Entrevista

Laura Rabinad: "La donació d'òvuls i d'esperma hauria de deixar de ser anònima"

Biòloga i psicòloga reproductiva

6 min
Laura Rabinad

BarcelonaBiòloga de formació, Laura Rabinad es va interessar per la reproducció assistida perquè li agradava el contacte directe amb els pacients. Ha treballat durant més de deu anys en laboratoris de reproducció assistida i des de fa un temps treballa pel seu compte acompanyant els processos reproductius de dones i parelles, àmbit que ha pogut fusionar amb la seva formació com a psicòloga per fer un abordatge més integral. Amb la il·lustradora Pepa Ràfols ha publicat el llibre Quan la vida comença in vitro, un conte infantil per explicar la reproducció assistida des de l'òptica de les persones nascudes amb aquesta tècnica. El llibre va néixer "arran de la dificultat" que veien "per explicar temes relacionats amb la reproducció assistida, sobretot pel que fa a la donoconcepció (concepció amb òvuls o esperma de donant)".

Fa més de deu anys que treballa en reproducció assistida, ara pel seu compte. Com ha canviat en tot aquest temps el sector?

— Ha canviat moltíssim. Perquè quan vaig començar el 2009, almenys a Barcelona, que és el que jo conec, les clíniques eren principalment de metges empresaris, de professionals del sector de la ginecologia, l’andrologia o la urologia. I, quan aquestes petites empreses van començar a créixer i molts directius mèdics es van jubilar o van vendre les empreses, van entrar en escena fons d’inversió i gegants de la sanitat privada. Ara hi ha molta més oferta, la publicitat és més agressiva i hi ha aquesta ombra de negoci que està molt més present que fa una dècada.

Això ha fet que no se sentí tan còmoda i emprengués pel seu compte?

— Completament. Les dones que tinc a la consulta em porten diàriament històries de patiment ja sigui perquè no s’han sentit prou compreses, perquè els donen una mala notícia de manera molt brusca o amb una trucada de telèfon o perquè els indiquen un tractament que requereix un procés de reflexió molt gran, com és la donoconcepció (concepció amb òvuls o esperma de donant). I, al final, dins de la clínica has de seguir la línia del sistema, i ja hi havia moltes coses que em confrontaven.

Com ara?

— Des de la perspectiva feminista de la salut, tot aquest paternalisme mèdic i aquest excés de control. Es busca fer creure que hi ha molt de control amb les tècniques reproductives i, a vegades, afegit al pressupost. És a dir, si pagues més tindràs més possibilitats. O almenys això és el que es vol fer creure, però són afegits que, en realitat, creen molta culpa si no es compren. I, si fossin necessaris, vull pensar que estarien inclosos. I amb l’acompanyament psicològic passa una mica el mateix. En els processos d'adopció es fan unes entrevistes i uns tallers, i en reproducció assistida no. L’acompanyament psicològic és voluntari i molts cops quan la persona ve al psicòleg després de tres, quatre o cinc anys de tractaments ja ha acumulat molt desgast i molts dols no elaborats.

Acompanya dones, parelles i famílies formades per reproducció assistida. Quines necessitats tenen? Què es treballa en aquestes trobades?

Principalment, es tracta d'elaborar el que els ha passat, ja que moltes vegades no n'han tingut l’oportunitat perquè quan entres en un procés de reproducció assistida et poses al ritme del sistema i vas fent. Vas complint l’agenda i els tractaments que la clínica et proposa i a base d’una certa desconnexió pròpia. I a vegades, després, t’adones de coses que en el seu dia no et vas plantejar i depenent del que sigui o com s’afronti apareix la culpa.

Persones que han passat per tractaments de reproducció assistida diuen que el més difícil és posar un límit i dir "Prou, fins aquí". Recomana posar un límit abans de començar els tractaments?

— Abans de començar els tractaments ningú pensa en el límit i, a més, a la meitat de qualsevol tractament ja pots tenir un revés que no t’esperaves. Per tant, no es tracta de dir "Faré tantes inseminacions o tantes fecundacions in vitro (FIV) i després pararé", perquè a vegades hi ha parelles que es fan una FIV i no arriben ni a fer una transferència d’embrions i diuen "És com si no m’hagués fet res". O sigui que dependrà molt del cas. El que sí que recomano és tenir una mirada externa a la de la clínica, algú amb qui tenir un espai on reflexionar, en qui confiar, per veure si estàs en pau amb el que fas o arriba un moment en què ja no.

