Entrevista

Júlia Bertran Lafuente: "Per on ha de passar una altra dona perquè jo pugui complir el desig de ser mare?"

Periodista cultural a TV3 i autora d'"Estimada desconeguda"

7 min
Júlia Bertran, autora del llibre " Estimada desconeguda ".

BarcelonaEl "si vols, pots" no és aplicable a la fertilitat. "Quan un inesperat desig maternal em va esclatar a la cara, vaig descobrir que ja era massa tard. El meu cos era un desert. Si volia gestar i parir un fill, em quedava una única opció: fer-ho amb l’òvul d’una altra dona", escriu la periodista Júlia Bertran Lafuente (Barcelona, 1980) a Estimada desconeguda (La Campana), un relat en primera persona honest i valent en què planteja a través de la seva experiència personal molts debats socials pendents. Des de l'endarreriment de la maternitat, la donació d'òvuls, el negoci de la reproducció assistida o la falta de polítiques públiques per maternar. La conversa se'ns fa curta per comentar-los tots. Comencem parlant de les contradiccions de la maternitat i acabem parlant dels fills respectius.

És un llibre molt valent. Hi ha dones que no comparteixen ni amb el seu entorn que han tingut fills per ovodonació. Per què el vas escriure?

— Per diversos motius. Potser el principal és adonar-me que tantes dones arribem a la donació d'òvuls per haver retardat la maternitat i que això es viu amb cert secretisme. I adonar-me també que som tantes dones que tenim preguntes i contradiccions que no es comparteixen. Un dels motius era per socialitzar tots aquests dilemes. Parlem-ne perquè està passant i perquè hi ha un gran desconeixement sobre les implicacions d'aquests tractaments, concretament la donació de gàmetes i, en concret, la d'òvuls. Té unes implicacions físiques, emocionals, econòmiques, socials... I també perquè no només em preocupaven les dones que, com jo, hem d'accedir a aquests tractaments, sinó també les donants.

Abans de parlar de les donants, al llibre comences parlant de les contradiccions que a tu et plantejava la maternitat.

— De manera molt instintiva, des de sempre, m'he rebel·lat contra les imposicions de gènere i mai vaig tenir cap mena d'instint maternal. A més, tenia una vida que em satisfeia, veia com penalitzava la maternitat professionalment, econòmicament, socialment... i deies: "Potser que m'ho pensi, no?" I després, una altra cosa sobre la qual he reflexionat més tard, és el que anomeno la traveta feminista. Als anys 60 les dones es van haver de rebel·lar contra el sotmetiment a la maternitat i a les cures i gràcies a elles la maternitat és una tria i no una obligació, i mai n'estarem prou agraïdes. Però crec que és un efecte feminista que se'ns ha girat en contra.

Endarrerim la maternitat per motius econòmics, laborals, socials... però també perquè ens han venut que la vida, tal com la coneixes, s'acaba. No seria més fàcil que ens ajudessin a tenir fills quan toca biològicament?

— Adrienne Rich als anys 70 ja diferenciava entre experiència maternal i institució maternal i, precisament, no és l'experiència maternal el que limita les nostres vides, sinó que és com és considerada socialment la maternitat. Evidentment, ser mare implica moltes renúncies perquè la maternitat ha quedat als marges, no s'ha vestit de drets i no s'ha socializat. Però l'experiència maternal, ara que soc mare, veig que a mi no em limita, sinó que estic creixent, expandint-me i descobrint-me i, afortunadament, tinc una experiència molt gratificant amb la maternitat. Però sí que és cert que és molt difícil ser mare en la societat tal com està muntada perquè no s'ha considerat durant molt de temps una qüestió política, i quan no vesteixes de drets la maternitat és molt dur ser mare.

I en quin moment vas fer clic i vas dir "ara sí que vull ser mare".

