Sí, la violència obstètrica existeix

Aquest mes de maig hem celebrat el quart aniversari del meu fill gran. El seu aniversari ha estat, des que va néixer, un camí de sentiments contradictoris per a mi: un dia preciós en el qual celebro la vida que vaig portar al món, mentre convisc amb la ferida que es va obrir en aquell part. Celebrem el seu aniversari i també el meu, perquè una part de mi es va acomiadar per sempre en aquell quiròfan hostil de l'Hospital de Sant Pau, per donar-li vida a la meva pròpia transformació.

Del meu part no us en parlaré, ja ho he fet en múltiples ocasions i ho podeu recuperar a Crític. Amb el titular "Jo també he estat víctima de violència obstètrica", vaig aconseguir narrar ­–amb una criatureta de només 9 mesos de vida al pit– l'experiència més colpidora i salvatge que he viscut mai.

No va ser fàcil fer-ho. Al meu entorn proper la gent reproduïa afirmacions que aprofundien la meva ferida. Hem crescut pensant que amagar les experiències traumàtiques de la gent que ens estimem sota la catifa estalvia patiment, però res més lluny. "Són professionals de la salut, segur que ho han fet bé", "Dona, passa pàgina, el més important és que la teva criatura i tu esteu bé", deia tothom. I no, jo no estava bé. Perquè, malgrat tenir una criatura viva i continuar en la roda de la vida, no sempre és sinònim d'estar bé.

Sí, la violència obstètrica existeix i com diu l'admirada Esther Vivas Esteve, periodista i autora de Mama desobedient. Una mirada feminista a la maternitat, aquesta violència és "la darrera frontera de la violència de gènere, perquè està socialment acceptada i normalitzada". Per això, narrar les nostres experiències és el primer esglaó per erradicar-la.

Superar la cultura de la por

Quatre anys després, mentre rellegeixo aquell article, arribo a diverses conclusions. La més rellevant és que em sento profundament orgullosa per haver estat capaç de trobar la força i les paraules per escriure per sempre el dolor i la violència que vaig patir entre aquell 10 i 12 de maig del 2019. I en els dies, setmanes i mesos posteriors.

I dic que sento orgull, perquè per primer cop a la meva vida, vaig superar la cultura de la por que ens imposa aquesta societat patriarcal i masclista. Ho vaig fer per justícia social i per supervivència. Aquella denúncia va interpel·lar directament la màxima responsable d'obstetrícia i ginecologia de l'Hospital de Sant Pau, la doctora Elisa Llurba, que ràpidament va assumir la seva responsabilitat i, com hauria de passar sempre, es va posar al meu costat.

Visibilitzem i acompanyem la violència obstètrica. Deixem d’obviar-la i normalitzar-la. No li tinguem por, senzillament, combatem-la. Cal visibilitzar-la, cal un sistema sanitari que deixi de donar l'esquena a les dones i persones gestants que la patim. I, sobretot, calen professionals de la salut que, com va fer la doctora Llurba amb mi, es posin davant del mirall i acceptin, sense matisos, que als seus hospitals també es produeixen parts violents i traumàtics. Generem espais de diàlegs entre gestants i sanitàries i lluitem per polítiques públiques que garanteixin una atenció digna de l’embaràs, part i postpart.