Escola 02/05/2020

Educar a partir de la realitat dels joves

Cal atendre els seus interessos i talents, demanda que comporta que es puguin conèixer millor a ells mateixos i aconseguir crear un clima de confiança. Són elements clau per a un aprenentatge significatiu

Esther Escolán
4 min
Educar a partir de la realitat dels joves  L’entorn també importa

Un dels factors que explica les altes taxes de fracàs i abandonament escolar del nostre país és la desmotivació dels adolescents que cursen els últims cursos de l’ESO. Sovint hi ha una clara desconnexió entre els mètodes educatius, massa estandarditzats, i allò que realment apassiona o interessa als alumnes, que es fa evident en les nombroses classes que encara s’imparteixen de forma magistral, amb els llibres de text com a única guia i amb un discurs sovint unidireccional docents-alumnat. Amb aquest teló de fons, de vegades sorgeixen veus crítiques que aporten la seva visió d’allò que hauria de ser la norma, i no l’excepció, als centres: un ecosistema en què els alumnes prenguessin les regnes i en què els seus talents, passions i interessos fossin els punts de partida de l’experiència d’aprenentatge, que hauria de beure tant de les noves formes d’informar-se i relacionar-se sorgides de la tecnologia com de la necessitat d’entrenar habilitats clau (versatilitat, oratòria, treball en equip, debat, raonament crític) i valors.

Una de les veus que proposen revisar els procediments en el si del sistema educatiu és la de Cristian Olivé, professor de llengua catalana i literatura de secundària a l’Escola Joan Pelegrí de Barcelona, els mètodes disruptius del qual a l’aula l’han fet ferm candidat al premi Educa Abanca al millor professor d’Espanya. El mes de gener passat Olivé va publicar el llibre Profes rebels (Penguin Random House), en què recull part dels elements que ell fa servir per captivar l’alumnat, i que van des de Netflix a Rosalía, passant per videojocs, Joc de trons o les pancartes del 8-M per explicar continguts de llengua o literatura. Totes les propostes van ser molt ben rebudes a l’aula. Després de tot, explica, “els enviava un únic missatge”: “No jutjo el que els agrada i, a més, els demostro que el que fem a l’aula té una aplicació directa en la seva realitat”. I conclou: “Quan vinculem el procés d’aprenentatge amb el seu món tot es torna més autèntic i sincer”.

Olivé parla en el llibre de la necessitat d’educar els joves a partir de la seva realitat. Ara bé, quina realitat és aquesta? “És la que els adults acostumem a jutjar amb to condescendent perquè ens sembla superficial”, assenyala, alhora que explica que ell el que fa “és agafar-ho tot (xarxes socials, preocupacions del present i del futur, el neguit de no saber massa de si mateixos, oci audiovisual...) i capgirar-ho perquè aprenguin amb tot això”. “De retruc -destaca-, acabo aprenent jo també”.

ESCOLTAR-LOS PER SOBRE DE TOT

La metodologia que més defenso és la d’escoltar-los”, prossegueix Olivé. Si analitzem les programacions imposades des de dalt, lamenta, “pocs cops estan centrades en allò que realment els pot servir”. “Hi ha qui opina que l’escola ha de donar base teòrica per generar persones cultes. Jo crec que l’escola ha d’engegar l’espurna perquè els alumnes esdevinguin inquiets i crítics”, afirma el docent, que també fa èmfasi en el fet que “se’ls demana que responguin massa preguntes, però acaben l’etapa obligatòria sense saber respondre qui són, com són i què volen ser”.

'Profes rebels' d'un llibre de Cristian Olivé

Tot allò que Olivé proposa a l’aula té com a objectiu “veure el món amb uns altres ulls”, cosa que, de retruc, ajuda a educar nois i noies crítics, empàtics, autònoms, tolerants i compromesos: “Quan faig servir les xarxes socials a classe, les utilitzo per fer activitats però també per fer-los reflexionar sobre els seus usos, com són les seves relacions socials o com es mostren al món en aquesta mena de plataformes”. També és clau, afirma, “tractar temes que el nou segle demana i que sovint no tenen cabuda en les programacions establertes al currículum”, i que també sovint responen a èpoques passades.

Sobre això també opina la pedagoga i mestra de l’Escola Gravi Àngels Major: “El paradigma educatiu actual mostra que l’escola no avança al ritme trepidant d’una societat canviant i diversa”. Tenint en compte que l’escola inclou dimensions culturals, socials i polítiques, diu, “cal revisar el model educatiu amb tota la comunitat educativa, que ha de repensar què vol transmetre, quina és la forma de vida i els valors que es consideren útils i formatius per a aquesta societat i la del futur”.

TECNOLOGIA, PROCEDIMENTS I AVALUACIÓ

Major també fa referència al desigual domini tecnològic i digital entre alumnat i docents, sobretot els més veterans. “Aquesta generació d’alumnes, tots nadius digitals, sovint troben la motivació en el treball en xarxa, la immediatesa, la rapidesa i agilitat de les tasques”, apunta Major. Per a ella, els docents, “la majoria nouvinguts digitals”, van aprendre en una escola “que preparava per memoritzar, ordenadament un aspecte rere l’altre, amb l’objectiu de demostrar l’adquisició d’uns coneixements establerts per unes polítiques que afavorien l’entrada a un mercat laboral estàtic d’una societat industrial”.

L’entorn també importa

Per a l’èxit del model educatiu que Cristian Olivé descriu al seu llibre és clau la implicació de les famílies, a les quals insta a ser també rebels amb el sistema. Al seu parer, “cal molta comunicació entre escola i famílies”. De vegades, afirma, es produeixen tensions que, apunta, “només perjudiquen l’alumne”. En canvi, continua, “si caminem alhora i fem una feina de gran col·laboració, l’adolescent en sortirà enfortit”. En preguntar-li, tanmateix, si cal que els espais d’aprenentatge vagin més enllà de les aules, tot desdibuixant els límits temporals i espacials, Olivé destaca que encara han de canviar moltes coses: “Per començar, les hores lectives no haurien de ser les mateixes que una jornada laboral. És esgotador i agosarat pretendre que durant les vuit hores que són a l’aula mantinguin el mateix entusiasme”. I apunta: “Cal canviar la distribució de les aules, però sobretot la manera d’entendre la nostra feina. No som transmissors de coneixement, sinó els que hem de generar l’espurna perquè vulguin seguir aprenent sobre allò que els ha fet vibrar. M’és ben igual si acaben sabent què és un sintagma nominal. Prefereixo que sàpiguen qui són ells mateixos i cap a on volen anar”.

stats