25/12/2015

L’antiarticle de Nadal

3 min
L’antiarticle de Nadal

Avui és Nadal i tocaria fer el típic article lloant les bondats de l’esperit de Nadal. Però no el faré. Les xarxes socials van plenes d’imatges i missatges que compleixen els estàndards de comportament nadalenc, amical i joliu, de famílies felices com mai Tolstoi hauria sigut capaç d’imaginar de tan iguals i perfectes que semblen... Però la realitat als interiors de les cases amb menors d’edat a càrrec (MEC) en pot ser una altra de ben diferent.

Què coi fer

Per començar, en lloc del típic torró, el primer que m’endinyo és què coi fer amb els MEC si treballo. Servidora ara ho té molt millor. Els MEC 1 i 2 funcionen sols, i el 3 gairebé. Això vol dir que si he de treballar puc tancar-me al despatx que tinc a casa i teledirigir. Però quan això no passava el pressupost en casals acabava sent més alt que el pressupost dels regals de Reis. Perquè, com sempre en aquest país, les ajudes per a aquest negociat ni hi són ni se les espera en tot el segle.

Molt bé, els MEC ja estan teledirigits o acollits a casa dels avis corresponents (¿quan es farà un monument als avis anònims?) o matriculats als casals. Si he triat l’A, teledirigits o acollits, poden passar-me dues coses: que tot vagi molt bé o que, després de passejar-los, fer-los cuinar galetes i dur-los a totes les activitats gratuïtes que hi ha a deu quilòmetres a la rodona, es dediquin a la seva activitat favorita: la desconstrucció de la pau entre germans. És lleig i a les cases dels progenitors empàtics no passa, però a casa meva sí.

¿I si he hagut de triar l’opció B, el casal? Doncs també poden passar dues coses: que tot esdevingui meravellós o no ser-ho gens. Només diré que va ser precisament un Nadal que vaig descobrir que els MEC tenien un gran esperit de lluita sindical. Es van negar en rodó a ser apuntats a un casal adduint que ja havien complert la quota dels dies amb horaris de 9 a 17 hores, i que ara els tocaven jornades FEQR (fes el que et roti), i va caldre una intervenció d’urgència de la patronal i la declaració de l’estat d’excepció perquè tot rutllés.

Família

Després vénen les jornades festives per a tothom, en les quals també poden passar dues coses: que tot sigui fantabulós o que no ho sigui. Si és fantabulós només cal pessigar-me per despertar-me de la migdiada que m’he clavat després d’aquell àpat tan pesat. I si no ho és, perquè els MEC han pretès anar al dinar familiar vestits amb un xandall amb forats i ple de llànties o perquè quan falta mitja hora per ser al dinar encara van en pijama i tot està per fer i res és possible, o perquè res del que hi ha al menú els agrada, o perquè es neguen en rodó a recitar el vers dalt de la cadira, després d’haver-me’l repetit fins a 1.259 vegades, llavors respiro fort... i respiro encara més fort fins a agafar una hiperventilació, cosa que m’obliga a descansar al llit i que algú altre es faci càrrec dels MEC. I això per no parlar de l’estrès dels regals, de l’histerisme ambiental fins que arriba el dia de lliurar els regals, de la certesa que molts dels regals no seran aprofitats, etc.

Sí, amb el Nadal només es poden fer dues coses: o bé acceptar que no tot és meravellós i viure’l de la millor manera que es pugui i amb el màxim d’alegria, o bé no fer-ho. I jo, malgrat que tot el que us acabo d’explicar us pugui dur a confusió, sempre opto pel primer: acceptar, viure i riure. Bon Nadal! (O no.)

stats