Així fa de mare

Núria Gabernet i Díaz: “«Tinc ansietat» és una expressió que jo ja deia de ben petita”

Biòloga, psicòloga, especialista en psiconeuroimmunologia clínica i mare de la Nahia, de 10 mesos. Publica 'Hola, ansietat! Les claus per comprendre-la i transformar-la' (ed. Cossetània), basat en part en la pròpia experiència

3 min
Núria Gabernet i Díaz

BarcelonaVaig tenir un embaràs bo físicament, però complicat emocionalment perquè vaig viure el procés de la malaltia de la meva mare. Tenia càncer i després de molta lluita i patiment, malauradament, va morir només onze dies abans de poder conèixer la seva neta.

Ho sento.

— L’embaràs el vaig viure amb prudència, de prova en prova. Allò del gaudeix-lo se’m feia difícil. L’embaràs sol ser llarg i reposat, el part intens i breu, però els mesos que venen després, malgrat la presència del fill, generen un garbuix de sentiments no sempre agradables.

Com vas anar posant cada cosa al seu lloc?

— El postpart i la criança són moments emocionalment i físicament complexos per a la mare, que necessita el màxim de suport per sostenir una nova vida que, en essència, depèn d’ella. És una sacsejada. La parella s’ha de transformar i no sempre és fàcil, ja que els rols canvien. Pesen la manca d’hores de son i el poc temps que et dediques a tu mateixa. Davant d’aquesta situació he intentat aplicar unes màximes que m’han ajudat en altres ocasions: anar pas a pas, intentar no anticipar-me massa i abandonar les grans expectatives. Cal anar dia a dia. I, a més, cal molt contacte amb la natura, passejades pel bosc, i que no faltin aliments de qualitat i els micronutrients, perquè el desgast físic, mental i emocional és gran: iode, greixos saludables, omega-3 sobretot tipus DHA, magnesi, vitamina D, vitamines del grup B, etc.

¿Els pares transmetem l’ansietat als fills?

— Transmetem sobretot pensaments i maneres d’interpretar el món. La genètica, contràriament al que es creia quan era estudiant de biologia, ha demostrat tenir poca influència en els trastorns d’ansietat. Ara, sí que transmetem estils de vida. Durant els sis o set primers anys de vida, els nens i les nenes són com esponges i el context en què viuen tindrà un pes important en l’ansietat que presentin de joves i adults. Com a mares i pares tenim el repte de no transmetre les nostres pors, ni de fer als fills responsables d’allò que no els pertoca.

Però l’ansietat també pot ser una aliada.

— A mi, en l'àmbit laboral, l’ansietat m’ha protegit. L’ansietat ha fet acte de presència de manera acusada en un entorn personal i un espai físic molt estressant. En aquest cas, el seu missatge era clar: surt d’aquí! Però em vaig forçar a continuar a la feina i el desgast que la situació m’ha generat, i que a hores d’ara encara no està resolta, m’ha creat altres problemes, com ara alteracions en les tiroides.

D’una manera o altra, l’ansietat sempre hi és.

— "Tinc ansietat" és una expressió que jo ja deia de ben petita. Per mi és una sensació familiar, molesta, desagradable i emprenyadora, tot i que mai m’ha impedit fer les activitats quotidianes. Malgrat això, no acabava d’entendre els motius de la meva ansietat, cosa que em desconcertava. Creia que era una cosa que anava amb mi, que m’havia tocat i que hi hauria de conviure tota la vida.

I què et va passar?

— A l’adolescència vaig deixar l’escola del barri i vaig anar a un institut lluny de casa, a unes quantes parades de metro. Aleshores vaig començar a sentir agorafòbia, amb atacs de pànic. Suposo que em sentia massa petita en un món massa gran. Anys més tard, i després de sessions de teràpia i de reflexió personal, vaig descobrir que l’ansietat amagava un missatge: torna a casa, allà estàs segura. Suposo que em volia protegir a mi mateixa perquè em preocupava què passaria als meus pares, ja que ells em deien que jo era "la seva vida".

Què es pot fer amb l’ansietat?

— Cadascú ha de trobar la seva manera de relacionar-s’hi. A mi m’ha servit: 1) simplificar i prioritzar, 2) anar pas a pas, 3) delegar i demanar ajuda, 4) no complicar-me la vida, 5) disminuir el nivell d’autoexigència, no ser massa crítica i, sobretot, 6) guiar-me pel propi instint i no fer massa cas dels consells.

Explica’m una situació que, malgrat que hagi estat tensa, t’hagi fet riure.

Vam anar a fer la matrícula a la llar d’infants i duia la nena al cotxet amb tota la documentació. Quan em toca lliurar els papers, veig que d’un en falta una part. Ella obre la boca i dins hi veig el tros que falta.

stats