TRINITAT GILBERT

Sis maneres d’‘okupar’ l’escola

L’escriptora Marta Comas publica a l’editorial Eumo ‘Okupes a l’escola’, on explica com les famílies fan sentir la seva veu en el sistema educatiu

Un grup de pares i mares de l’AMPA de l’escola Pere IV preparant materials per Carnaval, en una imatge d’arxiu / MANOLO GARCÍA Zoom

Les famílies i l’entorn han d’entrar a l’escola, l’han d’okupar, si es busca que l’escola canviï. Aquesta és la tesi que sosté l’escriptora Marta Comas, que acaba de publicar a Eumo Editorial el llibre Okupes a l’escola. La veu de les famílies en el sistema educatiu. “Quan parlem de la transformació educativa del segle XXI ens referim al fet que l’escola ja no és transmissora del saber sinó que ensenya als alumnes a ser competents en la societat que els ha tocat viure, i això passa, entre altres coses, per ampliar el significat de comunitat educativa”, diu Marta Comas, que precisa que aquest terme engloba administradors públics de l’educació, mestres, famílies, estudiants i agents de l’entorn.

Un altre debat que Comas creu que cal abordar és el que es planteja “per a què serveix l’escola”. La resposta, per a l’escriptora, és que serveix per oferir un bé comú, que és l’educació, que hauria d’aconseguir que tothom tingués les mateixes oportunitats, sigui quina sigui la motxilla cultural que porti de casa. L’escola ha d’ensenyar a pensar críticament i ha d’obrir espais per a la participació. “És així com com podem aconseguir que hi hagi una democràcia real, perquè hi ha hagut les mateixes oportunitats des de la infància”, subratlla Marta Comas.

L’escola ha d’ensenyar a pensar críticament i ha d’obrir espais per a la participació

Sobre la igualtat d’oportunitats, l’autora sosté que passa per la “lluita contra la segregació escolar”. I ho diu perquè “totes les anàlisis empíriques que encreuen resultats acadèmics amb condicions de vida dels estudiants, mostren com els alumnes en situació de pobresa, d’inestabilitat familiar (precarietat en l’habitatge, en la feina, en la xarxa de cures pròxima a l’infant), de pares i mares amb baix nivell d’instrucció o procedents de cultures i llengües no hegemòniques, tenen més probabilitats de no acabar l’escolarització amb èxit”. Dit amb altres paraules, segons el bagatge cultural de cada infant, les probabilitats de seguir el ritme escolar augmenten o disminueixen. “Per als alumnes autòctons, fins i tot per als que els costa més estudiar, l’èxit escolar és més alt que per als de famílies estrangeres que viuen en una certa precarietat”, diu Marta Comas.

Segons el bagatge cultural de cada infant, les probabilitats de seguir el ritme escolar augmenten o disminueixen

Una manera de capgirar aquesta situació és implicar les famílies en l’escola: totes les famílies. Se n’obté uns grans beneficis, perquè “créixer en un entorn divers i plural no només aporta riquesa i entrena en l’empatia, sinó que, en el cas dels alumnes vulnerables, garanteix poder sortir de la roda de la reproducció social”, afirma Comas. Dit això, detallem sis possibles maneres d’ okupar l’escola.

1) Les famílies que fan reivindicacions ‘nimby’. És a dir, que es mobilitzen per una situació concreta normalment vinculada a la manca de places a l’escola on volen escolaritzar els seus fills. Acostumen a ser mobilitzacions que busquen una situació de privilegi per a aquestes famílies. L’autora les anomena nimby ( not in my backyard ) per emfatitzar aquesta actitud insolidària i poc compromesa amb el bé comú. Són famílies que tal com apareixen desapareixen quan tenen resoltes les situacions que reivindicaven.

2) Les famílies que lluiten per una educació pública de qualitat per a tothom. Acostumen a ser persones vinculades al món de l’associacionisme, que han lluitat en diversos moviments de millora social, sobretot en el camp del lleure, i que tenen un perfil de compromís per les lluites que emprenen. Se les creuen i les fan seves perquè tothom se’n pugui aprofitar.

3) Les famílies amb alt capital cultural. Socialment representen la nova burgesia, que ara ja no té propietats o béns materials, sinó que el seu estatus depèn del seu capital cultural. Són famílies molt preparades culturalment, que volen fer un seguiment proper de l’ensenyament que reben els seus fills. Malgrat que han escollit l’escola pública, estan d’acord a copagar altres serveis, com ara la pissarra digital, auxiliars de converses en anglès o altres plusos. Tot plegat provoca que la quota de l’AMPA escolar s’incrementi i, en conseqüència, no tothom hi pugui entrar.

4) Les famílies que es queden, en silenci, a la porta. No estan formades, o com a mínim no tant com les que pertanyen a la burgesia cultural, o bé provenen d’una tradició en què les famílies no entraven a les escoles. De fet, fins i tot poden pensar que ser un bon pare o una bona mare vol dir no ficar-se en el que fan els mestres a les escoles. És una realitat que conviu amb els altres perfils de famílies, i per això hi ha escoles que fa anys que fan projectes per implicar-les.

5) Les famílies que formen part de l’AMPA. Les associacions de mares i pares són espais de voluntariat, escola de ciutadania, que tant munta un acte de Carnaval com s’encarrega de les extraescolars. És la manera més arrelada en el sistema educatiu per fer que les famílies entrin a l’escola i les ajuda a no centrar-se en les necessitats dels seus propis fills i a pensar més en les de tots. Actualment tenen un repte: no aïllar-se en la gestió de la pròpia escola i obrir-se a un model comunitari, en xarxa, amb altres AMPA.

6) Les famílies que formen part de la coordinadora d’AMPAs. O de les plataformes, assemblees grogues, etc. La seva acció col·lectiva es pot equiparar a la dels moviments socials, perquè apunten a objectius d’abast polític. Un exemple serien algunes AMPA del barri barceloní del Poblenou, que han fet el salt de les preocupacions escolars per pensar en les necessitats de tot el barri. Entre altres temes, treballen en projectes com els camins escolars, millorar la transició dels alumnes entre primària i secundària o plantejar-se el valor de les proves externes.