Estrenar-se com a mestre. Com es viu?

Mestre és la persona que ensenya. I a fer de mestre, com en totes les professions, se n’aprèn sobretot fent la feina. Després dels anys a la universitat, què passa quan et plantes per primera vegada a l’aula? I si t’estrenes a secundària després d’un any de màster que et capacita per ser docent? 

Anna Pagès, professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport de Blanquerna-Universitat Ramon Llull, creu que la professió de mestre és vocacional però que, a part de la vocació, és important que el mestre tingui un vincle fort amb la curiositat i un interès cultural en el sentit ampli del coneixement: “Tenir unes bases sòlides i aquest interès cultural els permet anar més enllà dels mètodes didàctics. Ser mestre és un ofici que s’aprèn amb els anys, i per això el millor que et pot passar quan comences és que un mestre amb experiència t’acompanyi i et faci de guia”. A Pagès la sorprèn i la inquieta una mica que fa uns anys els mestres novells solien dir que volien ser mestres perquè havien tingut mestres meravellosos i volien imitar el seu model i que ara, en canvi, solen dir que volen fer-ho diferent de com els van tractar a ells. 

La Cristina (44) va tenir la sort de tenir un bon acompanyament. Va fer la carrera de traducció i interpretació i després de treballar uns anys com a autònoma va passar a l’empresa privada, on no acabava d’estar a gust. “Una companya em va animar a estudiar el màster per ser professora i vaig estar un curs compaginant feina i màster. És casualitat, però ara som companyes d’institut”, explica. Ja fa quatre anys que és professora de secundària: fa classes de llengua estrangera, a més de les hores de tutoria.

Ella tampoc havia considerat la possibilitat de ser mestra, perquè diu que estar amb molta gent no li agrada. “És curiós que el que més m’agrada és estar en contacte amb els alumnes". Les seves pors inicials coincideixen amb les de la resta de mestres: “M’amoïnava si ho faria bé, si seria capaç, si els coneixements que tenia serien suficients. No volia decebre els estudiants. Era conscient que aquell curs que passen amb tu han d’assolir uns coneixements i em preocupava no donar-los el que pertocava”, recorda.

Sobre si són o no suficients les hores de pràctiques sense tutor del màster, és rotunda: “Fas més de 200 hores acompanyant un professor. Està bé per conèixer maneres de fer, però, en canvi, només fas 10 hores sola i a partir d’aquí voles”. Si pogués donar un consell al seu jo de fa quatre anys li diria que ho farà bé i, sobretot, que es preocupi molt per conèixer els seus alumnes. Ja fa un temps que té el control de les seves classes. “Cada grup és diferent, però soc jo qui marca el ritme de la classe”, diu satisfeta.

De la seva estrena com a mestra explica que va sentir-se ben acompanyada gràcies a una cap de departament meravellosa que li transmetia tranquil·litat. També creu que li jugava a favor que els alumnes no sabien que era el seu primer any com a docent: “Es pensaven que portava un munt d’anys sent professora. Els seus ulls no percebien les meves inseguretats i aquesta confiança d’ells cap a mi em permetia anar amb calma”. Diu que entre això i que es preparava molt les classes, a més de la rebuda i acollida que va tenir per part del departament, recorda que va ser un any molt maco. 

Les pors habituals

La Mònica (45) recorda el vertigen del primer dia a l’aula, i els nervis: “Em sentia com si estigués a punt de caure per un penya-segat, sense paracaigudes i sense saber què em trobaria”. Explica que ha tingut la sort de compartir assignatura i temari amb un professor que té molta experiència i l'hi ha fet tot fàcil. Superats els primers mesos, està encantada. El que més li agrada és veure com aprenen, “contribuir al seu procés d’aprenentatge, i també tractar amb ells, és enriquidor. Prioritzo el seu benestar emocional. Els coneixements són importants, però m’he adonat que si no hi ha un bon ambient a la classe es fa difícil assolir els objectius”.

Fa tot just quatre mesos que la Mònica s’ha estrenat com a mestra en diferents mòduls d’arts gràfiques a cicles formatius de grau mitjà. Admet que abans no s’havia plantejat ser docent: “De més joveneta crec que no n'hauria sigut capaç. Em venia gran parlar en públic, el tracte amb els alumnes, i pensava que no m’agradaria”. Feia anys que havia marxat del sector de les arts gràfiques i ho tenia molt aparcat, però en assabentar-se que no necessitava fer el màster universitari de formació de professorat de secundària, perquè el seu grau de psicologia era previ al 2009 i li convalidava l’antic CAP, va decidir apuntar-se a les llistes. Això vol dir que no va fer les pràctiques i que es va estrenar com a mestra sense haver estat mai davant d’una classe. Reconeix que abans de començar tenia moltes pors, per si seria capaç de captar l’atenció dels alumnes, si tindria els coneixements necessaris, si podria ajudar-los en el seu procés d’aprenentatge… 

Màrius Martínez, professor de la Facultat de Ciències de l’Educació, expert en formació permanent de mestres i assessor de centres, explica que les pors més habituals per als professors novells de secundària són mostrar solvència quan encara no la tenen i la interacció amb el grup. “Seria un error no mostrar les inseguretats en llocs segurs com el teu equip, els companys de nivell o la direcció”, alerta Martínez. Considera que els professors novells de primària solen tenir menys pors perquè els alumnes són més petits i és una etapa de la vida en la qual les coses estan força endreçades, però amb un matís: “Sol haver-hi menys pors, tot i que la responsabilitat és tant o més gran perquè s’estableixen les bases d’aprenentatges futurs”. 

La Paula (23) és mestra de primària, especialista en música, i treballa en una escola concertada. Al juliol va acabar la carrera i al novembre es va incorporar a l’escola. “Al principi fa respecte. Durant les pràctiques sempre tens algú que t’acompanya, que és el professor de referència per a les criatures. Les primeres setmanes em feia por no saber gestionar qualsevol imprevist o que ens allunyéssim del que havia planejat. Ara no és més fàcil, però ho tinc més per la mà”, comenta.

Des que era petita tenia clar que volia ser mestra. A finals de secundària, quan es plantejava més seriosament què fer, es va trobar amb gent que li deia que amb les bones notes que tenia podria estudiar una altra carrera. “És sorprenent com s’infravalora la feina de mestra. Vaig dubtar si fer medicina, però al final vaig decantar-me per la docència”, diu. L’ha sorprès que, així com durant la carrera l’avorria una mica haver de fer les programacions, ara que ha de preparar diferents classes per a diferents grups li agrada trobar-se amb el full en blanc i pensar les activitats.