Embaràs

Quan el postpart es viu en dol

L’impacte psicològic de la mort perinatal fa que la recuperació física quedi en un últim terme

5 min
Un bressol buït.

BarcelonaL'Estefanía va perdre la seva filla l'estiu passat. "Arribes a casa i no la tens, però el teu cos continua sent el d'una dona embarassada, et mires al mirall i no et reconeixes físicament. Pateixes les conseqüències de tot aquest embaràs que has estat durant setmanes portant dins teu”, detalla.

Els últims anys la gestió del dol perinatal ha aconseguit sortir de la intimitat de les llars (existeixen nombrosos espais de trobada presencials i virtuals o centenars d’associacions per compartir-la), però el que continua sent un tabú és la recuperació física de la mare. "Hi ha molts espais de rehabilitació postpart amb nadons, però no quan estàs fent un postpart en dol. Et trobes amb les mares i els seus fills i tu et preguntes: què faig aquí?", lamenta l'Estefanía.

Segons la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO), es calcula que entre un 10 i un 20% dels embarassos acaba en pèrdua gestacional. “Si el postpart ja és una etapa de molts alts i baixos emocionals i dubtes, viure un postpart en dol, sense nadó, ho és encara més”, afirma Vicky González, psicòloga perinatal. Segons l'experta, les conseqüències físiques tenen un impacte molt gran, ja que és un recordatori constant a la pèrdua. "Es viu una contradicció, però és una manera de poder-ho transitar i no mirar cap a una altra banda o fer veure que allò no ha passat”, afegeix.

Entre les característiques que desenvolupen les dones que han passat per aquesta situació és la sensació de traïció amb el seu cos i que la seva feminitat ha estat soscavada. Això és just el que va experimentar la Trini Lleixà, que va perdre la seva filla Ivet, a les 38 setmanes de gestació després d'un despreniment de placenta. “No he perdonat el meu úter, vaig sentir traïció i rebuig cap al meu cos, estava enfadada perquè m'havia fallat”, comenta. De fet, Lleixà, presidenta de l'associació de dol gestacional Libèl·lules dels estels, manté que, tot i que ja han passat sis anys de la pèrdua, encara no ha fet les paus amb el seu cos. “Patir una pèrdua perinatal té un gran impacte en la vida d'una persona. Tot i que no tothom ho viu de la mateixa manera, no podem negar que requereix fer un procés de dol, que és una crisi a la vida d'una persona que predisposa a presentar ansietat o depressió”, afirma González, fundadora del centre NiuMa. Les dones que han sofert una experiència d’aquest tipus, deixen clar les expertes, mostren nivells més alts d’angoixa psicològica. “En un primer moment és normal sentir-se desconnectada d'una mateixa i de l'entorn, el sentiment d'irrealitat és molt habitual. Sembla que estiguem en un malson i que aviat ens despertarem però aquesta sensació no sol perdurar en el temps, és una reacció de protecció”, detalla Vicky González.

La inducció al part

Un embaràs avançat que acaba en mort perinatal, a nivell hormonal, circulatori, muscular o de sòl pelvià passa exactament per les mateixes fases que un embaràs viable, assegura la ginecòloga obstetra de l'Hospital Germans Trias i Pujol a Can Ruti, Anna Gràcia Pérez-Bonfils. És per això que Vicky González deixa clar que quan hi ha una pèrdua perinatal el primer que s'ha de recuperar és el cos físic: "El cos és la casa de les emocions i el més important és cuidar-se i deixar-se cuidar: menjar, descansar, fer una mica d'exercici, sortir a l'exterior…".

En les pèrdues gestacionals tardanes (més enllà de les 28 setmanes), el més habitual és propiciar un part vaginal. "Això implica gairebé sempre haver de passar per una inducció del part, que és un procés llarg i pot semblar que perllonguem el patiment, però és millor opció que una cesària”, explica Gràcia Pérez-Bonfils. Hi ha diverses raons: un part vaginal és més segur per a la pacient, la seva recuperació física serà millor i finalment –i no menys important– no tindrà una cicatriu al cos que li recordarà cada dia la pèrdua soferta.