— Va ser pel meu company, bàsicament. També va coincidir amb la demència de la meva àvia, que em va fer replantejar moltes coses a nivell vital. Però la primera empenta va ser del meu company i vaig dir "provem-ho", però sense cap expectativa perquè en realitat a mi no m'importa tot això i després...

Després arriba el diagnòstic d'esterilitat. Com el reps?

Em vaig posar a ser mare amb 39 anys llargs pensant que seria fàcil. I t'adones del desconeixement que tenim dels nostres cossos i processos. No hi ha educació sobre això. El diagnòstic va ser un cop molt dur. A mi em van dir que tenia una reserva ovàrica tan baixa que, fins i tot amb una fecundació in vitro no funcionaria. És molt difícil d'explicar amb paraules. És una tristesa profunda, una sensació de frustració, de fracàs personal i, a més, també sentia molta culpa per haver-ho retardat tant, per no haver-ne sigut més conscient. Una barreja de sentiments bastant explosiva i que t'aïlla bastant. Em vaig tancar en mi mateixa en aquesta fase.

Al llibre seguim tot el teu procés fins a arribar a la donació d'òvuls. Quines contradiccions et generava?

— Per on havia de passar una altra dona perquè jo pogués complir un desig? Aquest va ser el primer dilema. Quins riscos haurà d'assumir aquesta noia? Són noies més joves que jo i en situacions més precàries, que per això ho fan moltes: llavors, m'estic aprofitant d'aquestes noies? També penso: no siguis paternalista, no siguis condescendent. Aquests noies són majors d'edat i tenen prou criteri per decidir per si mateixes, però és una decisió lliure en una situació de precarietat o et veus empesa per estretors econòmiques? És difícil. El meu gran dilema va ser preocupar-me per com ho vivien aquestes noies, si n'estaven prou informades, com eren tractades a les clíniques, quins efectes secundaris podien tenir... Perquè al final em sentia com una privilegiada abusant dels meus privilegis i que unes noies havien de passar per tot això perquè jo complís un desig. Aquí els meus principis feministes van trontollar bastant.

Es pensa poc en les donants d'òvuls. Què hauria de canviar per millorar la seva situació?

— Aquest és un altre dels motius del llibre: parlem entre tots de com han de ser els protocols, de com ha de ser la llei de reproducció assistida perquè ara mateix s'està alçant una gran indústria privada sobre la medicina reproductiva. Volem realment que això estigui en mans privades? La llei del 2006 diu que la donació de gàmetes ha de ser anònima, altruista i amb compensació econòmica i això -no ho dic jo, sinó estudioses- és un trident poc innocent que evita que ens plantegem com es reparteixen els beneficis d'aquesta indústria i la blinda de debats reproductius i econòmics. I el fet que la donació sigui anònima fa que les donants estiguin molt invisibilitzades. També hi ha un cert estigma social que pesa sobre elles. No hi tinc respostes. M'he trobat amb molts dubtes i dilemes i els comparteixo perquè hi hagi aquesta conversa pública. Les donacions d'òvuls han crescut moltíssim perquè les dones arriben cada cop més tard a la maternitat i perquè la reproducció assistida va començar per atendre problemes mèdics i ara vol burlar el rellotge biològic. I jo era molt ignorant dels meus límits biològics.

Hi ha molts tractaments fallits i això tampoc s'explica.

— Hi ha un imaginari de facilitat reproductiva -terme encunyat per la sociòloga Sara Lafuente- de "si vols pots i a qualsevol edat". Però quins periples mèdics has de travessar per arribar a la maternitat, si és que hi arribes? Es parla molt de taxes d'èxit, però crec que s'hauria de parlar de taxes de fracàs perquè almenys visibilitzes totes aquelles epopeies mèdiques. No tinc res en contra de la reproducció assistida, només faltaria, tinc un fill gràcies a aquestes tècniques i em sembla que els avenços mèdics en aquest àmbit han ajudat a ampliar la noció de família. Per a mi el problema és la deriva mercantilista d'aquest sector. Aprofitem tots aquests avenços, però amb una mirada ètica, intentem garantir el benestar de totes les persones implicades: les donants, nosaltres i les persones que surten d'aquests processos perquè els fills nascuts per donació encara són més ocults que les donants.

