Quan arriben les nou del vespre de cada dia el meu nen em reclama insistent que ja és hora d’engegar la tele i posar el Telenotícies. Prou sé que les seves intencions van més enllà de saber l’estat de la nació o la foto preciosa de la posta de sol des de Santa Pau gentilesa del Tomàs Molina. Ho fa perquè tot just acabat té la seva ració diària de vint minuts de dibuixos i d’aquesta manera s’assegura no perdre’s ni un segon de la seva petita dosi catòdica abans d’anar al llit. La qüestió és que amb aquesta rutina, gairebé sense voler, s’assabenta de tot el que passa pel món.
No us penseu, hi ha molts dies que costa de fer. Tot sovint em trobo amb la necessitat imperiosa de canviar de canal, d’estalviar-li veure les bombes que cauen a Gaza o l’enèsima matança en algun institut. Però no ho faig i amb el cor encongit observo els seus ullets incrèduls i miro de fer-li entendre el perquè d’allò que veu. Hi ha molts dies que no me’n surto i altres que no trobo paraules per justificar tanta estupidesa humana. Però em nego a amagar-li la realitat, a fer-lo viure dalt d’un núvol artificial, on totes les coses són boniques.
L’altre dia algú em va recriminar haver portat el meu fill a la manifestació de la Via Catalana a Barcelona. Deia que portar els petits a esdeveniments com aquest és una manera barroera d’adoctrinar-los i d’influir de manera perversa en assumptes dels quals encara no n’han de saber res. La discussió va ser curta, sobretot perquè el conegut en qüestió portava el seu nen agafat de la mà, un nen gens adoctrinat que, mentre s’endrapava una hamburguesa cortesia d’una multinacional americana, lluïa una samarreta feta a l’altra part del món probablement per un nen de la seva mateixa edat. Vaig estalviar-me la discussió i vaig dir-li que el meu fill manipulat em va acompanyar dins del cotxet a la manifestació a favor de l’Estatut quan tenia mesos i que des de llavors ens ha acompanyat a totes les mobilitzacions a les quals la meva dona i jo hem necessitat assistir.
I segur que a les primeres no plegava massa cosa però poc a poc, a base de tenir els ulls oberts, ha anat entenent que per canviar el món s’ha de sortir al carrer i demanar-ho ben alt. I que l’altre dia, veient-lo enfilat damunt sa mare amb la samarreta groga el vaig veure alt, com si estigués dalt d’un núvol, un núvol fet de realitat, esperança i futur.
