredà, que grans i petits convisquin en un mateix espai es viu com una bona oportunitat d’aprenentatge. I no només els petits aprenen dels grans, sinó que en moltes ocasions és al contrari: “Quan treballem un projecte tots junts no pensem si l’un fa 4t i l’altre P5, no. Aquí som un grup i tothom hi aporta idees per igual. I pot ser que, a la rotllana, un de P5 aporti més idees que el que fa 4t perquè allò que treballem li interessa més, per exemple”, explica la Marina. Un altre dels aspectes que més destaquen les educadores és l’autonomia i la capacitat d’espera que adquireixen els infants: “Estan molt acostumats a esperar els altres i ho tenen molt integrat, sobretot a l’hora de moure’ns fora de l’escola. És semblant a una logística familiar”, apunta l’Eli.

PEDAGOGIES ACTIVES

Mantenir l’alumne com a centre de l’aprenentatge, optar per una educació més individualitzada, respectar el ritme de cada infant, barrejar edats, aprendre cooperativament, mantenir contacte amb l’entorn natural, treballar l’educació emocional... Aquest conjunt d’estratègies didàctiques, que han ressorgit amb el plantejament de la pedagogia activa i que moltes escoles estan adoptant en els seus processos d’ensenyament-aprenentatge, són presents de manera implícita a l’escola rural. I ho han fet per necessitat, explica Roser Boix: “Esclar que sempre dependrà del claustre, de l’equip de mestres o dels acords de la ZER, però les metodologies didàctiques més actives a l’escola rural sempre s’han fet perquè és l’única manera de funcionar. Aquests nous processos d’aprenentatge s’han creat arran d’una necessitat de les mateixes escoles”, explica.

L’escola rural en dades

• Nombre: Al país hi ha 400 escoles rurals. 350 s’agrupen en les ZER i 50 no.
• Tipologia: Unitàries: tots els alumnes de l’escola treballen junts en un mateix espai. Cícliques: els alumnes es divideixen per cicles.
• ZER: Les Zones Escolars Rurals (ZER) fan referència a l’agrupació d’escoles rurals públiques situades en diferents poblacions rurals. És una agrupació que existeix des del 1988 per afavorir el treball col·laboratiu entre centres, millorar la qualitat educativa i optimitzar recursos.

¿I què passa quan aquests alumnes arriben a l’institut? Raquel Cunill, actual mestra de la llar d’infants a l’escola de Borredà, és exalumna del mateix centre. Va passar la infància en una aula unitària i multinivell: “Érem nens que coneixíem molt bé els espais tant de l’escola com del poble, i ens hi sabíem moure des de ben petits”.

La llibertat de moviments va ser una de les mancances que més va trobar a faltar la Raquel quan, amb 12 anys, va començar a anar a l’institut de Berga. “No entenia com ens podien tenir tantes hores tancats en una aula. I, a més, érem molts!”, explica. De fet, ella mai havia assistit a cap extraescolar fora del poble i només coneixia el context de l’escola rural: “El primer any a Berga per a mi va ser molt impactant perquè vaig haver de resituar-me en un espai nou, amb molts companys, un horari pautat, aules petites... Em va costar”, recorda.

De fet, segons Roser Boix, aquests entrebancs que la Raquel va patir el primer any d’institut poden ser habituals entre els infants que han anat a l’escola rural. Boix reivindica que es tracta de problemes estructurals i no pas d’adquisició de nous coneixements: “Els infants d’escoles rurals que han estat treballant amb metodologies més actives, en què se’ls ha respectat el propi ritme d’aprenentatge, han desenvolupat moltes més habilitats metacognitives, que els ofereixen molta més autonomia d’aprenentatge. No fracassen per coneixement”, explica la Raquel.

VULL MÉS AMICS

Un dels principals hàndicaps de l’escola de Borredà és la falta d’alumnes entre els cursos més grans. Davant aquesta mancança, les famílies es van organitzar per demanar que un dia a la setmana els alumnes de primària poguessin desplaçar-se fins a Vilada per treballar conjuntament amb la resta de companys de la ZER. “Ens agrada molt escoltar les famílies i intentar donar resposta a les seves demandes. I així va ser com els divendres ens vam organitzar per desplaçar-nos des de Borredà fins a Vilada. Les famílies es fan càrrec del trasllat i l’Ajuntament en subvenciona una part”, explica Marina Almenara. De fet, com apunta Boix, “les ZER es van crear perquè els nens es poguessin relacionar físicament amb les escoles més pròximes”. “Els més grans es troben en una etapa pròxima a l’adolescència, en què aquest contacte físic és necessari”, afegeix Almenara.

Més enllà de la falta d’alumnes, les mestres de Borredà apunten a la mobilitat dels docents com un entrebanc important per al bon funcionament del centre: “No tots els mestres tenim plaça fixa i a vegades ens ha arribat algun docent que no coneix l’escola rural i que li cau el món a sobre”, explica l’Eli. En aquest sentit, Boix reivindica més formació als mestres sobre aquesta tipologia d’escola. I és que la supervivència d’aquests centres, diu, no només depèn de la demografia: “Tothom hi està implicat: les famílies, els mestres, els ajuntaments, el departament d’Ensenyament i la formació del professorat”, conclou.

Apostar per un canvi de vida

La família Gabaldà fa 4 anys que viu a Borredà. Els seus tres fills (en Llorenç, de 10 anys; la Mar, de 8, i en Lleí, de 5) van a l’escola del poble i s’han adaptat sense problemes al nou centre: “El tema educatiu sempre ens ha preocupat. Quan vivíem a Cerdanyola del Vallès portàvem els fills a l’escola Martinet, a Ripollet, perquè encaixava més amb els nostres valors, però l’entorn on vivíem no ens acabava de convèncer”, explica en Sergi, el pare. La família ja coneixia Borredà com a poble d’estiueig i es va plantejar la possibilitat de canviar definitivament de residència: “Quan vam veure l’escola ens va agradar molt. L’acompanyament, l’atenció i les aules multinivell van ser elements que ens van ajudar a quedar-nos”, explica. Després de 4 anys, en Sergi valora l’oportunitat que tenen els seus fills de créixer en una escola rural: “Aquí es pot acompanyar l’interès i la curiositat de cada nen”. El cas de la família Gabaldà no és únic. Segons el Secretariat d’Escola Rural de Catalunya (SERC), cada vegada hi ha més famílies que decideixen fer un canvi de vida. “Actualment l’escola rural està ben valorada en tots els nivells-famílies, mestres, Ensenyament, universitats i ajuntaments- i això ha comportat que, sobretot depenent del territori, cada vegada hi hagi més gent que hi vulgui anar”, explica Miquel Payaró, coordinador del SERC.