É És cert? Les nenes són dels pares?

"Quan el seu pare entra per la porta deixo d'existir". D'aquesta gràfica manera l'Asun Molina descriu fins a quin punt les seves dues filles n'estan del seu pare. No es tracta d'un fenomen recent. Tot i que la gran, la Laia, ja té set anys i la Júlia tres, l'Asun assegura que des que tenen un any senten devoció pel seu marit: "Quan van començar a caminar i ja podien decidir amb qui anar, sempre estaven a sobre seu, no és una cosa d'ara, de ben petites ja n'estaven d'ell, potser la Laia més i tot". Ho atribueix, en part, al fet que ella passa més estona amb les criatures que no pas el seu company: "Quan el senten arribar amb el cotxe al vespre, jo desaparec", afirma resignada l'Asun, que afegeix que "a partir d'aquella hora és el temps del pare". No li va malament: "Em permet descansar: quan arriba ell desconnecto una estona". Que es passi bona part del dia amb elles provoca que els rols que assumeixen cadascun d'ells no li agradi gaire: "Jo tinc més el rol de dolenta, de posar normes i límits, i ell de jugar i divertir-se, i adquirir aquest paper, aquesta responsabilitat, crema". Malgrat que ho entén perquè el seu company és molt obert i connecta amb les criatures, sí que li agradaria que fos menys indulgent. "Si les renya vol dir que la cosa ha sortit de mare i les nenes veuen que la cosa va de debò". Abans que arribi aquest moment és habitual que la petita de la casa deixi anar que vol que vingui el pare quan s'enfada amb la seva mare. També es posa a plorar quan ell marxa de casa per fer algun encàrrec: "La Laia també ho feia quan era més petita, ara només es queixa".

El complex d'Electra, l'estima que la filla sent cap al seu pare i la rivalitat amb la mare, fa que moltes filles, de sobte, només vulguin fer les activitats quotidianes amb els seus pares. No és el seu cas: "Abans la Júlia sí que volia que la posés a dormir ell, però ara compartim rols, ell els dóna el sopar i jo el preparo, les banyem junts i les posem a dormir també plegats". El que no canvia, tampoc a casa seva, és que les criatures busquin l'aixopluc de la mare quan es fan mal o necessiten sentir-se protegides: "Ara fa uns mesos la Júlia tenia pors quan dormia i volia que jo fos al seu costat". Al sofà, en canvi, pot reposar tranquil·lament: "Jo sóc al meu sofà i elles dues amb ell".

Enamorades del pare?

Un d'aquests vespres al sofà, la Laia li va preguntar al seu pare: "¿Em podré casar amb tu quan sigui gran?" Ell li va respondre que estava amb la mare, que no es podien casar. No va rondinar. "Ja en té, de nòvios, a l'escola, més d'un, per si algun es mor", assenyala rient l'Asun. Que les filles manifestin el desig de ser la parella del seu pare no deixa de ser una manera d'expressar l'amor que senten cap al seu pare, una manera d'estar més a prop seu i així fer coses junts. La psicoterapeuta infantil Marta Jodar considera que "és un sentiment que certament es podria associar al complex d'Electra", i remarca que "la resolució del complex passa per la renúncia del pare com a objecte d'amor". Perquè d'aquesta manera "les nenes puguin redirigir l'estima i l'admiració paterna com a objecte d'estima cap noves figures amb qui poder canalitzar aquesta necessitat". La psicòloga exposa que "la nena hauria d'acabar identificant-se amb la mare com a exemple de qui vol ser quan sigui gran i amb el pare com a exemple de qui pot buscar com a parella".

Jodar té molt clar que no és cap mite que les nenes es decantin pel pare i els nens per la mare: "És una realitat en una fase del seu desenvolupament, són uns sentiments que si evolucionen adequadament al llarg d'uns dos o tres anys desapareixen de manera natural". És una etapa en què la nena instaura els pilars de la seva identitat psicosexual, pren consciència de les diferències que hi ha entre els dos sexes i comença a identificar-se amb el seu. "Freud assegurava que en l'etapa fàl·lica l'infant descobreix la diferència dels sexes i al mateix temps s'adona de la relació triangular que existeix entre el pare, la mare i ell: veu que la seva relació amb l'entorn, que fins ara se centrava en ell i la mare com si es tractés d'una sola persona, passa a una relació en què ell és un individu únic i diferenciat de la mare envoltat de persones també molt importants, com el pare".

En aquest moment, prossegueix la psicoanalista, "el nen i la nena s'adonen que el pare i la mare tenen una relació íntima de la qual se senten gelosos i exclosos". "La nena, en identificar-se amb la mare, busca l'amor i la relació d'exclusivitat amb el pare i entra en conflicte amb la mare per aconseguir l'admiració i estima del pare", reflexiona la psicoterapeuta infantil Marta Jodar.

Complex d'Èdip

Tot i que no és fins als tres anys, aproximadament, que els fills senten més atracció pel progenitor del sexe contrari, aquesta admiració pot sorgir abans. Ho corrobora Jodar: "En algun moment les etapes evolutives poden barrejar-se i el desenvolupament no sempre és exacte, de manera que l'edat de què parlem és orientativa". Tanmateix, la psicòloga deixa clar que no s'han de confondre algunes reaccions dels fills: "En la fase anal, quan l'infant controla els esfínters, pot fer servir aquest nou esdeveniment per controlar el seu entorn, per fer enfadar els pares si se sent enfadat, i pot buscar un dels progenitors i castigar l'altre per motius diferents". El complex d'Èdip, en qualsevol cas, és més fàcil de percebre. Ni tan sols que percebin la mare com l'educadora, la que posa les regles, i al pare com a company de joc, hi influeix de manera necessària, segons Jodar: "El complex d'Electra pot passar més desapercebut que el complex d'Èdip perquè a la nena se li fa més difícil rivalitzar amb la mare. Això passa perquè la mare és la figura a la qual ha dirigit els seus primers sentiments d'amor, i per tant és un objecte amorós més que no pas limitador . I sense oblidar -continua- que sovint en la societat actual les mares encara passen més temps amb els infants que els pares".

En segon pla

Sigui com sigui, quan es manifesta la passió de la filla pel pare, la mare haurà de pair quedar en un segon pla, quan fins fa ben poc ella era el pilar. "La dona pot viure amb fragilitat i incertesa aquesta nova etapa, sobretot si la filla ho expressa de manera evident i al mateix temps no és capaç de comprendre què està passant", afirma Marta Jodar. I també recorda que "de la mateixa manera que la nena se sent exclosa, la mare podria sentir-se'n".

Davant de tot això, com ha d'actuar la mare? "Amb naturalitat. El pare i la mare han de seguir tan units com sempre. No és necessari evitar les mostres d'afecte encara que la nena pugui viure-les des de la rivalitat, en el fons l'espantaria sentir que realment pot destruir la parella", explica Jodar.

I el pare? Més enllà d'establir uns límits clars a la filla per evitar que fereixi emocionalment la mare i es converteixi en una petita dèspota, "el pare ha d'ajudar la nena a retrobar el seu lloc, deixant clar que la parella són la mare i el pare i que els fills gaudeixen d'un altre tipus d'amor, molt important però diferent". Tot plegat tenint present que el complex d'Electra és més complicat que el d'Èdip perquè, com subratlla Jodar, "la mare és investida com a persona objecte amorós des d'un inici" i "no es poden tenir sentiments negatius cap a ella".e