Una família nombrosa

Marina Sancho

Realment ens cal tot allò que desitgem?

Per tot arreu veig estímuls que em porten a desitjar tenir alguna cosa nova. Cada pàgina de revista que passo, un nou producte que he de comprar. Cada bloc que tafanejo, una nova adquisició que he de fer. Cada conversa amb una amiga, un nou estri que he d'incorporar al meu món. Em sembla fantàstic habitar en un món ple d'ofertes on cada dia tinc l'oportunitat de descobrir un nou invent que mai havia desitjat. Però tinc la sensació que quant més em deixo endur per aquest torrent vertiginós de coses per sumar a la meva llar, més m'allunyo de la vida de veritat. Quan em parlen de totes les meravelles que es poden fer amb l'últim aparell de cuina que ha sortit al mercat, tinc la sensació que no puc viure ni un segon més sense poder-lo estrenar. Aleshores és quan arribo a casa meva, em poso a fer el sopar i ni me n'adono que m'hagi faltat. És com quan vaig a l'Ikea i tot m'enlluerna amb tanta intensitat que penso que és summament imprescindible que em canviï el sofà, la vaixella, la taula del menjador, la cuina, l'estudi, la terrassa i el jardí...però quan arribo a casa i em poso al meu llit flonjo, sento que ja ho tinc tot i no trobo res a faltar. És el mateix que els deu succeir als nens i nenes quan van a una tenda de joguines i els envaeix aquell absolut histerisme perquè ho volen tot, però quan arriben a casa ni se'n recorden, agafen les seves estisores i es posen a retallar amb tota la serenitat.

En segons quins ambients ens fa la impressió que no som ningú si no tenim una sèrie d'objectes que ens proposen. Jo avui mateix parlant amb una amiga comentava que no puc viure sense un "spiralizer", si, aquella màquina que fa espaguetis de carabassó. I de pas també he comentat que m'he de fer amb una màquina de fer pasta fresca, una crockpot, la magimix, i, sobretot, aquella liquadora de fer sucs que està tan de moda. Però hi ha un moment que la realitat truca a la porta i et diu que res d'això és important. Que res d'això omple de sentit la teva existència. Que res d'això és equiparable a una posta de sol, una capbussada al mar o un passeig amb els peus descalços sobre l'herba fresca. Aleshores per què el nostre cap està ple d'"spiralizers" i buitde postes de sol?

Les coses que tenim o podem tenir no haurien d'omplir el nostre pensament. Perquè la experiència m'ha demostrat que l'important és el fet i no el mètode. És a dir l'important és fer les coses i no pas els objectes amb que les realitzem. Per tant, la nostra atenció hauria d'anar centrada als fets que decidim executar, no pas els mitjans que utilitzem per poder-les fer. És a dir, l'important és sopar, posar-nos menjar a la boca, mastegar-lo lentament, assaborir-lo, digerir-lo plenament i aprofitar-lo per recaptar energia, no pas si aquest ha estat cuinat amb una crockpot, una termomix, una magimix, una una cassola tradicional. L'important és el nostre procés de fer les coses i no el valor de l'alta tecnologia que hem fet servir. Perquè cada acció que emprenem ens transforma, cosa que no succeeix amb cada objecte que posseïm. Seguiré sent la mateixa si coc els espaguetis en una olla o en una fabulosa crockpot. Però no seré la mateixa si avui decideixo estirar les meves possibilitats i realitzar una activitat que no havia fet mai, si aconsegueixo un nou repte o si experimento una intensa sensació. Perquè tot allò que ens succeeix deixa una empremta en la nostra forma de ser, cosa que no succeeix amb cada nou objecte que tenim. En conseqüència, per què destinar tanta energia als estris que podem o no posseir en comptes de destinar-la a desplegar un gran ventall d'activitats per fer? Personalment, quants més estris tinc més em complico, més disminueix la meva llibertat i més s'incrementa la meva sensació d'asfixia. Pot semblar tot molt bonic, però sento que no va amb mi. Sincerament no va amb mi tenir, tenir i tenir, m'aliena, m'allunya del que jo sóc, interfereix en les meves arrels. El que si que va amb mi és sentir la pluja sobre la meva pell, respirar fons quan sóc al bosc, veure un got d'aigua quan estic morta de set, contemplar la lluna i els estels en plena nit, pentinar la meva filla cada matí. M'agradaria molt poder ser una persona que pot tenir la cuina plena d'estris i no allunyar-se del que és. Jo no en sé. Sóc una persona que necessita percebre la vida nua per sentir-se viva. Mai seré la perfecta mare de casa envoltada d'artilugis d'última generació perquè se m'escapa l'ànima per la finestra i se'n va a experimentar la última sensació.