Un curs per oblidar
TaradellEl final de curs és el moment de fer balanç i valoració de com han anat les coses amb la intenció de reconèixer el que funciona, però també amb la idea d’identificar els aspectes negatius, que ens ajudin a fer néixer noves oportunitats per fer-ho una mica més bé.
Començar el curs amb presses. Aquest 23-24 serà recordat com el curs que s’ha començat amb més precipitació, amb una ocurrència més demagògica i populista que pedagògica, que ens ha portat a viure un inici de curs justament sense el temps de convertir les valoracions del curs precedent en noves decisions. Donar als equips de mestres únicament tres dies per preparar l’inici de curs, per anticipar l’inici del curs curiosament també només tres dies, amb l’argument de la conciliació, ens ha fet perdre més aviat un llençol que no pas guanyar una bugada.
El desplegament del nou currículum. La capacitat de l’estat espanyol per generar noves lleis educatives, que després tenen un impacte directe en el desplegament de nous currículums, és bestial: vuit noves lleis educatives des de l’any 1980. Això equival a una nova llei cada cinc anys i mig. És evident que cinc anys i mig no deixen el temps de valorar les decisions polítiques, pedagògiques i organitzatives que es prenen, i entrem en una dinàmica frenètica que ens porta a nosaltres, equips de mestres, a una fatiga crònica que no ens deixa aprofitar cada nova llei com a oportunitat de canvi.
El fiasco de les proves PISA. Els resultats de les darreres proves PISA han sacsejat el món educatiu i mediàtic. Cada vegada que es publiquen proves d’avaluacions externes s’acaben convertint en un bumerang de desprestigi que ens retorna impactant-nos als morros i ens deixa a tots estabornits. Aquestes proves se centren en uns exercicis que valoren els coneixements competencials de tots els joves del món, de manera homogènia, i són un exemple més de la globalització entesa com la tendència per homogeneïtzar i estandarditzar el mercat educatiu. Però la crítica mediàtica i l’autocrítica feta per algun sector del nostre gremi han estat aprofitades paradoxalment per qüestionar l’educació més competencial, amb uns arguments de nostàlgia d’una escola més centrada en els coneixements i en la “cultura de l’esforç”. El món cap per avall.
Digitalitat i cervells en creixement. Aquest també ha estat l’any del debat que ha posat en evidència que estem davant d’un problema, tant educatiu com domèstic, que ens alerta dels riscos de la sobreexposició dels cervells dels infants als dispositius digitals. Però aquest debat ens arriba quan a totes les butxaques hi portem un telèfon, a cada aula tenim una pissarra digital, i a totes les cases hi ha un excés de dispositius. Fem tard, molt tard.
Malbaratament de recursos. Aquest curs les escoles hem rebut una dotació milionària de material tecnològic de robòtica, que els equips de mestres no hem demanat mai, i al mateix temps comprovem com els infants amb drets específics estan més i més desatesos, perquè els serveis d’atenció a la diversitat estan col·lapsats. Ja no s'hi val a dir que no tenim recursos. El que cal és gestionar-los bé.
No costarà gaire que polítics, mestres i famílies ho fem una mica més bé el curs vinent.
Sort en tenim que hi ha els infants i joves, que malgrat aquest context ens continuen alliçonant cada dia amb el seu optimisme i el seu sentit comú. Fem el favor d’escoltar-nos-els una mica més.
