Criatures 10/12/2021

Com aprendre per fer front als reptes del segle XXI

Com s’ho fan les escoles per trobar estratègies didàctiques que promoguin aprenentatges amb sentit i valor personal per a l’alumne?

5 min
Cal posar l’estudiant al centre del procés d’aprenentatge i de l’ensenyament.

“Cal diferenciar entre aprenentatges imprescindibles i aprenentatges desitjables”. Qui fa aquesta afirmació, que sembla un punt de partida irrefutable, és el catedràtic emèrit de psicologia evolutiva i de l’educació de la facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona César Coll. Què és un aprenentatge imprescindible i què un de desitjable? “Saber utilitzar les noves tecnologies per accedir a la informació, per contrastar-la i per comunicar-se és un aprenentatge del tot imprescindible, tant com llegir, escriure i saber expressar-se –arrenca com a exemple–, però ho són igual que aprendre a treballar en equip, cooperar, saber demanar ajuda o trobar el gust per la feina ben feta”, que són “imprescindibles” perquè “si no s’aprenen quan s’han d’aprendre, després és molt difícil i pot condicionar els aprenentatges posteriors”.

En canvi, els aprenentatges desitjables són aquells que “si formen part d’un bagatge, millor; però, si no, no passa res, perquè sempre es podran aprendre més endavant”. Exemple? Cal aprendre’s les capitals dels països si ho tenim a l’abast d’una consulta al mòbil? “Si se sap, perfecte; però, si no, no passa res. Ja ho aprendrem quan ho necessitem. L’assumpció de coneixements desitjables però no imprescindibles sobrecarrega els currículums i impedeix personalitzar l’aprenentatge”.

Coll, que juntament amb Bernat Albaigés és un dels directors de l’Anuari 2020: l’estat de l’educació a Catalunya de la Fundació Bofill, assenyala en l’informe que “una visió rígida de l’aprenentatge condiciona l’organització del sistema educatiu”, i aquest és un dels tres topalls estructurals que impedeixen la millora de l’èxit educatiu, juntament amb les desigualtats educatives i el dèficit de finançament. Aquesta visió rígida de l’aprenentatge –recalca l’informe– està molt allunyada del que implica aprendre en la societat del segle XXI.

Les rèmores del sistema són una concepció, encara avui, de l’educació centrada gairebé exclusivament en l’escola, i no en tot el que passa fora de l’escola o en la vida quotidiana; els currículums que són massa amplis i rígids i donen poc marge als docents per adaptar-los a les necessitats dels alumnes; l’ús de les TIC que es troba lluny d’aprofitar la potencialitat per aprendre, i la innovació educativa que encara no té un caràcter sistèmic i està desconnectada de la recerca. De fet, els autors asseguren que més del 50% dels centres tant de primària com de secundària no participen de programes d’innovació educativa.

Una visió rígida de l’aprenentatge condiciona l’organització del sistema educatiu.

Però, de què parlem quan ens referim a personalitzar l’aprenentatge? Coll ho defineix com una sèrie d’estratègies docents que tenen com a finalitat que tot allò que s’aprengui tingui un valor personal, un sentit perquè s’incorpori a la vida de l’aprenent com una part de la seva identitat, i que l’ajudi a entendre’s millor, a entendre el món on viu i a fer projectes de futur. Això, sens dubte, es pot arribar a contraposar amb “la distància abismal” que alguns estudiants perceben entre el que “fan, aprenen i com ho aprenen als centres educatius i el que fan, aprenen i com ho aprenen fora dels centres”. És a dir, una bretxa que cal superar “buscant connexions i relacionant aprenentatges amb les pròpies inquietuds i les activitats de la vida quotidiana”.

Es tracta, en definitiva, de “posar l’estudiant al centre del procés d’aprenentatge i de l’ensenyament, partint de l’alumne, de les seves expectatives, dels seus interessos i dels seus objectius”. Per a Coll, és un canvi de paradigma al qual s’arriba des dels resultats de la recerca educativa i psicoeducativa, que ha contribuït a identificar estratègies didàctiques, d’una banda, i de l’experiència i el coneixement pràctic dels professors a peu d’aula, de l’altra, que “personalitzen l’aprenentatge d’una manera intuïtiva”. 

Inquietud innovadora

Recollint aquest guant apuntat per Coll, coneixem l’experiència de l’Escola Giroi (la Garriga, Vallès Oriental), un centre públic fundat el 1999 que compta amb 317 alumnes entre P3 i 6è de Primària. “La nostra escola fa anys que es transforma”, comenta Lluïsa Vigas, la seva directora. I ho han fet amb aquesta “intuïció” que calia anar una mica per davant d'allò que marcava la norma. Per exemple, van ser un centre pioner a incorporar pissarres digitals, altaveus i ordinadors a les aules –“volíem posar l’aula d’informàtica a cada classe”–, i van consolidar els treballs per projectes globalitzats amb grups cooperatius perquè cada criatura “pogués aportar les seves destreses i aprendre entre iguals”. En aquests grups cada membre té un càrrec: material, secretaria, portaveu o coordinació. “S’adapten a les inquietuds de l’alumnat”.