De fet, la inducció del part és una pràctica que es calcula que es dona en el 20-30% dels embarassos, encara que en el cas dels parts per mort perinatal ascendeix gairebé a la totalitat, físicament això no té un impacte més negatiu que en els altres casos, però sí que suposa un profund impacte psicològic.

El seguiment físic del postpart en dol és el mateix que el d’un embaràs viable. “Es fa la visita de quarantena en què es valora com ha quedat el perineu o sòl pelvià. A més, en cas que s’hagi fet una autòpsia i/o estudi genètic, se citarà a una consulta per entregar els resultats i resoldre dubtes, i si ho desitja, se li donarà un assessorament per a futures gestacions”, explica Gràcia Pérez-Bonfils. Segons dades de l'Hospital Clínic de Barcelona, en dos de cada tres casos es troba una causa. “La sanitat pública ofereix un servei de suport psicològic i es remeten les pacients a associacions creades per famílies que han passat situacions similars”, concreta la ginecòloga.

Però l'Estefania no ho ha viscut d'aquesta manera: "Ens va fer molt costat l'hospital durant el procés d'embaràs, del part, del seguiment i també els grups d’ajuda. Però, ara, amb el postpart, he notat com certa deriva… Això ja ha passat, ja no estàs embarassada, et fem una revisió al cap de 40 dies i ja està”, comenta mentre lamenta que el focus només es posi en la part emocional, perquè la part física també existeix. “Veure que el teu cos torna a ser més o menys el que era, et fa veure que la vida continua, vulguis o no, i independentment del que ha passat, continua i no espera ningú. Has d'estar bé físicament, perquè el teu cos és l'únic que t'acompanyarà sempre”, reflexiona.

Lactància en dol, ajudar i ajudar-se

Diversos estudis científics han demostrat que la lactància és un factor de protecció enfront de la depressió. La lactància en dol o donants d’estrella és una de les vies de millora del benestar psicològic de la mare. “Hauríem d’explicar a la mare que si ho desitja i se sent còmode, pot mantenir la lactància en lloc d’inhibir-la sistemàticament", explica Anna Gràcia Pérez-Bonfils. Per una banda, concreta, en la segregació de la llet estan implicades diverses hormones relacionades amb el benestar i, per una altra, la llet pot ser donada a un banc de llet. "Moltes dones han assegurat sentir gratificació i alleujament en poder ajudar a altres nadons”, afegeix. Tanmateix, aquest procediment encara està poc estès en l’atenció sanitària, que generalment promou la inhibició de la llet materna en la mare en dol. “A mi ningú em va donar la possibilitat de triar”, explica la Trini Lleixà. En la mateixa línia, l’Estefanía afirma que no se la va informar de la possibilitat de ser donant de llet i que potser hi hauria accedit.

Segons una enquesta de Umamanita, entitat que ajuda a gestionar el dol perinatal, realitzat a 734 mares (que havien perdut el seu nadó després de les 15 setmanes d’embaràs) sobre què haurien fet si haguessin estat informades, el 34% va respondre que “sí, definitivament o sí, probablement” haurien donat la seva llet. “Ja que jo no vaig tenir l'oportunitat d'alimentar la meva filla, sé que hi ha necessitats d'altres persones que es poden cobrir i m'hauria agradat tenir aquesta opció com a mínim de poder-ho decidir”, lamenta Estefanía. De les donacions de llet materna se’n beneficien els infants prematurs, especialment aquells amb un pes inferior a 1.500 grams o amb menys de 32 setmanes de gestació, que poden tenir problemes de salut com a resultats d'afeccions digestives o intestinals, deficiències immunològiques o una fràgil condició de salut, quan la seva pròpia mare no pot alletar-los. També s'utilitza en la recuperació postcirurgia de l'aparell digestiu, ja que la llet materna és més fàcil de digerir i facilita la restauració de la salut intestinal, redueix significativament les greus infeccions i preveu les necrosis intestinals, que són una causa principal de mort entre els nounats.

stats