Què significa canviar el paradigma de l'educació?

Canviar el paradigma de l'educació no és destrucció, no és menysprear tot el que hem vist fins ara i glorificar tot el que ens arriba de nou. Això no és una pel·lícula de bandolers on hi ha els bons i els dolents i el bàndol bo s'ha de carregar el dolent. En educació ningú s'ha de carregar a ningú sinó que cadascú ha d'aportar el millor que té per al bé dels infants.

Per el bé de la societat.

Per el bé de la humanitat.

No és una lluita d'egos. És una transformació en la que amorosament ens desfem del que no desenvolupa cap funció i permetem que aflorin el talent que ens permet créixer. Com l'eruga que es desprèn del seu cos de cuc i deixa sortir les seves ales amb confiança, no hem de tenir por de tenir molt més del que hem tingut fins ara, de posar en marxa el 100% del nostre potencial (i no només un 15% com a molt), d'experimentar l'existència en tota la seva plenitud.

Canviar el paradigma de l'educació és un canvi d'actitud més que no pas una gran revolució en la que hi intervinguin forces com la destrucció i la pugna. Es tan sols deixar d'enfocar la criança dels nostres fills des de la por per fer-ho des de la confiança en el potencial. És deixar de fer les coses per preparar-los pel mal temps i començar a fer les coses per permetre aflorar tots els recursos que hi ha en tots ells. És deixar de fer les coses per obligació i iniciar-nos en l'hàbit de fer-les per plaer. Aprendre no és un procés dolorós i desagradable en cap cas sinó un plaer incommensurable que ens fa gaudir de la vida amb més intensitat. A l'escola els mestres hi han de ser per plaer i els alumnes també s'han de prendre cada minut d'escolarització com un premi, no pas com un càstig.

De manera que el canvi d'actitud que estic sol·licitant a nivell educatiu no és quelcom limitat a aquest entorn, sinó que, com ja veieu és un canvi que afecta a la nostra manera d'entendre la vida mateixa. Et prens la vida com un turment o com un regal? Ja no és qüestió d'educació nova o educació tradicional sinó de la manera d'encarar la vida a nivell de societat. Si a nivell global comprenem que l'objectiu de l'existència és expandir el potencial de la humanitat: créixer, evolucionar, arribar on encara no hem estat mai, impregnarem l'educació que oferim als nens i nenes d'aquest impuls per explorar, perseguir fites i trobar sempre solucions. Per contra, si la nostra consciència està enclavada en la idea que res té sentit, que estem perduts, que l'únic destí segur és la mort i que viure és una tortura plena de dolor que patim tots els dies, clarament realitzarem la profecia auto-complida en l'educació dels infants i vetllarem perquè degustin aquest sofriment que tots sentim.

És per això que abans de canviar el paradigma de l'educació és clau transformar el paradigma que funda la nostra societat. Necessitem entendre que som els creadors de la realitat que experimentem i que si volem que els nostres fills i filles tastin la felicitat i l'alegria com la normalitat en la seva vida, haurem de procurar plasmar aquesta intenció en cadascun dels nostres pensaments, les nostres accions i les nostres paraules. El paradís no és quelcom que et trobis després de molt pregar, per sorpresa o amb molt d'esforç. El paradís és tan sols la condició que experimentem quan ajustem la nostra conducta als nostres objectius. És a dir quan tot allò que fem té un significat que ens porta com a conseqüència directa l'experimentació de la satisfacció amb qui som, què fem i què tenim.