La meva lluita per ser mare: un viatge de 7 anys

BarcelonaDe gran seria mare. Aquesta era una premissa que em va acompanyar des de sempre. El meu instint maternal es remunta a la meva infantesa. El fet de ser la gran de gairebé tots els meus cosins, als quals ja als vuit anys canviava bolquers o donava biberons, o que el meu marit aportés dues criatures a la relació, de les quals he tingut cura els darrers 16 anys, no van fer sinó alimentar la idea que, quan jo per fi tingués els meus fills, ho gaudiria com la que més. Semblava una cosa per a la qual estigués preparada de manera natural i instintiva. Per això, quan vam posar-nos mans en l’obra i l’embaràs no arribava, vaig haver de passar dos dols: el voler i no poder, lluitant, com altres dones i parelles, amb mil i una culpabilitats, i el daltabaix que significava no poder complir una –que no l'única– de les missions per a les quals sentia que jo estava en aquest món.

Finalment, gràcies a l’esperança i la perseverança (i, no podem negar-ho, també a la ciència!), la Sara va néixer el 23 de febrer. Ha estat un viatge de quasi set anys, amb les seves llums i ombres. Una muntanya russa que, tot i que m’ha fet trontollar més d’un cop, m’ha dut fins al meu anhelat tresor. Una nena que, a més de ser la més bonica i la més espavilada del món (què he de dir jo, si soc la seva mare?), és molt bona nena. Tot el dia somriu. Ara, que comença a descobrir la seva veu, fa rialles i crits d’allò més variats per a delit de sa mare, que mai ha sentit un amor tan profund, tan irracional, tan de dins, com el que sent per la seva cadella.

Ara els que no gaudeixin d’aquesta benedicció em mataran, però, si he de ser sincera, fins i tot la son i la lactància, els maldecaps de capçalera dels pares recents, els tenim força consolidats. El primer, des de la primera nit que vam tornar a casa, quan la Sara ja feia tirades de tres o quatre hores dormint i tornava a caure de son de seguida que li donava el pit, per deixar-nos descansar novament tres o quatre hores més. Ara, hi ha nits que fins i tot dorm sis hores seguides! La segona, la vam acostumar ja a l’hospital, durant els seus primers dies de vida. A dia d’avui, les seves galtones són la millor prova gràfica que la nena s’alimenta d’allò més bé.

Moments que mai tornaran

Tot i la felicitat absoluta que sento, també he de reconèixer que hi ha dies que la nena està hiperdemandant, no vol estar-se als braços de son pare, i haig de dinar o fer alguna tasca o gestió a la velocitat de la llum. O que m’haig de dutxar a última hora, volant com si estigués ocupant casa meva perquè no he trobat cinc minuts en tot el dia per fer-ho! A vegades, també sento que visc en un bucle. Sobretot quan, perquè reclama més aferrament, només vol fer pit i bracets! Uns bracets, val a dir, que faig encantada, per molt que hi hagi gent que em digui que l’estic malacostumant. Però, sabeu què? No penso estar-me d’esprémer cada segon amb la meva filla, perquè totes dues ens ho mereixem i perquè el temps passa volant (ara ja puc dir que tots els que m’avisaven tenien tota la raó) i tots aquests moments mai tornaran. Així que penso gravar-los per sempre més a la meva retina, de la mateixa manera que penso viure la meva maternitat de la manera més instintiva, sabent que cada mare i cada nadó són únics, i les fórmules que ens funcionen a cada tàndem mare-fill, també.

I ho faré acompanyada d’una sort de tribu que ens fa sentir molt estimades, tant a mi com a la Sara, i que cada pocs dies em pregunten què fa la nena o em demanen amb ganes que els passi alguna foto seva. Família, amics, veïns i altres mares recents, a les quals he anat coneixent a la gimnàstica o la natació prepart, amb qui, a banda de presumir de fills i filles, compartim dubtes, neguits i informació supervaluosa a l’entorn d’aquest viatge que tot just ara comença i del qual vull assaborir cada etapa, sent conscient, esclar, que no sempre tot serà de color de rosa!