Els nens no en tenen la culpa

Sóc mare de tres fills de 4, 7 i 9 anys. Hi havia dies en els que em sentia saturada i em resultava gairebé impossible de gestionar tota la feina que suposen tres nens petits. Pensava que el nivell de caos, desordre i demandes que generen és superior a la meva capacitat: estava sobrepassada. No entenia com me'ls podia estimar tant i, a l'hora, estar tot el dia ressentida amb ells per la sobre-càrrega que aportaven a la meva vida.

Aleshores, me'n vaig adonar que ells no poden suposar cap càrrega extra a la meva vida perquè, en l'odre de les meves prioritats, ells són el primer. Per tant, no poden representar quelcom "de més a més" si són el PRINCIPAL. Aquí hi havia una contradicció que feia entrar la meva existència en conflicte. Per això, em vaig replantejar totes les coses a les quals dedico l'atenció al llarg del dia. I vaig poder constatar que eren moltíssimes. De manera que, pel meu cap ocupat en mil-i-un aspectes (no sempre tots ells vitals), la dedicació que exigeixen tres fills representava un estrès elevat. Tanmateix, sempre m'havia queixat dels nens i mai dels altres assumptes, molt més trivials per al meu centre d'interessos que no pas la meva descendència. Però el que em provocava ansietat no eren els meus fills aïllats sinó els meus fills sumats a tota la sèrie de coses que feia. Els meus fills sumats a la voluntat de voler arribar a tot arreu. Els meus fills sumats a la meva súper exigència personal de fer sempre més i millor. Però els laments no les enfocava sobre el meu propòsit de ser súper-productiva sinó en els obstacles que ells tres posaven en les meves ànsies de superar-me.

Fins que vaig decidir fer-me el favor de parar. Fins que vaig prescindir de la fal·lera que tenia per voler ser a tot arreu a l'hora i no ser, en realitat, en lloc. Fins que vaig decidir fer menys però ser pressent en totes les accions que duc a terme. El canvi en la meva representació mental del temps ho va transformar tot. Fer la feina corrent perquè el temps s'acaba perquè vols fer moltes coses més és molt més desagradable que fer-la amb tota la calma del món, assossegada, sabent que no fas tard en lloc. Quan ens sobra temps, els humans som molt més amables i feliços. Quan ens asfixia la pressa perquè el temps que tenim no ens dona per a fer res del que ens proposem, ens tornem agressius i amargs: no gaudim de les relacions humanes ni obtenim plaer d'allò que fem. Fer per fer no es porta enlloc.

Ara entenc com les dones d'abans criaven tanta canalla i se'n sortien prou bé. Abans no estaven pendents del mòbil quan el seu fill petit abocava el got de llet a la taula, ni havien de córrer per no fer tard al gimnàs, ni havien de contestar cinc correus electrònics després de sopar. Abans allò que tenien al davant era tot el que havien d'atendre. La seva atenció podia concentrar-se en una sola cosa a la vegada. Ara estem sobre-estimulats i ens ataquen un allau de whats-ups, avisos de facebook, trucades i correus, idees i anuncis publicitaris que abans no s'havien de gestionar. I no estic idealitzant l'època passada, doncs estic tremendament enamorada d'aquesta: m'agrada la meva feina, l'accés il·limitat a la informació que ens regala l'internet i la llibertat de què disposo. Només afirmo que totes les èpoques tenen coses bones i coses dolentes i que, desfer-nos de les dolentes i seleccionar les positives ens pot representar una gran oportunitat.

Així és com decideixo treure'm pressió de sobre i gaudir exclusivament dels meus fills quan estic amb ells, de res més. Si no arribo a tots els llocs on arribava abans, no passa res. No s'acabarà el món. Si em deixo moltíssimes coses per fer però aconsegueixo criar aquests tres nens amb èxit, ja em donaré per satisfeta. Perquè al cap i a la fi, sóc jo qui ha decidit tenir-los i tota elecció implica certa renuncia. Una opció n'exclou d'altres. Però és que l'opció que he escollit m'aporta molt més benestar que les que he hagut de deixar de banda.

En conclusió, he constatat que la velocitat amb que vivim ho canvia tot. Estar tranquil·la, ser pausada, tenir temps per reflexionar sobre cadascuna de les accions que faig no té preu. Quan faig les coses a poc a poc puc percebre el goig i la bellesa inherents a la vida. Quan respecto el ritme que necessito dur a ter-me per gaudir, els meus fills no representen una molèstia. Quan els meus tres nens no han de competir amb infinites futilitats per captar la meva atenció, tot flueix molt millor.

Em sento realment agraïda d'haver fet aquesta observació i la comparteixo amb tu per si et pot servir per fer entrar un raig de llum més gran a la teva vida.