Cada cop més autònoms

En poc més d'un any de vida, el nadó supera, de llarg, la teoria de l'evolució de la humanitat. Com si gairebé no hi hagués esforç (hi és i es posen en marxa molts engranatges físics i psíquics), el nen passa de gatejar i d'estar de bocaterrosa a caminar. Pam! De cop. Aquesta és l'essència de l'evolució de l'infant el primer any de vida: créixer, créixer i créixer, i adquirir habilitats tan vitals com passar d'estar estirat a asseure's, de fer la croqueta a gatejar i, sobretot, al voltant de l'any, posar-se recte i, després, caminar.

Aquest guany d'autonomia anirà seguit de molts d'altres, sobretot en l'etapa que va dels 2 als 12 anys, quan l'infant acaba l'educació primària. Si els pares i la família no les protegeixen en excés, les criatures guanyaran autonomia física i també emocional, dues eines molt útils per a anys futurs i per a la seva constitució com a adults. "Un nen que fa coses pel seu compte i té autonomia física també té autonomia emocional. Els infants des de petits ja volen fer les coses ells sols. És important que els pares no els sobreprotegeixin ni físicament ni emocionalment, perquè, si no, no deixaran que els nens superin petits reptes que per al seu creixement són molt importants", explica la psicòloga Alícia Banderas. "Aconsello als pares que als nens sempre els vagin traient de la seva zona de seguretat. Per descomptat que no els han de posar en perill, però sí que cal animar-los a provar situacions noves, petits reptes i dificultats perquè s'enforteixin tan físicament com emocionalment. La sensació de tenir independència serà molt important per al seu futur, quan els pares no siguin amb ells, perquè podran buscar la solució al problema tots sols", subratlla l'especialista.

La psicopedagoga Conxa Prat detalla que, generalment, el que passa és que "molts pares solen avançar-se a les accions dels nens i no els deixen actuar o fer algunes coses que els nens podrien fer sols. Aquests pares actuen així perquè creuen que els seus fills encara no tenen capacitat de ser autònoms. Ho fan per evitar que es facin mal, per comoditat, per aconseguir resultats més ràpids o perquè no confien en la capacitat de reacció dels seus fills, però, sincerament, no els fan cap favor", argumenta. Els nens aprenen a ser autònoms a través de les petites activitats diàries que desenvolupen a casa, a la llar d'infants o a l'escola. Tenen ganes de créixer i volen demostrar que són grans en tot moment. "És missió dels pares i dels educadors l'aplicació de tasques que ajudin les criatures a demostrar les seves habilitats i el valor de l'esforç", apunta Prat.

A P-3 i P-4 es treballa l'autonomia ensenyant els nens a cordar-se i descordar-se la bata sols, a penjar la jaqueta o la bossa en un penjador personalitzat i a recollir les joguines un cop s'han fet servir, entre altres coses. Als 4 anys ja solen anar sols al lavabo i se saben vestir sols del tot, excepte si s'han de cordar sabates, i mengen sols, tot i que els adults solen tallar-los la carn i el peix. També és quan es familiaritzen amb l'abecedari i comencen a llegir i escriure paraules familiars com els noms dels companys i, cap als 5 anys, a l'escola es treballa la lectoescriptura, una capacitat que es té assolida entre els 6 i 7 anys. "Col·locar, recollir, endreçar, treure, cordar i descordar les peces de roba i les sabates, anar al lavabo, menjar sols o parar la taula són accions que ajudaran els nens a situar-se en l'espai on viuen i a sentir-se partícips dins de la seva pròpia família, a l'escola i amb els seus amics", reconeix Banderas.

No tots són iguals

Tots els infants poden i han de ser educats per ser independents, però no tots els nens són iguals. Cadascun desenvolupa capacitats d'una manera diferent. Es pot demanar tot a tothom, però no es pot esperar que els resultats siguin els mateixos, reflexionen els experts consultats. "Cal, primer de tot, conèixer quines són les capacitats reals de cada nen per poder ajudar-lo en la mesura justa i no solucionar-li la feina quan sigui capaç de fer-la tot sol", apunta Prat. La psicopedagoga opina: "S'ha de donar a les criatures l'oportunitat d'experimentar, d'equivocar-se, de fallar o d'encertar-la, i tot això requereix un temps, segons l'edat i la capacitat d'aprenentatge de cada infant. Si el teu fill et diu «Vull fer-ho sol, que ja sóc gran», escolta'l i respecta la seva decisió", subratlla. "Tenir més autonomia afavoreix una bona autoestima i aquest camí condueix a una evolució sana pel que fa a les decisions i les vivències del nen en el seu dia a dia", recomana.

Guanyar autonomia

Si els pares han permès i incentivat el grau d'independència, el mateix nen demanarà superar nivells. Per exemple, si l'infant està acostumat a anar en bicicleta amb rodetes de suport, ell demanarà als pares que les hi treguin als cinc o sis anys. És el cas del Max, molt aficionat a la bici des de petit i que va aprendre a anar sense rodetes als cinc anys. "En poc més de dues hores i, a més, amb una mà, perquè portava el braç enguixat", explica ell mateix. "Em sentia molt segur perquè el pare sempre em va animar a anar en bici", recorda ara que té nou anys.

Que sàpiguen nedar sols dependrà molt de si els han portat a cursets des de ben petits i també de la relació dels altres membres de la família amb l'aigua. Hi ha qui sap desplaçar-se sense flotador als tres anys i qui aprèn a nedar sol als set. Són edats normals perquè depèn de molts factors. L'important és aprendre a nedar sense pors ni pressions: molta exigència, sigui del monitor o del pare, pot provocar pànic a l'aigua.

A partir dels set o vuit anys, els experts recomanen que es donin tasques puntuals als nens, com dutxar-se sols, anar a fer encàrrecs a botigues pròximes, baixar el reciclatge, parar i desparar taula, anar sols a l'escola o posar el rentaplats, perquè les responsabilitats els fan més grans. En tots els sentits.e