ESTHER ESCOLÁN

L’ofici de mestre. Per a què serveix?

Tot i haver de lluitar contra sistemes i ràtios i haver de veure sovint com es menysprea la seva professió, els mestres senten un amor profund per la missió que cada dia els encomanen les famílies: educar els seus fills

Jaume Funes, autor de ‘Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix’, va conversar sobre l’ofici amb les mestres Raquel Martín i Montse Palouzie / CRISTINA CALDERER Zoom

Tot i no ser els primers referents, funció reservada per a les figures paterna i materna, els docents solen ser una font d’inspiració i admiració entre els més petits de casa, amb els quals passen gran part del dia. Són els encarregats de rebre’ls a escola cada dia amb el seu millor somriure, d’acompanyar-los en el seu aprenentatge, d’escoltar-los i aconsellar-los si cal, i de guiar-los en l’assumpció de coneixements, habilitats i valors perquè el dia de demà siguin grans professionals i millors persones. Amb tot, es tracta d’una tasca que al llarg de la història ha tingut més o menys prestigi i ha estat més o menys acompanyada socialment i políticament, però que, en essència, continua surant gràcies a la vocació i estima de milers de professionals que, per sobre de tot, fan prevaldre l’interès i el benestar dels infants i adolescents amb els quals comparteixen el seu dia a dia. La missió és que tots ells se sentin valorats com a individus, una fita que Raquel Martín, mestra de 4t de primària a l’Escola Escursell i Bartalot de Ripollet, creu que juga a favor de la percepció positiva que, “malgrat el context, els alumnes tenen dels seus mestres”.

D’UNA PASTA ESPECIAL

Qui ha reflexionat àmpliament a l’entorn de la figura del mestre és Jaume Funes. El psicòleg, educador i periodista ho fa en el llibre Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo Editorial), un títol que deixa clara la posició actual dels educadors, en part en terra de ningú. Amb ell, i amb la Raquel i la Montse Palouzie, mestra de 6è de primària a l’Escola Collserola de Cerdanyola del Vallès, parlem precisament de les llums i ombres d’un ofici que, tot i el soroll que de vegades l’envolta, continua sent cabdal.

"Ser mestre es porta a dins, tot i que després amb el temps se’n va aprenent, però se n’han de tenir moltes ganes”

Raquel Martín - mestra

Quan els pregunten si tothom serveix per ser professor, tots tres es mostren força unànimes. Martín respon que “ser mestre es porta a dins, tot i que després amb el temps se’n va aprenent, però se n’han de tenir moltes ganes”. Funes apunta que “no tothom serveix, i d’entre les persones que serveixen no totes estan disposades a exercir”. “Algú que no és curiós i no es fa preguntes no serveix”, afegeix l’educador. “Fer de mestre és vocacional”, assenyala Palouzie, que també deixa clar que “el paper del mestre és bàsic per aconseguir motivar l’alumne a aprendre i a seguir aprenent”. Un objectiu al qual, segons Funes, el sistema no contribueix: “Hi ha joves que, desmotivats, deixen l’escola, i part de la nostra missió és afavorir que s’hi reconciliïn i hi reconnectin”.

CONNEXIÓ EMOCIONAL

S’ha de connectar amb l’alumne a través de l’emoció, de manera personal i des del nivell més emocional, no teòric o utilitari”, assenyala Martín. “A mi els meus alumnes alguns dies venen i em fan una abraçada”, prossegueix, alhora que apunta: “El paper del mestre ha canviat molt i ja no és només ensenyar, sinó estar amb l’alumne i compartir estones, aprendre coses més o menys interessants i acompanyar-se mútuament durant un any”. Per a Palouzie, el que més agraeixen els infants “és que els escoltis, entenguis i comprenguis, un acompanyament que arriba a les famílies, que veuen que els seus fills estan a gust a l’escola”.

“Hi ha joves que, desmotivats, deixen l’escola, i part de la nostra missió és afavorir que s’hi reconciliïn i hi reconnectin”

Jaume Funes - psicòleg i educador

Per a Funes la clau “és que cada alumne se senti mirat de manera singular i específica, així com convidar les famílies a entrar a l’escola, cosa que les lleis educatives no afavoreixen”. Segons el seu parer, “no hi haurà escola que funcioni bé si no posem també els pares i mares al bell mig del sistema”. “S’han de cuidar les famílies, tant si el nen va bé com malament”, afegeix Martín, que proposa conèixer-les quan arrenca el curs: “Molts cops pensen que passa alguna cosa amb el seu fill, però simplement és una eina per conèixer l’entorn del nen”. Funes apunta també que, al llarg de la seva carrera, mai ha trobat “mals pares o mares, però sí alguns que, impotents, necessiten eines per intentar fer les coses millor”. I destaca: “Si ets pragmàtic, has de considerar les famílies com un banc de saber”. Palouzie afirma: “Cal buscar moments per trobar-nos i que les famílies participin més, ens expliquin coses, entenguin el nostre paper i ens vegin com a algú proper”.

UNA RELACIÓ QUE MARCA

Quan els preguntem sobre com els agradaria que els recordessin els seus alumnes d’aquí un temps, al girar la vista enrere, a tots tres se’ls dibuixa un somriure. Martín explica que li fa “molta il·lusió” que els exalumnes vagin a veure-la a l’escola quan ja fa temps que han marxat, mentre que Palouzie reconeix que s’emociona quan algun li confessa que vol ser mestre, “sobretot aquells de qui mai ho hauries dit”. “També hi ha exalumnes que, durant la seva etapa universitària, venen a entrevistar-me i diuen que soc una referent”, una connexió, apunta, “que fa il·lusió”.

"El que més agraeixen els infants és que els escoltis, entenguis i comprenguis, un acompanyament que arriba a les famílies”

Montse Palouzie - mestra

“Molts cops, quan te’ls trobes -explica per la seva banda Jaume Funes-, et recorden coses que els van arribar i que tu ni recordaves haver dit i veus com sí, com d’alguna manera vas passar deixant empremta”. “A més, quan t’adones que tenen unes vides ben encaminades, penses que potser no haurien acabat d’aquesta manera si no fos pels referents que van tenir entre els seus professors. Te n’enorgulleixes molt”, conclou l’autor de Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix.