Per on passa el futur de l’ensenyament?

“Cal que canviem radicalment la nostra idea de la funció de l’educació en el desenvolupament mundial perquè té un impacte catalític en el benestar dels individus i el futur del nostre planeta. [...] Ara més que mai l’educació té la responsabilitat d’adaptar-se als reptes i les aspiracions del segle XXI i fomentar els valors i les competències adequats per aconseguir un creixement sostenible i inclusiu i una convivència pacífica”. Aquesta afirmació correspon a Irina Bokova, la directora general de la Unesco, en l’informe 'Educació per als objectius de desenvolupament sostenible: objectius d’aprenentatge', publicat per aquest organisme el 2017 i traduït a l’octubre pel Centre Unesco de Catalunya.

Per crear un món més sostenible i comprometre’s en els reptes recollits en els '17 objectius de desenvolupament sostenible', el nucli de l’Agenda 2030 adoptada per l’Assemblea General de l’ONU l’any 2015, l’educació és essencial. Té per objectiu desenvolupar competències que “permetin als individus reflexionar sobre les seves accions, tenint en compte els impactes socials, culturals, econòmics i mediambientals que tindran ara i en el futur des d’una perspectiva local i mundial”, explica l’informe. I recull que la missió de l’educació per al desenvolupament sostenible és l’aprenentatge permanent i una educació integral i transformadora orientada als continguts i els resultats de l’aprenentatge, la pedagogia i l’entorn d’aprenentatge. Un canvi de l’ensenyament a l’aprenentatge.

L’educació per al desenvolupament sostenible defineix les competències en aquest canvi de paradigma que descriuen “els atributs específics que els individus necessiten per actuar i autoorganitzar-se en diversos contextos i situacions complexos”. “Inclouen elements cognitius, afectius, volitius i motivacional”; són, per tant, “una interacció entre coneixements, capacitats i habilitats, motius i disposicions”. També adverteix que les competències no es poden ensenyar sinó que s’han de desenvolupar i s’adquireixen a través de l’acció, basada en l’experiència i la reflexió.

Alhora, estableix quines són les competències clau, que són transversals, multifuncionals i independents del context: competència de pensament sistèmic, competència preventiva, competència normativa, competència estratègica, competència de col·laboració, competència de pensament crític, competència de consciència d’un mateix i competència en la resolució dels conflictes.

Aquesta nova agenda global coincideix amb una transformació de l’escola els últims anys. A Catalunya, per exemple, moltes escoles han començat a canviar mètodes pedagògics i programes innovadors per fer front a aquesta tendència, que es coneix com a aprendre a aprendre. Precisament, Carles Martínez, secretari de Polítiques Educatives del departament d’Ensenyament, recorda que “la majoria de continguts” que s’incorporen a l’escola “poden quedar obsolets en poc temps”, per això és cabdal consolidar “la capacitat d’adaptar-se a noves situacions i nous contextos”. Fer possible que “els hàbits d’aprenentatge serveixin al llarg de la vida perquè els aprenentatges adquirits en un context es puguin transferir a altres contextos”.

CONCEPTES OBSOLETS?

En un dels camps on és possible observar l’obsolescència dels conceptes és en la tecnologia. El congrés ITworldEdu, de tecnologia educativa, celebrat a Sant Cugat del Vallès a l’abril, va centrar una de les sessions a debatre com la tecnologia estimula l’aprenentatge. Per al professor Eduard Calvo, que va obrir la conferència inaugural del congrés, la tecnologia ha de ser “un mitjà i no una necessitat” i, per tant, s’ha de posar “al servei de l’aprenentatge i del desenvolupament de l’alumne”. En la mateixa línia s’expressa el secretari de Polítiques Educatives: “No podem no tenir en compte les tecnologies d’avui, quan el sistema educatiu ha de preparar per a feines que potser avui encara no existeixen”. Pensant que els alumnes d’avui s’inseriran en “un món incert, complex i canviant”, s’ha de tenir molt en compte com es treballen les capacitats per a aquesta adaptació.

Aquesta posició de la Generalitat és ferma i contrasta amb les notícies aparegudes recentment a França, que estudia endurir la restricció de l’ús dels telèfons mòbils per qüestions de salut pública i motius pedagògics, segons el ministre d’Educació francès, Jean-Michel Blanquer. A Catalunya, on l’ús dels mòbils a classe depèn de la política de cada centre, el conseller Josep Bargalló va descartar prohibir-los i va instar a “utilitzar-los perquè sigui una tecnologia útil a les aules”.

NO NOMÉS TECNOLOGIA

La innovació a les aules, tanmateix, no pot venir només de la tecnologia. En un futur cada vegada més robotitzat, les habilitats no cognitives també esdevenen transcendentals per al desenvolupament de les persones. Segons James Heckman, premi Nobel d’economia l’any 2000 i professor de la Universitat de Chicago, són bàsiques i estratègiques les habilitats no cognitives, aquelles capacitats com l’autocontrol, l’empatia, la capacitat de superar problemes (i frustracions) o la persistència. Aquest aprenentatge es dona en totes les etapes de la vida, tot i que el desplegament d’aquestes aptituds es desenvolupa principalment en els primers cinc anys de vida dels infants.

I, de fet, moltes escoles utilitzen mètodes i espais d’aprenentatge que no s’assemblen als tradicionals. A l’Escola Sant Gervasi Cooperativa, a Mollet del Vallès, fa anys que impulsen programes d’innovació a l’aula que tinguin un caràcter transversal. I no només en l’àrea tecnològica, en què, com molts altres centres capdavanters, ofereixen robòtica o metodologies de ludificació. Un dels projectes estrella és l’hort escolar. Tal com explica Marc Mas, professor i responsable de comunicació i RSC del centre: “Ens valem d’un mateix espai perquè diferents cursos puguin desenvolupar-hi els seus projectes”. Així, de l’hort en són responsables els alumnes d’educació infantil, des de P3 fins a P5, però són els alumnes de cicle inicial els que fan ús de la collita per fer productes ecològics i familiaritzar-se amb l’etiquetatge bio. En el mateix marc però amb altres interessos, alumnes de 2n de batxillerat han aconseguit, a través del treball de recerca, millores com l’automatització del reg, la instal·lació de sensors d’ultrasons per controlar el nivell de l’aigua de la bomba i un sistema de control de la humitat i de la temperatura ambiental a partir de monitors. D’aquesta manera, un mateix àmbit d’aprenentatge serveix per a projectes molt diversos, tot i que per a Mas la dificultat és “com s’avalua aquest aprenentatge”. En la seva experiència, passa per “fer-ne partícips els mateixos alumnes” a partir d’altres nocions com la de “satisfacció”.

Un altre dels projectes rellevants d’aquest curs ha sigut la transformació d’una aula de batxillerat en un submarí. Per estudiar ecologia, el professor de biologia, Dani Selva, va permetre que l’aula es transformés en un fons marí per fer més visual tot l’estudi de l’ecosistema marí. Els alumnes van pintar la classe, van estratificar les parets per colors segons les zones fòtiques, batials i abissals, i van reproduir-hi espècies animals, vegetals i fenòmens meteorològics. “Feia patir una mica pintar la classe mentre havíem de dedicar tantes hores a preparar la selectivitat”, però el resultat va ser molt positiu i les notes globals dels alumnes del batxillerat científic, un 1,3 per sobre de la mitjana, avalen l’esforç.

El treball per àmbits també s’ha instaurat en moltes escoles. El treball per ambients d’aprenentatge ja és una constant en moltes escoles del país, com passa a l’Escola Sant Gervasi, on l’espai de parvulari s’ha transformat, també arquitectònicament i amb la distribució dels espais, per acollir fins a setze ambients en els quals la canalla pot trobar materials per crear coneixements de manera individual o compartida, que s’escullen de manera voluntària. “Experimentar per adquirir, gairebé sense adonar-se’n, més seguretat i més autonomia”, diu Mas.

FLEXIBILITZAR ELS CURRÍCULUMS

Flexibilitzar currículums i canviar l’entorn d’aprenentatge requereix un canvi radical. “Hem d’apostar per espais que no tinguin res a veure amb l’actual distribució de pupitres i aules opaques”, assegura Carles Martínez, que assegura que l’horitzó de llarg abast és “construir els espais educatius del segle XXI”, que no consisteix només en un canvi d’arquitectura sinó “fugir de metodologies individualistes o competitives”. Facilitar un ensenyament personalitzat i l’autonomia dels alumnes passa per prioritzar “la interacció entre l’alumnat i una mirada globalitzada de les matèries”. Un aprendre a aprendre que serveixi per a tota la vida.