JUDIT MONCLÚS

La inclusió d’alumnes amb síndrome de Down a l’escola

La inclusió real dels alumnes amb necessitats educatives especials ha d’anar acompanyada de recursos efectius

Un grup d'alumnes en una aula de la FCSD / MARC ROVIRA Zoom

“Quan va néixer el Ciro, ens tocava escollir escola per a la seva germana gran, amb qui es porta dos anys i mig. Volíem que a l’escola on anés, també hi volguessin el Ciro. És a dir, vam escollir una escola per a la família”, explica la Cynthia, la mare del Ciro, de cinc anys i amb síndrome de Down. “Mai em vaig plantejar canviar-lo a educació especial. Primer, perquè és molt petit i ara mateix és un infant més com qualsevol dels seus companys”, assegura. El Ciro estudia a l’Escola L’Olivera de Cabrils que, com destaca la seva mare, és un centre que “viu la inclusió”. Segons la seva experiència, no totes les escoles estan preparades per comptar amb alumnes amb síndrome de Down a les aules i subratlla que, en alguns casos, és per manca de voluntat. “La inclusió és un concepte romàntic, fantàstic, molt bonic. Ens el creiem, però si no va acompanyat de suport econòmic i personal, és complicat de fer”, assenyala Pilar Famadas, directora de l’Escola L’Olivera. Des del centre, que compta amb una aula de suport intensiu per a l’escolarització inclusiva (SIEI), afirmen que tot referent de normalitat -entre cometes- que els nens sense discapacitats donen als nens que en tenen és molt bo i, al mateix temps, la relació que s’estableix és molt enriquidora per a totes dues parts. “En principi, el que es fa és una adaptació del nen amb síndrome de Down a la resta de companys de manera que la inclusió sigui efectiva totalment, que el vegin com un company més de classe. I això és molt fàcil. Som els adults els que marquem diferències, els nens no ho fan”, indica Famadas. Després de fer aquest exercici d’acceptació i d’inclusió a l’aula, l’escola fa una adaptació curricular i un pla individualitzat a l’alumne per treballar les seves necessitats específiques. “No els donem cap tracte diferent, només tenen una ajuda que els altres infants no tenen. L’avaluem segons el pla individualitzat que se li ha fet a principi de curs sense posar cap límit a les seves possibilitats. Es parteix d’uns mínims i que arribi on pugui. La qüestió és no conformar-se amb qualsevol cosa. Si ens havíem plantejat que arribaria fins a cert punt però veiem que tira més, endavant”, assenyala Famadas.

“Les diferències que hi pot haver entre dos nens amb síndrome de Down poden ser tan grans com les que hi hagi entre un que tingui aquesta síndrome i un altre que no. Tenir síndrome de Down és una condició però, fonamentalment, tots són nens i, com a tals, tenen dret a l’educació amb les millors condicions i al costat dels seus companys. Per això, haurien d’anar a les mateixes escoles que anirien si no tinguessin aquesta condició”, assenyala Climent Giné, doctor en psicologia, professor emèrit de Blanquerna-Universitat Ramon Llull i expert en educació inclusiva. “Els hem de donar el màxim d’oportunitats perquè despleguin totes les seves competències. Les evidències de recerca ens diuen que es poden fer moltes més coses de les que ens imaginem i que, sovint, les poques expectatives del professorat cauen com una llosa sobre les seves possibilitats”, afegeix.

DE L’ORDINÀRIA A L’ESPECIAL

El Guillem té dotze anys. Després de fer la primària en una escola ordinària, ha començat la secundària a l’escola d’educació especial Paideia. “Ens costa molt veure’l allà perquè a l’escola de sempre mai va tenir cap problema. No va tenir vetlladora i fins als tres últims cursos de primària no va tenir cap professor d’educació especial. La inclusió a l’aula va ser efectiva en tot moment”, explica l’Ingrid, la seva mare. Les experiències d’altres mares amb fills amb Down van ser les que li van fer prendre la decisió del canvi de centre. “No vèiem que en un institut pogués aprendre de la manera que ho fa ara aquí. Molts marxen a l’escola especial perquè no s’adapten, perquè veuen massa les seves diferències... Tant de bo no fos així”, lamenta l’Ingrid. “A l’ESO se’ls demana un nivell d’abstracció i d’intel·ligència que sovint no tenen, encara que tinguin altres habilitats, i se’ls demana un nivell d’autonomia i de gestió del temps que tampoc tenen. Malgrat això, crec que si un alumne amb síndrome de Down té capacitat suficient per estudiar l’ESO en un centre ordinari, se l’ha d’ajudar a fer-ho. És l’entorn qui s’ha d’adaptar a ell i buscar els recursos perquè estigui bé”, afirma Montse Regalès, cap d’estudis de l’escola Paideia.

A l’escola Paideia hi van molts joves amb síndrome de Down que opten per l’escolarització combinada entre els dos tipus de centres. Coordinen els programes perquè no perdin cap assignatura i unifiquen el criteri de treball perquè el canvi d’un centre a l’altre no els suposi cap salt problemàtic. “Aquesta fórmula intermèdia funciona amb escoles que es coordinen prou bé i en joves que siguin capaços de comprendre i d’encaixar que canvien d’escola entre setmana. Nosaltres reforcem més la part instrumental en un grup reduït i l’alumne no perd la part social de l’escola ordinària on segueix veient els companys de sempre”, explica Regalès.

La Dolors, la mare de la Minerva, que ara té 17 anys, explica que la seva filla va fer tota l’educació primària en una escola ordinària i que, quan va haver de canviar d’escola a secundària, va continuar optant pel mateix tipus de centre. Va procurar, però, que fos una escola petita, d’una línia, perquè s’hi sentís còmoda. Va continuar-hi fins a tercer d’ESO, quan la seva filla li va fer adonar que alguna cosa no anava del tot bé. “Tenia la sort que la Minerva era ben acceptada i progressava curricularment però, amb el temps, em vaig oblidar de pensar com se sentia ella. Va ser a 3r quan em va mostrar que no se sentia prou bé a l’escola ordinària i ens vam plantejar el canvi cap a l’especial”, explica la Dolors, que és mestra d’educació especial en un centre ordinari. “Hi ha una cosa que les escoles no tenim: temps. Si no tenim temps per elaborar material, per estar pels alumnes i, sobretot, pels pares, la cosa no pot acabar de funcionar bé. Anys enrere teníem més hores de coordinació. Cal temps i formació del professorat perquè a l’escola ordinària no podem saber de tot”, diu.

“El que diuen aquestes mares és ben real. Quan passa això, s’atribueix el problema al nen quan és un problema de context. Estem en una societat competitiva, en què el peix gros es menja el petit i que aquells que tenen necessitats de suport, els més febles, són abandonats i escarnits. És la gran contradicció o el gran problema moral i ètic de la nostra societat. Si seguim la lògica de dir que el que més pot tirarà endavant i a l’altre el marginem, doncs als onze anys els posarem al centre d’educació especial perquè a les escoles no poden seguir. Quan un nen no pot seguir vol dir que no se li està oferint el que ell necessita de l’escola”, conclou Giné.