Ho confesso, m’encanta “malcriar” els meus fills, si per malcriar s’entén permetre que expressin els seus gustos, tenir en compte les seves emocions i deixar-los elegir en la mesura del possible. Me’ls escolto i m’aficiona el seu punt de vista. Quan els proposo fer plans i tinc en compte les seves propostes em diverteixo moltíssim. Gaudeixo donant-los sorpreses agradables com portar-los a berenar al forn del poble i triar la pasta que volen, triar una peli i passar la tarda al sofà mirant-la, fer un bany de luxe amb bombes de bombolles de colors i olors o jugant una estoneta al seu joc preferit.
Vaig en contra de la corrent quan prefereixo escoltar la seva opinió quan han tingut un conflicte amb algú abans de renyar-los directament per quedar bé amb els altres pares. Soc desobedient quan decideixo per mi mateixa com tractar els meus fills tot i el parer dels altres. Soc rebel quan veig i em dirigeixo als meus fills tal com realment són en comptes de creure’m i aplicar les múltiples etiquetes que se’ls podria posar.
També m’agrada posar-los en primer lloc encara que no quedi “cool”. Ells són importantíssims per a mi i m’és igual que no quedi bé relegar les coses a un segon pla per estar amb ells. Decideixo fer activitats amb ells i incloure’ls en les nostres festes. Són el meu present i per això adapto el meu estil de vida a fer coses amb nens.
Estimar representa una desobediència perquè sembla que el món sencer s’encari a la lògica i a la sistematització de la vida familiar. I estimar és completament irracional, passional i descontrolat. No jutjo els meus fills, senzillament els estimo. No poso condicions als meus fills, senzillament els gaudeixo. No analitzo els meus fills, senzillament em cau la baba quan els veig. No espero absolutament res dels meus fills, senzillament els adoro tal com són en aquest precís instant. A casa nostra no seguim la lògica, no som assenyats, raonables ni formals. A casa nostra som enamoradissos, l’amor ens cega, ens fa oblidar el que no ens agrada i ens provoca una alta dosi de mal criança. A casa nostra els fets no segueixen una seqüència lògica, no ens basem en la racionalitat a l’hora de prendre decisions sinó que l’amor tortuós, entusiasta i inversemblant porta les regnes.
La meva mare va ser la primera en malcriar-me. Conec de primera mà quines en són les conseqüències: em sé auto-complaure, em dono tot allò que necessito, gaudeixo immensament proporcionant aquesta felicitat als altres, m’entrego al plaer amb facilitat, soc optimista i alegre per naturalesa. Valoro molt les petites coses perquè experimento com aquestes són capaces de proporcionar-nos benestar. M’estimo a mi mateixa i em tinc en bona consideració. Estic oberta a les meravelles de la vida perquè des de petita hi he estat acostumada.
Per què no donar als nostres fills el que volen si això no els fa mal i no va contra els nostres interessos? Per què no dir-los i demostrar-los ara mateix quant els estimem en comptes de renyar-los i quedar-nos per a la nostra intimitat tot l’afecte que ens desperten? Per què no oferir-los la felicitat que volem per nosaltres mateixos? Per què no posar-los la vida fàcil i presentar-los l’existència com una possibilitat magnífica de gaudir intensament? Per què no fer de la vida quotidiana una celebració? Per què no donar-los el millor de nosaltres mateixos? Per què no compartir amb ells els nostres dons i potencial? Per què no construir junts els nostres somnis?
