Les vacances ja són aquí!! I per fi m'adono que he estat malentenent el concepte de vacances fins avui. El meu cos no funciona quan, de sobte, no té una pila d'objectius per acomplir. I és que les vacances són per parar de treballar en una sèrie de projectes, no per aturar tot el que tenim entre mans. O el nostre món laboral és tot allò que tenim entre mans? Paro de treballar en un lloc però no deixo de ser activa en els altres aspectes. Perquè, jo, quan m'aturo del tot, em rovello. Necessito deixar de fer certes coses. No per no fer res, sinó per tenir espai suficient per organitzar-me i atendre totes les altres demandes més personals. La paraula vacances prové del llatí "vacus" que significa buit. És un buit que ens permet tenir espai per altres coses, potser per tot allò veritablement important que hem anat arraconant al llarg de l'any. Diuen els japonesos que el buit està prenyat de possibilitats. El buit no és pobresa ni mancança segons la cultura japonesa sinó un espai carregat d'oportunitats. Per això, ara que venen les vacances tinc la oportunitat d'invertir temps i atenció en tot el seguit d'aspectes de la meva existència que es veien relegats a un segon pla però que ara cobren protagonisme. Determino portar a terme un exhaustiu exercici d'expansió del meu potencial. Vull practicar totes les meves habilitats que em permeten eixamplar el meu punt de mira i eficàcia d'actuació. Rebo amb els braços oberts aquests dies en que tinc temps per a la renovació. Agafo amb agraïment aquesta invitació a centrar-me en els fets que marquen la diferència en la meva manera particular de viure la vida. En el passat el buit em feia por. Qualsevol mena de forat m'aterria: era la por a no saber què fer l'endemà, la por a no tenir plans, el vertigen, el temor a la piscina, el pànic a fer coses sola, a la mort ... De fet, quan vaig acabar la carrera vaig passar per una depressió. No podia fer res més que plorar. Ara que ho veig amb perspectiva, m'adono que era el buit el que em feia por, el no tenir una estructura ferma a la que aferrar-me. En aquest cas, els horaris eren l'estructura més sòlida a la que em podia aferrar i perdre'ls era surar en l'aire, que de la mateixa manera que surar en l'aigua em produïa una feredat descomunal. Estar suspesa en el buit és el que em feia por. Perquè no confiava en el sentit o l'ordre de la existència. M'espantava el no-res, que penso que és el mateix que em causava por de la mort: no saber que ens succeirà, estar exposats a quelcom que no neix de la nostra ment, un pla que no podem controlar amb el nostre cap. Em causava pànic tot el que s'escapa de la teranyina del meu pensament lògic i racional. Tanmateix, això ha canviat. Després dels anys d'experimentar aquestes situacions, he descobert que el buit real no existeix. La realitat s'ha entestat a mostrar-me una vegada i una altra que el "no-res" només és una idea del nostre cap i que mai estem suspesos realment en el buit. Com quan som al ventre matern, sempre hi ha un cordó umbilical que ens lliga a la resta de la existència. Sempre hi ha alguna mena de contacte que ens connecta amb el tot. Mai estem despresos del conjunt al que pertanyem, mai estem aïllats veritablement. Sempre hi ha quelcom que ens toca i ens fa partícips de la globalitat de l'univers que som. Quan estem a la piscina, no surem en el no res, és el medi aquàtic el que suporta el nostre pes. Quan ens llancem en paracaigudes i estem suspesos en l'aire, no ens avoquem al buit de veritat, sinó que l'atmosfera que envolta la terra ens abraça. També quan acabem uns estudis, un projecte molt important, la nostra trajectòria laboral, una relació o el que sigui, seguim involucratsenel vaivé de la vida, és tan sols una faceta del nostre desenvolupament la que ha arribat a la seva fi. No per tancar una porta, sinó per obrir-nos-en moltes altres. Per aquest motiu, ja no tinc por al buit, ja que sempre trobo una ma que m'acarona i em fa confiar en la intel·ligència que m'ha dut fins aquí. Tot quant sóc no és producte d'uns plans escrits en una agenda sinó d'un germen que s'ha estès a sí mateix fins arribar a ser l'organisme que escriu aquest article. Per això, no puc témer en cap cas del que m'ha conduït fins aquí i l'únic que puc fer és seguir confiant en la realitat que m'ha generat tal com sóc. Ara que he descobert que el buit no existeix, veig amb claredat com permanentment estic en plena tasca deconvertir la meva existència en la meva forma d'expressió, la meva pròpia obra d'art, el meu desig fet realitat. Per molt que hagi deixat de fer un tipus de feina, continuo treballant en direcció als meus somnis. Per aquesta raó, els meus dies són igual plens estiu i hivern perquè allò que marca la forma com em governo no són les obligacions externes sinó els batecs del meu cor.
4 min
