Sempre he crescut convençuda que es podia ser espiritual o materialista. Que aquelles persones espirituals són les que viuen més al cel que a la Terra, creuen en la il·luminació, tenen fe i donen més importància a l’esperit que al cos. En canvi, els materialistes eren, segons el meu parer, aquells qui valoren més el tangible, no creuen en res que no sigui perceptible i estan enfocats bàsicament al món físic, sense tenir en compte el més enllà o altres experiències més místiques. Per posar un exemple, una monja l’hagués considerat espiritual mentre una top-model m’hagués semblat una persona més aviat materialista. No només tenia un pensament binari sinó que a més, després de classificar, tocava identificar-se amb un grup o un altre. De manera que era qüestió de fer el típic joc d’escollir: què és més important? L’esperit o la matèria? Així que el mètode per triar era jerarquitzar. El bo i el dolent. L’important i el superflu. Pensar i creure que una opció és millor que l’altra. Que un aspecte regula i té poder sobre l’altre. Que hi ha un amo i un esclau. La carn i l’esperit. La ment i el cos. Un que regna i l’altre que s’arrossega.
Aquesta mena de pensament no és fidel a la realitat perquè l’existència funciona com un tot. No és quelcom divisible i que es pugui seccionar sinó que cal la col·laboració dels diversos aspectes que la componen per funcionar. De la mateixa manera que el cos es mor si li traiem el cervell, el cor, el fetge o els pulmons, la vida no és res sinó hi participen tots els seus vessants de forma global, rebin el nom que rebin per part nostra, els humans. Si ens regim per aquest paradigma de classificació i jerarquització, sempre estarem incomplets. Perquè som éssers íntegres i totes les facetes que observem són part de la nostra globalitat. De manera que si renunciem a la matèria perquè ens sentim molt espirituals, ens sentirem coixos perquè estarem negant un aspecte que forma part de nosaltres. I si ens aboquem al món material sense dedicar-nos al nostre vessant més transcendental, ens sentirem igual d’incomplets perquè la realitat és una unitat que funciona integralment. Matèria i esperit no són antagònics o contraris. Són més aviat sinònims. Així, igual que quan separem la clofolla del blat per fer farina blanca estem restant vitamines i minerals necessaris per al nostre organisme, quan excloem la espiritualitat de la vida material, estem eliminant quelcom també necessari.
Per tant, no està renyit valorar la matèria amb ser espiritual, perquè l’esperit és alhora matèria i la matèria és igualment sagrada. De fet, estic convençuda que l’autèntica espiritualitat inclou tenir cura, treballar i interactuar amb els recursos que ens ofereix la vida. Així, una persona genuïnament espiritual també estima la matèria. Perquè matèria i esperit són indissociables, dos vessants d’una única existència. Quant més cura tinc de l’entorn que m’envolta i del meu cos, més propera em sento a una experiència contemplativa. Quant més m’immergeixo en el paisatge on visc, observant les postes de sol i les plantes que creixen als camins, més amplio la meva sensació de beatitud. Existir tocant de peus a terra, arrelats al món, és també interactuar amb el misteri, el poder creador i l’essència de la vida. Cuinar un plat és fer d’alquimistes, plantar unes llavors es fer màgia, donar la mà a qui ho necessita és fer un miracle, endreçar el nostre despatx és fer una pregària, acariciar els gossos és apropar-nos als àngels, mirar als ulls de les persones és connectar amb Déu.