Com acabes encaixant totes aquestes contradiccions per sentir-te còmoda amb la decisió que prens?

Acceptant les contradiccions, però, en part, la decisió la vam prendre quan vaig veure que els riscos mèdics eren baixos. Això em va tranquil·litzar una mica, tot i que per a mi la tranquil·litat seria el risc zero. I també el fet de trobar una clínica on em va semblar que els protocols que aplicaven eren prou ètics: hormonaven el mínim les donants, tenien un servei de comunicació 24 hores amb elles...

Una metgessa et va dir que quan tinguessis el fill en braços t'oblidaries que l'òvul no era teu.

— Doncs no. Almenys en el meu cas. Però és que no vull oblidar-me de res. Per què me n'hauria d'oblidar? Al contrari, és la història del meu fill. Quan parlàvem dels dilemes, un altre era pensar si estava vulnerant algun dret del meu fill com el de conèixer els seus orígens. Des del moment en què l'ovodonació és anònima el meu fill no podrà saber qui és la seva mare genètica. Doncs, com a mínim, màxima transparència en la relació amb el meu fill i que ell pugui decidir què fer amb aquesta informació.

Vas haver de fer un dol genètic?

— És un terme que no coneixia i és bastant desconegut. Així com al meu company li pesava més tenir un fill amb els gens d'algú que fos desconegut, jo pensava que no passava res. No crec en el determinisme genètic, penso que ens anem construint amb la vida, la gent i les experiències que ens anem trobant, però sí que m'he trobat, quan ha nascut el meu fill, que la figura de l'Estimada Desconeguda s'ha convertit en un pensament intrusiu, de vegades. Li vam posar aquest nom en un intent d'humanitzar-la i que no fos com un fantasma. Al final, és una dona que ens acompanyarà tota la vida perquè gràcies als seus òvuls el meu fill existeix i jo necessito que això tingui llum. D'aquí ve el nom. Però sí que en alguns moments d'intimitat amb el meu fill, de cop he tingut el dubte de si és del tot el meu fill perquè té uns gens d'una persona que no sé qui és i que no són els meus. Aquí crec que hi ha una herència molt forta d'aquesta cultura de la família genètica i t'adones que, en realitat, de vegades sents el que no penses. Tot i aquesta sensació de ser com una amenaça en algun moment, no va ser mai un trauma.

I no ha afectat el vincle amb el teu fill.

— Gens. Hi ha un antropòleg que diu que tots els fills són adoptats perquè el vincle, al final, l'has de fer sempre de zero, tant si l'has adoptat, l'has parit, si has fet ovodonació... A mesura que he anat coneixent el meu fill he anat teixint aquest vincle, una mare triga a fer-se. I, a poc a poc, aquesta sensació d'amenaça ha anat desapareixent. Soc la teva mare, evidentment que ho soc. Que tens els gens d'una altra dona? També. I tant, no ho oblidem. Però mare és qui hi és , qui cuida, qui aguanta, qui abraça i qui posa límits.

Després de les contradiccions inicials envers la maternitat, és el que t'esperaves?

No, és millor. La meva història de maternitat és una història feliç. Explico el dol genètic i les contradiccions d'haver participat en aquesta indústria, però no volia deixar d'explicar que la meva experiència maternal és molt satisfactòria. M'ha donat una arrel, una sensació de felicitat, ha fet la vida més emocionant... Però vull que quedi molt clar: és la meva experiència perquè tinc una xarxa que m'ajuda i un entorn material que em permet descansar. Crec que l'experiència maternal pot ser molt plaent, però sempre que hi hagi unes circumstàncies i en molts casos no és així i tenim unes maternitats molt individuals.

stats