Un altre canvi de xip que van fer –i que avui és comú a moltes escoles– va ser treballar les matèries instrumentals amb estratègies diferents perquè cada infant es valgui de la millor. Per exemple, “les taules de multiplicar, les divisions o les estadístiques s’han de treballar, però amb classes manipulatives tenen molta més incidència: és molt més fàcil entendre el tant per cent si en un projecte de medi has de determinar quin percentatge de la Terra és aigua”, explica.

L’Escola Giroi, que també compta amb un aula d’acollida per a alumnes nouvinguts, treballa també les especialitats, com l’educació artística, l’educació física o l’anglès, amb la mateixa filosofia de grups cooperatius amb l’objectiu de respectar el ritme d’aprenentatge de cada infant. "Aquesta manera d’aprendre dona habilitats per al futur perquè aprenen a treballar en equip" i, a més a més, "totes les intel·ligències brillen perquè tots hi poden aportar alguna cosa i veure-s’hi reflectits”, assegura. “Ens importa que tothom vegi que és complementari”.

Aprenentatge exponencial

Un altre exemple molt diferent és la Sant Peter’s School de Barcelona. Aquest centre privat amb la llengua anglesa com a vehicular acull més de 600 alumnes des de P1 fins a batxillerat, i es basa en el programa del batxillerat internacional. Més de la meitat dels alumnes procedeixen de 40 països i entre els professors s’hi compten 25 nacionalitats diferents. En aquesta escola internacional treballen amb el mètode d’aprenentatge exponencial que parteix de la premissa que “cal fer un canvi dels continguts curriculars en profunditat”, explica Lourdes Barceló, directora pedagògica. “No es tracta de fer una revolució metodològica, però treballem amb la idea de la indagació, que exigeix plantejar preguntes”. És evident que no s’aprèn avui com s’aprenia fa cent anys, i avui molta informació es té a l’abast d’un clic. Per això, el “repte és inocular la passió per aprendre i ajudar-los a adquirir les capacitats i habilitats necessàries per fer front als reptes actuals, i especialment els del futur”.

“El més rellevant és portar a l’aula els temes que surten a la premsa”. No es tracta, doncs, de fer una extraescolar de robòtica, sinó de “convertir-la en un objectiu curricular”. Per això, en aquest cas, els temes abordats “sempre estan contextualitzats en coses que estan passant” i el professorat –“que té una funció inspiradora”– té el deure d’acompanyar perquè els “alumnes es facin preguntes i trobin la solució, que és la base de l’aprenentatge exponencial”.

Si haguéssim de posar un exemple, una pregunta podria ser: què és el blockchain i què no ho és? Quines implicacions o riscos té el seu ús? Aquesta mena de reptes s’han de contestar amb una presentació interactiva que inclogui vídeo, animació o web, el desenvolupament d’una aplicació infogràfica i una campanya de social media per difondre la feina feta. Amb aquest procediment “engrescador”, els alumnes adquireixen coneixements, fan recerca, desenvolupen habilitats comunicatives i reflexionen sobre el que hagi estat el seu interès. L’objectiu d’aquesta manera d’aprendre és “que el fil de les assignatures sigui un fons sobre el qual els alumnes han de saber, més enllà de currículums tancats”.

Aquesta metodologia s’adequa a un marc pedagògic basat en tres eixos: la indagació, l’ensenyament contextualitzat i connectat amb la realitat i el learning mode, és a dir, que els estudiants activin el mode aprenentatge per no apagar-lo mai. “Ens importa transmetre que cal anar als fets, analitzar-los i opinar, i després veure què cal fer per canviar les coses”, conclou.

Aprendre per aprendre sempre en un món desigual

L’aprendre a aprendre competències que siguin eines per sempre ja fa molts anys que forma part del debat educatiu i s’aborda d’una manera transversal a les escoles. L’esforç perquè el paradigma de l’escola canviés i s’anés substituint el model memorístic per un entorn d’aprenentatge no és circumstancial. És un concepte gestat en l’informe Delors (Educació: hi ha un tresor amagat a dins, UNESCO, 1996) i és també un dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, aprovats per l’ONU (2015), que estableix l’educació com a essencial per permetre a infants i joves “reflexionar sobre les seves accions, tenint en compte els impactes socials, culturals, econòmics i mediambientals que tindran ara i en el futur des d’una perspectiva local i mundial”.

Però un dels desafiaments que té l’escola al nostre país per conferir aquest entorn d’aprenentatge continu segueix condicionat per l’entorn social de les escoles i les diferències de centres. De fet, si ens remetem a l’informe citat al començament, encara avui l’estatus socioeconòmic de l’alumnat condiciona els resultats educatius, i s’observa en diferents indicadors que la bretxa digital –el 20% dels alumnes vulnerables no es van connectar durant el confinament–, la participació en el lleure educatiu i extraescolars –registra una diferència del doble d’hores en els infants de classe alta– i una xarxa escolar segregada condicionen de molt els resultats en informes referencials com el PISA. Els nostres nens i joves avui creixen i aprenen en un món encara desigual que ha de lluitar per la igualtat d’oportunitats. Aquest també és un dels reptes del segle XXI i sobrepassa, sens dubte, l’àmbit de les escoles i de l’educació escolar.

stats