MARC SERRANO I ÒSSUL

Per què triem l’escola que triem?

La proximitat -i, en conseqüència, competitivitat- entre escoles públiques n’incrementa l’eficiència. Ho acaba de corroborar un estudi de la UAB

El boca-orella inclina la tria de molts pares i mares / CRISTINA CALDERER Zoom

El veïnatge de diversos col·legis públics -el mot tabú: la competència- n’afavoreix l’excel·lència a les ciutats, on s’esperonen els uns als altres en una pugna per atraure matrícules i recursos, i, així, milloren tots plegats. Fins ara, això ho endevinava el sentit comú; ara, ho corrobora un estudi de la UAB, difós mitjançant l’article 'La interacció estratègica afecta la demanda de places escolars? Un enfocament d’eficiència condicional', publicat al maig a la revista 'Regional Science and Urban Economics'. El signen Laura López-Torres, actual professora ajudant a la Universitat d’Alcalá de Henares; Rosella Nicolini, professora titular del departament d’economia aplicada de l’Autònoma, i Diego Prior, catedràtic del departament d’empresa i degà de la Facultat d’Economia i Empresa de la UAB. “Els nostres resultats -conclou l’equip- confirmen l’existència de pressions competitives sobre el rendiment de les escoles públiques que també inferim de les tries d’escola dels pares”.

Els investigadors parteixen de les dades de 1.127 centres públics de primària de tot el Principat, del curs 2009-10; però se centren en els “municipis urbans”, de més de 5.000 habitants. L’estudi neix, de fet, d’un encàrrec del departament d’Ensenyament: “La conselleria -detalla Prior- ens demana ajuda perquè volen fer una classificació dels centres per complexitat. Els criteris eren molt qualitatius -depenien molt de l’opinió dels seus inspectors-, i ens van demanar si podíem trobar una manera una mica més global, que no fos tan personalista, per intentar classificar els centres. I encantats: a nosaltres, ens agrada que ens demanin coses difícils de solucionar. Vam col·laborar-hi, els vam ajudar. I vam veure la informació que tenien, i els vam demanar si -evidentment, respectant l’anonimat- la podíem fer servir per fer feina de recerca. I ens van dir que sí. I vam veure-hi una dada que, habitualment, al sector públic, a Espanya, és molt difícil de tenir: és una ràtio de demanda. Vam intentar creuar la demanda dels pares amb dades per poder fer una anàlisi més tècnica sobre el funcionament i sobre els nivells d’eficiència. I vam poder vincular aquestes dues informacions”.

QUINA ESCOLA TRIEM?

Una de les conclusions, la que dèiem: la demanda s’encomana per proximitat. Les escoles públiques pròximes competeixen. O, si citem els autors al peu de la lletra, hi ha una “dinàmica competitiva en el sistema educatiu públic, que obliga els centres a actuar de la millor manera possible per mantenir una alta demanda”. Les notes d’un centre no només depenen d’ell mateix, sinó també dels estudiants i de les seves famílies: “Des de la sociologia hi ha una part molt important de la literatura que diu que el resultat dels alumnes, en part, depèn de la qualitat de l’escola, però una part molt important és el background familiar; sobretot, de la mare”, comenta Rosella Nicolini. Només amb els resultats acadèmics no n’hi ha prou per valorar cada escola: “Potser -apunta Diego Prior- el col·le que ho fa més bé no és el que té la nota més alta: és el que aconsegueix generar més valor afegit”, i remarca que les notes “depenen, una mica, de la realitat del lloc on està situat el col·legi, de quina és la situació social, de quins són els recursos amb què pot comptar, de quina capacitat per liderar té el director...” L’equip ha combinat tot un seguit de variables per mesurar aquesta realitat polièdrica.

Les notes d’un centre no només depenen d’ell mateix, sinó també dels estudiants i de les seves famílies

I la segona troballa destacada. La investigació ha comprovat que el boca-orella sobre la qualitat o no d’una escola (la reputació que en perceben els pares, reflectida en més o menys demanda) coincideix amb la mesura tècnica d’aquesta mateixa qualitat: els millors centres són els més sol·licitats. Davant la falta d’informació diguem-ne oficial que avaluï cada col·legi, la intuïció parental funciona: “¿Els pares tenen bon olfacte?”, es pregunta Prior. I respon: “Afortunadament, la resposta és que sí: als centres que els nostres models matemàtics ens diuen que ho fan molt bé, que optimitzen, que fan molt bon ús dels recursos, a aquests centres que serien la quinta essència de les bones pràctiques, a la vegada -ves per on- els pares els demanen més”. Assegura que els progenitors “tenen mitjans i els fan servir per fer una tria de col·legis orientats cap a l’excel·lència”. I afegeix: “Si tinguessin més informació, encara podrien fer una millor elecció”. Però ara per ara toca flairar: “El col·le que se sap que és més bo, efectivament, és el que els pares també trien més”.

NOVES OPORTUNITATS PER DECIDIR

“Cada vegada més països estan introduint reformes relacionades amb l’elecció de centre educatiu, amb la finalitat de brindar als pares més oportunitats de decidir”, recorden López-Torres, Nicolini i Prior. “A Anglaterra -indica el degà- l’inspector del centre fa un informe i el publica a internet, així que els pares tenen la informació per poder decidir l’escola A o B. En canvi, aquí, diguem que ens hem quedat a mig camí: els pares tenen l’opció de decidir-ho, però no tenen tanta informació”. Nicolini coneix de primera mà el cas nord-americà: “He viscut a Boston una temporada, i allà formar part de la comissió de pares que s’ocupa de seguir l’activitat de l’escola és una activitat de gran prestigi per a la col·lectivitat, i fan eleccions i una pàgina web dient quin és el projecte que cada pare o mare vol desenvolupar en el seu mandat”.

Olfacte a banda, per empoderar els pares per escollir escola se’ls hauria de permetre -pensen els autors de l’informe- accedir a l’avaluació dels centres de manera transparent. “És superimportant poder publicar-la”, remarca la investigadora, i Diego Prior argumenta: “Tenir informació és bo per a tothom perquè veu el que fa bé i allò en què pot millorar”.

I, a partir d’aquí, ¿què? Els experts proposen que s’impulsin “iniciatives que millorin la qualitat, la competència i la motivació del conjunt del sector educatiu públic”. Autoritats educatives -escriuen-, preneu nota que “s’hauria de desenvolupar una política selectiva per encoratjar els centres a adoptar plans d’ensenyament innovadors” que beneficiïn els col·legis dels barris triats i, també, els pròxims. Com una taca d’oli. Davant els grans desequilibris territorials en la demanda d’escola pública, recomanen, a més, “augmentar els esforços per reduir les diferències existents en l’oferta educativa en diferents àrees”.

Rosella Nicolini adreça un únic missatge a l’administració, i també a les escoles i a les mateixes famílies: “No tingueu por d’innovar”. Recomana al govern que inverteixi més en projectes d’innovació docent; a les escoles, que canviïn: “Quedar-se parat on s’és no ajuda ningú”, i, a les famílies, que no tinguin por de demanar als centres educatius fites acadèmiques concretes i ambicioses.