BarcelonaA l’antiga Grècia, un pastor que es deia Narcís i que havia refusat l’amor de la nimfa Eco es va enamorar del seu reflex, que veia cada dia en un rierol. Un dia, es va tirar a l’aigua per trobar aquella persona que li havia robat el cor i el tenia meravellat, però aquesta obsessió el va portar a morir ofegat. “Ostres, profe, doncs, llavors, la paraula narcisisme ve d’aquí, oi?”, li pregunten els alumnes a Meritxell Blay, professora de llatí i grec a secundària i autora del llibre Mites grecs (Inuk Books, 2024). Ja que mitologia com a tal no existeix com a assignatura, Blay l’explica als seus alumnes a les classes de llatí i grec que imparteix.

“Els alumnes aprenen sobretot a formular-se les grans preguntes de la humanitat, com ara d’on venim i d’on sorgeixen les coses al món: la pluja, el foc, etc. Això també els serveix per pensar, ordenar el seu pensament i fer-se preguntes. És a dir, fan servir el raonament, que es comença a moure entre el pensament mític i el lògic”, assenyala Blay. Els mites són relats que oscil·len entre la història, la tradició i la llegenda, i que serveixen per explicar l’origen del món i de diferents fenòmens a partir de relats protagonitzats, principalment, per divinitats i herois.

“Ara vivim en un món tecnològic on Google ens ho respon tot, però va haver-hi una època en què la gent no tenia aquestes respostes i les havia de construir. Per exemple, si es fixaven en coses que passaven al seu voltant, com ara en l’àmbit de la naturalesa, construïen relats que intentaven explicar aquelles que no podien entendre”, observa Inés MacPherson, escriptora, professora i narradora. Tal com detalla, això els permetia explanar l’origen de les coses, però, per una altra banda, també crear tot un imaginari d’éssers i criatures mítiques. “La mitologia, en el fons, és un conte. De fet, molts contes de fades i moltes històries de contes populars parteixen de relats mitològics”.

Simbolisme i literalitat

Antoni Heitzmann Barceló és professor del departament de Llengua Catalana de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona. Fa una optativa a primer d’ESO que porta per nom “Som grecs i romans” i que explica la cultura grecoromana. “És important saber traspassar una mica l’horitzó del temps. Als alumnes els agrada de la mateixa manera que els pot agradar fer història medieval o de l’època antiga. Hi ha alguna cosa que captiva els adolescents, especialment els més joves, quan es tracta d’una època tan remota”, reconeix. Tot i que aquesta assignatura és optativa i, per tant, els alumnes ja demostren cert interès a escollir-la, Heitzmann valora de manera molt positiva la feina que hi fan. “Entre altres activitats, després de llegir i de completar la teogonia, treballen els seus propis arbres genealògics per anar encaixant peces, tal com fem amb els dels déus. Això ho fem sempre amb un diccionari de mitologia al costat i, de cada mite, n’anem extraient una sèrie de coneixements. Al final, la mitologia té aquesta cosa de poder infinit, que es va completant a mesura que es van llegint més mites”.

La dificultat de comprensió sobre aquests relats, al contrari del que es pugui pensar, és inexistent. “Un mite és una manera d’explicar les coses. Per a nosaltres, avui en dia, ha esdevingut literatura, però en èpoques passades tenia alguna relació amb la veritat, i això els alumnes ho entenen perfectament”. Heitzmann assegura que també són capaços d’entendre que hi ha mites moderns i que no tota la veritat surt de la ciència. “La relació entre un pare i un fill es pot explicar a través d’una història, com la d’Èdip, però com expliques per exemple l’enveja a través de la ciència?”. A l’Institut Jaume Balmes també treballen la mitologia a partir d’altres assignatures. El passat mes de febrer van finalitzar dos projectes relacionats amb els mites que l’alumnat de primer i segon d’ESO va treballar durant les classes de llengua castellana i música, en què van aprendre moltes coses sobre els mites d’Ulisses i del minotaure.

“Com a professora, trobo a faltar a primària una assignatura que es digui mitologia o cultura llatina o grecoromana, com van implantar a Anglaterra. Aquí fins que arriben a secundària no s’hi troben i, de vegades, ja és un pèl tard. Els nens creixen molt de pressa i tenen una experiència del món molt més àmplia de la que teníem nosaltres. Per això, a vegades, quan arriben a secundària ja els va una mica gran preguntar-se per l’origen de tot”, reflexiona Blay.

Transmissió de valors

A part de qüestionar-se certes coses i explicar-ne d’altres, els mites també transmeten valors i conductes, així com les conseqüències de certs comportaments. “El mite té una part alliçonadora, un rerefons, una moral, un aprenentatge”. Segons Blay, que les accions que expliquen els mites siguin castigades o premiades va molt bé per ensenyar els valors que se’n desprenen. “Els mites, com que són universals i parlen d’un seguit de temes que també ho són, permeten veure com s’ha transformat també la manera d’entendre les coses”, assegura MacPherson. L’escriptora i narradora explica que sempre posa d’exemple el mite de Daphne i Apol·lo: el déu Apol·lo vol Daphne i ella ha de fugir, però quan demana ajuda, la transformen en un arbre. “Què passaria si reinventéssim o agaféssim aquest mite i imaginéssim una altra manera d’enfrontar-se al problema? Crec que aquestes històries tenen molta base que permet reflexionar sobre temes com el que planteja aquest mite”.

“Als alumnes els crida l’atenció la manera que tenien els mites d’entendre l’amor. O per exemple, el mite d’Hermafrodit, que tenia els dos gèneres, masculí i femení. Tots aquests temes amb la religió són molt tabú, així que, conèixer-los, als adolescents el va bé per parlar, expressar la diferència, ser més tolerants i qüestionar-se tot el que ara està establert i que sembla que fa 3.000 anys enrere no ho estava”, subratlla Blay. Molts centres escolars treballen a través de la lectura de llibres sobre mites i sobre elements fantàstics que hi poden estar relacionats, però Blay també troba a faltar que hi hagi altres maneres d’accedir-hi més enllà de la lectura. “Abans hi havia sèries sobre mitologia, com ara Xena, la princesa guerrera, que ens van enganxar a molts i ens ajudaven a conèixer aquests temes. Ara tenim el personatge de Percy Jackson i els superherois de Marvel, però ens en calen més”.

Un aprenentatge cultural transversal

“Podem trobar mites en museus, en publicitat, cinema, literatura... Estic segura que quan els estudiants vagin de viatge amb els seus pares a un museu, podran reconèixer Zeus amb el llamp o Posidó amb el trident”, apunta Blay. La veritat és que la mitologia i el seu simbolisme es troben en moltes disciplines i àmbits, alguns del nostre dia a dia. Conèixer-la ajuda a comprendre els missatges que ens arriben constantment. La majoria, a través de les pantalles. “En els videojocs als quals molts nens juguen actualment també es troben aquests herois, aquests déus, que són éssers monstruosos amb poders i que connecten amb el seu imaginari visual”. Però també amb el seu vocabulari: afrodisíac, olímpic... “Hi ha una connexió amb part del seu vocabulari i del seu imaginari, i llavors entenen d’on venen moltes coses”. MacPherson també advoca per utilitzar els mites per ajudar els joves a crear aquestes connexions mentals. “És molt important perquè, si no, sempre tenim un pensament molt unilateral i és interessant crear aquest concepte més d’arbre, de branques que es toquen”.