Criatures 06/07/2014

Els aliments: la nostra medecina o el nostre verí?

5 min

Del Minimalisme a la cuina he passat al minimalisme a la dieta. És a dir, a prendre consciència de tot el que ingerim i quines conseqüències té en el nostre organisme. Cada ingesta té un preu per al nostre cos, el qual ha de digerir, metabolitzar i fer quelcom amb allò que li introduïm. És a les nostres mans escollir que els aliments siguin la nostra medecina o el nostre verí. Últimament he vist diversos vídeos, imatges, vinyetes, articles fent apologia del sobrepes. Per una banda, estic totalment d'acord en acceptar les persones tal com són, respectar-les sempre i no jutjar-les per la seva aparença. Això és bàsic i imprescindible tan a l'escola, a l'institut com al carrer. No cal afegir cap càrrega emocional a les persones que no tenen el seu pes ideal. També estic totalment d'acord en que no totes les dones (i últimament homes) hem de complir un estereotip fixat per les grans multinacionals i agències publicitàries. Cadascú som com som i no ens hem de comparar ni imitar ningú.

Tanmateix, per l'altra banda, penso que tampoc cal presumir d'estar gras, ja que és un inconvenient per a la nostra mateixa salut i no ens fem cap favor fingint una gran acceptació i fent del nostre greix sobrant la nostra bandera. Sé que qui em llegeixi es pot ofendre però estic convençuda que, per sobre de tota la publicitat i missatges exteriors, les persones hem de buscar l'equilibri del nostre cos. Ens ha de ser igual si ara posen de moda ser gras o ser esquifit. No hem de ser víctimes d'aquesta societat de consum que potser ara li interessa afavorir les persones amb sobrepes sense complexos per fer-nos comprar més productes pre-cuinats, galetes i gelats sense miraments. O que potser vol fer-nos creure que és súper-imprescindible estar esquelètics perquè comprem els productes light dels que treuen més marge. Hem de pensar què és més pràctic per a nosaltres, què ens convé més, com està més al nostre servei el nostre cos i com funciona millor.Li fem cap favor al nosrte organisme obligant-lo a sintetitzar quantitats elevadíssimes de sucre i greixos fins al punt que el seu propi equilibri hormonal es distorciona i deixa de ser efectiu? Ben al contrari, penso que cada mos de més, és un acte d'agressivitat cap a nosaltres mateixos i el nostre cos, que ha de fer el sobre esforç de pair allò que li fiquem a dins. La bogeria consumista del cada vegada més i més ràpid, del posseir enlloc de gaudir, d'acumular en comptes de vivenciar s'ha apoderat també dels nostres hàbits alimentaris. Si ens agrada una cosa en volem molta. Però en realitat això no vol dir que la disfrutem més o ens faci més servei. No perquè ens agradi molt el quadre del Petó de Klimt, en penjarem deu al nostre menjador. De la mateixa manera, no perquè ens agradi molt la pizza en menjarem una de sencera. Potser menjant lentament una porció i delectant-nos amb cada mossegada en tenim prou. De fet, està científicament demostrat que només les primeres bocades poden proporcionar-nos plaer.

Diversos diaris científics d'Estats Units alerten que caldria tractar l'addicció al sucre de la mateixa manera que el tabac i l'alcohol. Les autoritats responsables de la salut pública adverteixen que la ingesta de sucre pot tenir els mateixos efectes que l'alcohol: fase d'eufòria i excitació, modificació les emocions, fase d'abaltiment i, sobretot, el "mono" que patim quan deixem d'ingerir-lo. Una investigació de la universitat de Montreal revela que reduir la ingesta de greixos i sucres a la que estàvem acostumats provoca canvis químics al nostre cervell semblants al síndrome d'abstinència de les drogues. Realment sembla que interessi a les multinacionals que l'addicció al menjar no estigui tan mal vista com l'addicció a l'alcohol o les drogues però és una patologia del tot comparable. El pitjor de tot és que és una pandèmia que s'apodera cada cop de més ciutadans. La qual cosa ajuda a veure-la amb bons ulls i considerar-la una normalitat. El 45% dels nens té obesitat o sobrepes a Espanya. I el 65% dels americans també. Som els únics éssers sobre la Terra que pateixen aquest problema (els animals domèstics alimentats per humans no compten).

Sembla ben bé com si en aquesta societat no haguéssim superat la fase oral del desenvolupament. No mengem per necessitat, per sobreviure, per alimentar-nos i nodrir correctament el nostre organisme sinó per calmar-nos, per costum, per avarícia, per consol, per plaer, per satisfer altres necessitats emocionals, per ansietat o per golafreria . Enlloc de buscar el plaer fàcil mitjançant la ingesta d'aliments, és primordial que avancem cap a una següent etapa i trobem altres formes de plaer més refinat com: un passeig per la natura, fer esport, la companyia amb bons amics, escriure, llegir, ajudar els demés, escoltar música, pintar, cultivar plantes, fer fotografies, imaginar, tenir relacions sexuals, estimar, veure exposicions, cosir, anar al cinema, cantar, ... i un infinit etcètera. Es tracta de deixar de ser consumidors per a ser experimentadors, de concebre el menjar com quelcom que ens ajuda a mantenir la salut i garanteix un òptim manteniment del nostre cos, la qual cosa ens ha de permetre gaudir de múltiples aventures. Per tots aquests motius, jo no estic a dieta ni a règim. Sóc immersa en una seriosa reestructuració dels meus hàbits alimentaris. En primer lloc, canvio la meva psique, la manera d'entendre i aproximar-me al menjar, les meves idees prefixades, els meus costums, les modes adquirides inconscientment, la meva relació amb el meu cos i els aliments. I en segon lloc, elimino de la meva dieta, de la mateixa manera que faig amb la meva vida, tot allò que em fa nosa, tot allò que enlloc de fer-me un servei em complica, trenca el meu equilibri corporal, dificulta la meva salut i m'intoxica. Em proposo gaudir i explotar la màxima del menys és més en tots els àmbits de la meva existència. Elimino la vella forma de viure en la que havia d'acumular, posseir i carregar sempre tot el que pogués. Passo a fruir del que tinc disponible, fent del meu aliment un aliat, enlloc d'un enemic gairebé mortal. Experimento el fet que quan re-estructurem un aspecte de la nostra vida, tots els altres es veuen afectats i, mica en mica, els anem modificant tots per poder esdevenir coherents i autèntics, fidels al nostre genuí ésser de manera global i integral. Primer vaig començar per posar ordre a les rutines i hàbits de la meva vida, després a la casa, també a la meva relació amb els demés... i ara ha tocat l'alimentació, la qual acaricio amb la vareta màgica de l'harmonia i la simplicitat per observar-ne els resultats. Quin àmbit serà el següent?

stats