Tu fas de mestre? No, jo soc mestre!

“Tu no fas de mestra. Ets mestra”. Ho diu Mariona Badia durant la nostra conversa a l’Institut Teresa Pàmies de Barcelona, fins ara conegut com a Institut Príncep de Girona. Aquesta tarda hem reunit la Mariona amb Pedro Málaga. Ell ja està jubilat i va ser professor de primària. Ella ho és ara mateix. Ell va néixer a Riolobos (Càceres) l’any 1945. Ella, a Barcelona el 1994. La seva feina, i sobretot la passió per la seva feina, els uneix i fa que la trobada sigui agradabilíssima i profitosa.

Anem als orígens. El Pedro comença: “Vaig acabar sent mestre d’una manera accidental. Com que va morir la mare quan jo tenia 9 anys, el meu pare no podia proporcionar estudis als seus cinc fills, i és per això que va sol·licitar plaça per al meu germà i per a mi al Col·legi d’Orfes del Magisteri de Madrid, on anàvem tots els fills de mestres mancats d’un pare o de tots dos. En aquells temps, pel fet de ser fills de mestres nacionals [els que tenien el vistiplau de la dictadura per ensenyar] ens orientaven a tots per ser mestres de primer ensenyament (maestros de primera enseñanza), i a molt pocs se’ls permetia fer batxillerat superior per optar a una carrera universitària”.

L’experiència de la Mariona és molt diferent. “Vaig estudiar el grau de mestre d’educació primària a la Universitat de Barcelona, i vaig acabar el juny del 2016. Vaig triar aquest camí per diversos motius. La meva mare també és mestra i la veia a casa corregint i posant notes a la típica llibreta de profe, i pensava «Jo també vull». I ara corregir és de les coses que m’agraden menys d’aquesta feina!”, diu rient. I afegeix: “A més, vaig arribar a un punt de la meva vida que em qüestionava el sistema, i el que hi veia no m’agradava. Queixar-se està molt bé, però s’hi ha de posar remei, i vaig decidir intentar canviar-ho des de dintre”.

TREBALLAR AQUÍ I ALLÀ

El Pedro intenta resumir la seva carrera: “Després d’aprovar les oposicions vaig integrar-me al cos de mestres de primer ensenyament i vaig convertir-me en funcionari del ministeri d’Educació i Ciència. Posteriorment vaig ser traspassat a la Generalitat de Catalunya. Es va aprovar l’Estatut de Catalunya, amb totes les seves transferències, i això em va permetre treballar en diferents localitats. Havia exercit a Saragossa i a Tona i, a partir del 1974, vaig començar a treballar a Sabadell, al Col·legi Nacional Jonqueres, al Col·legi Públic Font Rosella, a l’Escola Catalunya i a l’Escola Nostra Llar. He desenvolupat tutories de 3r i 4t de primària i, en alguns cursos, he impartit llengua i literatura castellanes, a més de ser director (Jonqueres) i secretari (Catalunya i Nostra Llar). Vaig ser coordinador d’informàtica i especialista de llengua castellana els últims anys de la meva carrera”.

La Mariona escolta el Pedro encuriosida. Quina vida més intensa! Quants canvis! Ella deunidó, també: “Jo he passat per diversos centres. Vaig començar en escoles concertades mentre no em cridaven de les llistes on estava apuntada. Quan vaig poder, vaig començar en escoles públiques. El primer any vaig passar per tres centres diferents, però hi ha gent que el primer any pot arribar a anar a deu o quinze escoles. Les substitucions poden ser des d’una baixa d’una setmana fins a poder acabar el curs. Ara mateix estic a l’Escola Bac de Roda, de Barcelona, fent plàstica, castellà, valors, tallers o reforços de català i de mates, entre altres matèries”.

“L’atractiu més important d’aquesta feina era treballar amb material humà molt sensible. Eren infants que començaven a caminar sols, sense els pares, i podies ajudar-los i conduir-los per un camí en la qual sempre descobreixen coses noves i van formant el seu món”, comenta Málaga. Badia hi diu la seva: “El que més m’agrada és que és un aprenentatge dia a dia. I a mi encara em queda molt per aprendre! És una feina vocacional i, sí, hi ha moltes hores darrere de cada dia, però és gratificant”.

MOLTES FEINES EN UNA

“Quan ets mestre de primària -assegura el Pedro- hi ha moments que tu representes l’autoritat. D’altres, l’amistat. En ocasions intentes ocupar l’espai de pare o la mare, o el de psicòleg, perquè has d’ajudar-los a superar episodis d’estrès i pors. I fins i tot diria que et converteixes en educador o treballador social, perquè quan apareixen problemes familiars que afecten l’alumne, has d’actuar”. ¿També ha sigut el cas de la Mariona? Ella, que fa classes a nens i nenes de 4t i de 5è, explica: “Al final, ets una persona multiocupada. Cada escola és un món, amb moltíssimes personetes amb les seves pròpies motxilles emocionals, i has de poder atendre’ls a totes! Donar classes significa estar pendent de tots els teus alumnes. Has d’escoltar i aprendre. Donar i rebre. I créixer”.

JO T’ENSENYO I TU A MI

“Sovint els alumnes em sorprenien amb els seus comentaris. Em deixaven descol·locat! Com que no tenen barreres en el pensament, són capaços de deixar anar un comentari que és una hipòtesi que tu no t’has plantejat”, recorda Málaga dels seus temps de professor. La Mariona afegeix: “Escoltar les converses o les opinions dels nens i les nenes és fascinant! Tenen moltíssimes coses a dir i pocs espais destinats a fer-ho”.

Pedro Málaga no vol acabar la xerrada sense donar abans un consell a la Mariona: “No et coneixia, Mariona, però després de parlar uns minuts amb tu sobre la nostra professió, de seguida he vist que tenies fusta de mestra. Durant un temps seguiràs sent la substituta, però no et desanimis. Tard o d’hora arribaràs a ser la tutora de la teva classe”.

Alternatives professionals

Si no fossin mestres, què haurien volgut ser? La Mariona, que és una de les membres del cor Cantabile, molt conegut perquè va participar en el concurs de TV3 Oh happy day!, confessa: “No m’ho he plantejat mai, la veritat. Suposo que alguna feina en què hi hagués contacte humà. No m’imagino tancada en un despatx o amb un ordinador hores i hores cada dia”. Per la seva banda, el Pedro, que té una aula (la d’informàtica) que porta el seu nom a l’Escola Nostra Llar de Sabadell -“on visc i on vaig acabar la meva vida professional”, explica-, s’hauria inclinat pel dret, la literatura o les tecnologies. “Acostumo a il·lusionar-me -diu- quan sento persones que saben transmetre el que saben. I em fa enveja no saber el que ells saben”.