També cal ser realista amb les expectatives. Ningú parla de les dones que surten dels tractaments de reproducció assistida sense el nadó en braços, i també existeixen.

— Aquestes persones, fins fa poc, tampoc s’atrevien a parlar. El sentiment de fracàs que les podia envair era tal que no podien tenir força per tenir veu. I ara aquestes persones tenen ganes de parlar, d’explicar el seu recorregut, i han deixat de fer aquesta relació entre no bebè igual a fracàs. I això jo ho començo a treballar des de la primera sessió, perquè és el que marcarà després la diferència: trencar amb aquesta dicotomia d'èxit igual a bebè.

Ara comencen a parlar les persones concebudes amb donació de gàmetes i s’ha creat fins i tot una associació que reclama la fi de la donació anònima. Quins drets tenen i què han de fer les famílies que han tingut fills amb aquesta tècnica?

— La llei de reproducció assistida no fa referència a la comunicació a aquests fills. En les adopcions sí que està regulat, i els fills tenen dret a conèixer els seus orígens biològics, però la llei de reproducció assistida deixa aquesta decisió en mans de la família. Pots explicar-ho o pots no fer-ho. A l’inici de l’aplicació d’aquestes tècniques es recomanava el secret. I, de fet, aquesta idea de buscar un donant [d'òvuls o d'esperma] compatible genèticament i fenotípicament ja busca una mica la possibilitat de poder-ho ocultar. I s’ha continuat amb aquesta inèrcia sobretot en parelles heterosexuals en què no hi ha una diversitat familiar que s’hagi de justificar d’alguna manera.

Vostè què recomana?

— Penso que sí que s’ha de comunicar, però primer hem d’assegurar-nos que es pot sostenir aquesta comunicació. Recomano consultar-ho amb un professional perquè depèn de l’edat de la criatura, del que s’hagi explicat o no, de si hi ha consens o no entre els dos progenitors si n’hi ha dos... Primer valorar tot això, no es tracta de comunicar-ho a qualsevol preu.

La concepció amb òvuls de donant comporta una càrrega extra per a la dona?

Tant com la donació d’esperma per a l’home. És a dir, al final, es tracta de donar espai en el projecte reproductiu a una tercera o quarta persona que, a priori, si vens d’una parella heterosexual, ningú s'espera. És com aquest recurs al qual ningú voldria haver arribat. Hi ha, per una part, el que es diu dol genètic o renúncia genètica, que té a veure amb les semblances o amb el que s’havia projectat a nivell de pertinença, però després també hi ha qüestions relacionades amb el context social i legal en el qual s’està realitzant aquesta donació. Tinc moltes consultes en què les dones i els homes, però sobretot dones, es plantegen en quin context s’està fent aquesta donació: deu ser una noia que ho necessitava per pagar les factures?

Com s’ho prenen els fills nascuts amb òvuls o esperma de donant quan ho saben?

— Pel que s’ha estudiat, el fet de ser donoconcebut és una cosa que canvia molt al llarg de la vida i, depenent del moment de la vida en què et trobis, li donaràs un significat o un altre. I, depenent de com te n'hagis assabentat i de com t’ho hagin comunicat, ho integraràs d’una manera o d'una altra. El que volem amb la publicació d’aquest llibre és que des del moment en què es pren la decisió ja es pugui explicar i que no formi part d’un secret perquè, si no es pot dir, quines connotacions morals li estem donant? S’ha de normalitzar.

La donació de gàmetes a Espanya és anònima. Hauria de deixar de ser-ho?

— Jo crec que sí. Aquesta és la tendència en la majoria de països europeus i no veig perquè aquí no hem d’avançar en aquesta línia. Es tem que caigui la donació, però altres països ja han fet aquest viatge i ja saben que cau al començament però després torna a pujar amb un altre perfil de donant.

Hi ha veus que alerten que s’està deshumanitzant la reproducció humana. Ibone Olza deia en una entrevista en aquest diari que s’està investigant molt per fer, per exemple, úters artificials en lloc de prevenir que les dones embarassades tinguin parts prematurs.

— Crec que estem mirant en la direcció equivocada. En comptes de treballar per prevenir la infertilitat estructural, estem posant pegats científics o biomèdics a tota aquesta problemàtica.

És possible una reproducció assistida conscient?

Sí, segur. El que passa és que també tindrà a veure amb la mobilització del sistema per canviar les coses. L'associació de persones donoconcebudes que s’ha creat també està oberta a permetre que s’hi associïn professionals del sector i famílies que els vulguin donar suport.

stats