Criatures 15/05/2021

Ajudant el meu fill a integrar l’hàbit d’estudi

Per evitar que la realització dels deures es torni interminable, s’ha d’establir un principi, però també un final

Helena Alvarado
3 min
Cal ajudar la canalla a incorporar l'hàbit d’estudi

Per què el meu fill no és independent en l’estudi? Per ventura no aprèn a l’escola? Per què acabam sempre enfadats? Hauria de ser aconsellable que rebés classes de repàs i així desmarcar-me’n?

Aquestes i altres preguntes ens les feim els pares diàriament. Si vols que el teu fill o filla integri progressivament l’hàbit d’estudi et recoman una sèrie de consells que poden ser-te d’utilitat per ajudar-lo.

1. Estableix un lloc idoni fora de distractors: L’escriptori a la seva habitació és el millor lloc per fer la tasca, sempre que sigui asèptic, és a dir, que no tingui al seu voltant elements que puguin despistar-lo. Una taula buida, només amb els elements necessaris (quadern, llibre, estoig) l’ajudarà a estar més centrat. Eliminar mòbils durant el temps de dedicació a l’estudi també és primordial. Si ha d’utilitzar informació d’internet, és recomanable que la tingui preparada prèviament.

2. Posa-li un temps concret de dedicació: Per evitar que la realització dels deures es torni interminable, estableix un principi, però també un final. És a dir, el nin ha de ser conscient quan acabarà els seus deures i podrà tornar a gaudir del seu temps d’oci. Això afavorirà la motivació (“d’aquí mitja hora me’n vaig a jugar a pilota”) i també la concentració, atès que el temps curt permet que augmenti la nostra eficàcia i eficiència. El càlcul del temps vindrà determinat per l’edat del nostre fill (nin o adolescent) i el volum de la tasca. Es recomanen temps no més prolongats de 45 minuts a secundària i de 25-30 minuts a primària. Una vegada finalitzat el temps podrà anar-se’n a jugar. En situacions en què el nin s’ha concentrat però el temps no és suficient a causa del nivell de demanda de la tasca, descansarà 10 minuts i es tornarà a calcular un nou període de temps que sigui suficient per finalitzar-la.

3. Afavoreix la seva concentració: La concentració segueix un procés similar al d’una campana de Gauss. Començ la tasca i em concentr progressivament, després em mantinc en un punt àlgid, i posteriorment va baixant la meva concentració. Aquest període sol durar uns 45 minuts, temps suficient per realitzar la feina encomanada en situació normal. Per tant, és recomanable que el nin o l’adolescent estableixi períodes temporals d’estudi, en què les tasques més fàcils les posam al final, les de dificultat mitjana al principi, i les més difícils al mig, de manera que les associam a la variabilitat de la concentració. Per exemple, imaginem que el nostre fill porta de l’escola tres exercicis de llengua, quatre de matemàtiques i ha de pintar un mapa. Ens seim amb ell i l’ajudam a organitzar-se: “Què et resulta més fàcil?” “Pintar el mapa” –ens contesta. “Doncs ho deixam en darrer lloc, quan la teva concentració és més baixa. I el que és més costós?” “Els exercicis de matemàtiques, ma mare, ja ho saps”. “Ja que els posam al mig, llavors comença amb llengua”. Una vegada aprengui a organitzar les tasques per ell mateix, nosaltres ja ens podrem mantenir al marge.

4. Evita el conflicte: És molt important deslligar el conflicte de la situació d’estudi. Qualsevol problema de comunicació entre pares i fills davant la interiorització d’hàbits produeix un efecte altament negatiu. Per tant, nosaltres com a pares hem de tenir clar que som responsables de proporcionar-li les condicions adequades i el temps perquè el nostre fill es dediqui a fer la tasca escolar, però no som responsables de la seva realització. Són ells els que tenen el compromís amb l’escola, i ha de ser el mestre i l’alumne els que gestionin aquesta situació pel que fa a resultats. Mentre com a pares ens sentim responsables del rendiment del nostre fill, ells no ho assumiran. Nosaltres, però, educativament hem de ser coherents en educar en les obligacions i els drets.

5. Elimina progressivament la sobre ajuda: Si ens trobam ja en una situació en què el nostre fill és totalment dependent, la nostra finalitat és que, progressivament, es vagi fent més autònom. Hem de ser conscients que l’ajuda continuada al nostre fill trasllada dos missatges. El primer, d’amor: “Jo t’ajut perquè t’estim”, però el segon, d’incapacitat: “Jo t’ajut perquè tu no ets capaç de fer-ho sol”. Aquest darrer missatge és altament negatiu per al desenvolupament de la seva autoestima. Per tant, a partir d’ara, en situacions en què vegem que pot realitzar una tasca específica sol, ens hem d’absentar amb qualsevol excusa, per posteriorment tornar al seu costat. A la tornada reforçarem la seva actuació independent i, progressivament, anirem ampliant el temps fins que experimenti, satisfet, que n’és capaç.

Helena Alvarado és psicòloga de l’Institut Balear de Pediatria

stats